Perdre i trobar el vent

L’escultura 'Dansa', coneguda popularment per 'El vent', és una obra en bronze de l’escultor català Josep Salvador Jassans, feta el 1986. Se situa darrere la Prioral de Sant Pere a la baixada del carrer de l'Hospital cap a les Peixateries velles. 

***

Oh, quina malícia!, es deia la Maria en adonar-se que havia perdut el regal de la padrina en fer divuit anys, una polsera de plata enxarxada amb cinc roses. Quan la van anar a comprar a la botiga del carrer Jesús, la joiera li havia explicat que ella se sentia més forjadora o escultora que joiera, perquè treballava la plata i l'or com ho feien una volta els ferrers amb el metall. Les roses n'eren la prova, ja que totes eren diferents.

On la puc haver perdut?, es preguntava. De sobte li va venir el cap que aquell mateix diumenge, mentre ella i l'Elena, sa germana petita, anaven a ca la padrina per dinar –la padrina era allò més proper a una mare, des que la seva havia mort encara no feia un any–, tot baixant pel carrer Hospital, l'Elena no havia parat de saltar. S'havia enfilat a la barana que vorejava l'escultura El vent i ella l'havia hagut d'ajudar a baixar. En una d'aquelles estrebades la polsera havia cedit, n'estava segura. Amb aquells pensaments es preparava per sortir al carrer, amb l'esperança de trobar-la. On vas?, va preguntar l'Elena. Vaig a buscar la polsera, va respondre-li. Puc venir amb tu, potser t'ajudo a trobar-la? La Maria va arrufar al nas, però davant la mirada implorant de l'Elena va cedir. L'Elena havia estat la sorpresa de la seva mare, descreguda de poder concebre un segon fill. Quan va néixer, la Maria, ja amb dotze anys, es va alegrar que malgrat haver trigat tant el seu desig de tenir un germà s'hagués fet realitat. Amb la marxa sobtada de la mare, Elena i Maria es tornaren com dos cossos celestes, vinculats per la mateixa força.

Era el primer diumenge de setembre, vesprejava i els carrers eren mig buits. L'estiu deixava anar les darreres bafarades de calor i la proximitat de l'inici del nou curs surava en l'aire. L'anticipació de la Maria era major, ja que l'endemà començaria a estudiar Medicina a la facultat de la ciutat. Des que tenia ús de raó que ho havia tingut ben clar, seria metgessa com la mare.

Quan les germanes van arribar a l'indret van mirar pertot arreu, però no van trobar rastre de la polsera. Van buscar i rebuscar al voltant de la imponent dona de bronze, sota les mirades curioses dels que seien a la terrassa del costat. D'una de les taules es va aixecar un noi, devia tenir l'edat de la Maria. Què busqueu?, va preguntar. A l'Elena li va faltar temps per dir-li que es tractava d'una polsera de plata i roses. El jove es va posar la mà a la butxaca dels texans i va dir-los: aquesta?, tot mostrant el joiell. Sí, va respondre la Maria amb un gran somriure, moltes gràcies, va dir emfàtica mentre l'Elena l'agafava de la mà del noi i s'afanyava a posar-li. De res, digué ell complagut.

L'endemà, feta un feix de nervis, la Maria s'enllestia pel seu primer dia de facultat. Accedir als estudis no havia estat fàcil, havia calgut repetir la selectivitat perquè la primera vegada no tenia prou nota. No coneixia ningú i tenia curiositat pels companys de promoció. Anatomia era la tercera classe del dia, després de bioquímica i biologia cel·lular. Quan es va acabar, un bolígraf vermell va rodolar entre els seus peus. El va agafar i va sentir una veu que deia crec que tens una cosa que he perdut. Es va girar, era el noi de la polsera que la mirava de fit a fit amb un somriure tímid.

D'aquella coincidència en seguiren molts encontres. Cada matí es trobaven al racó del Vent per anar a la facultat. Era a mig camí de llurs cases i on per primera vegada, mitjançant la pèrdua, s'havien trobat.