Amb el cul-cul-cul

'Nens jugant al ball rodó' és una escultura de bronze situada a la plaça Luis Buñuel de Reus, que representa tres nens fent una rotllana. La peça, creada per Lourdes Umérez, es va produir en sèrie i, per tant, també es pot trobar en altres ciutats de l'Estat, com ara Mairena del Aljarafe, a Andalusia.

***

Quan vaig arribar a Reus tenia sis anys, acabats de fer. Era desembre. La meva mare va començar a treballar a la fàbrica de seguida, i jo passava els dies amb la meva àvia. No entenia per què havíem marxat així, d’un dia per l’altre. Encara no sabia res d’allò del meu pare. 

Un dia, l’àvia va posar les meves galetes preferides a la bossa i em va dir que aniríem a passar la tarda a una plaça.  Que trobaria una sorpresa.  

Vam caminar molta estona, tot feia pujada. Per distreure’m, anava llegint els rètols de les botigues, però alguns no els entenia. I l’àvia tampoc. Quan per fi vam arribar vaig veure una fumera de maó molt alta, i una font amb aigua on dos gossos semblaven passar-s’ho bé. Aleshores, una mica més enllà, els vaig veure: els nens de la rotllana! 

Eren com els que hi havia al nostre parc, on cada dissabte quedava amb els meus cosins. Sempre jugàvem a fet i amagar, i per salvar-nos cadascú havia d’anar a l’escultura i tocar el "seu”. Perquè ells érem nosaltres: el meu cosí, el nen; la meva cosina, la nena dels pantalons; i jo, la del vestit. Quan ja no volíem córrer més, ens assèiem a la terra i, amb un pal, dibuixàvem l’ombra dels  nens. 

“Què et sembla? Te’ls han portat des de Mairena, t’ajudaran a fer nous amics!” em va dir l’àvia amb els braços oberts com si esperés abraçar el meu entusiasme.  “Qui me’ls ha portat, el pare?” vaig preguntar. “Au, va, juga i no enredis”.

Mirant aquells tres nens, encara vaig trobar més a faltar els meus cosins. Per què m’havia portat allà? Què volia que fes jo tota sola? Ella, rai, que de seguida es va asseure en un banc i es va posar a xerrar amb una dona.   

Vaig agafar una galeta i em vaig asseure enmig de la rotllana. Des d’allà vaig observar l’ombra de la nena del vestit, la que era jo. Quan anàvem al parc, a Mairena, sempre era de dia; a Reus, aquella tarda, ja era fosc, i un focus il·luminava l'escultura. L'ombra era més llarga i més negra. O potser només em semblava més trista. 

De sobte, vaig sentir crits. Uns nens venien corrents amb un mocador penjant del coll, amb un nus. Quan van arribar, un d’ells se’l va treure per llençar-lo a l’escultura, com si fos una anella. Va encertar el cap de la nena dels pantalons i va fer el senyal de victòria. Aleshores va aparèixer una noia gran. En veure’m, va dir que eren d’un cau i em va preguntar si volia jugar amb ells. Vaig continuar ajupida. Com que no l’entenia, m’ho va repetir en castellà. I des del banc, la meva àvia anava fent que sí amb el cap. 

Em van preguntar a què volia jugar i, com que no sabia què dir, vaig assenyalar l’escultura. Aleshores, ràpidament, la noia gran va fer que tots s’agafessin de les mans i formessin una gran rotllana, que envoltava la meva. Jo pensava que jugarien al corro de la patata, però van començar a cantar una altra cançó. Enlloc d’ajupir-se i aixecar-se com fèiem nosaltres, els nens s’anaven assenyalant parts del cos. “Amb el nas-nas-nas”, cantaven, i després, “amb el dit-dit-dit”. Aquelles paraules em semblaven molt estranyes, però vaig començar a imitar-los. 

Després de moltes voltes, es van girar tots d’esquena a la rotllana i van començar a moure el cul. Em vaig quedar uns segons sense saber què fer fins que, de sobte, un d’ells, de tant remenar va caure a terra. De cul! Tots van esclafir a riure. I jo també. 

Ara, que després d’haver fet moltes rotllanes soc monitora, m’agrada explicar als infants que “cul” va ser la primera paraula que vaig aprendre en català. La paraula que em va fer riure per primer cop.