Les Bugaderes

Dones lletges, fadrines conques, malparlades, tafaneres, grosses, ordinàries... D'aquesta manera s'ha definit habitualment les bugaderes en la literatura moderna. 

Al bell mig de l'actual plaça de les Basses, on al segle XVI hi havia les basses del Comú, trobem un petit estany rectangular amb dos pedestals on s'alcen tres estàtues de bronze. Són bugaderes. Si els prestem l'atenció necessària, no veurem en elles cap dels adjectius abans esmentats. L'obra pertany a Artur Aldomà, artista reusenc (1935-2023), que prioritzà la recerca de la veritat i una suggeridora interpretació personal de la bellesa. Ens trobarem, doncs, amb tres figures femenines que caminen en direccions oposades, pràcticament nues, plenes d'humilitat i dignitat, a parts iguals. Desprenen una digna sensualitat alhora que semblen emanar l'orgull de ser el que són. Belles, i creditores de cortesia, són un superb homenatge a les bugaderes de Reus.

***

Tan sols han passat deu minuts i ja té les mans glaçades de tant de tenir-les en remull. 

Maleïdes taques! Com estan d'aferrades a la roba! Té adolorides les mans de tant de fregar però la Joaquina no s'aturarà, sap que quan se li posin roges ja no les sentirà. Per això no es donarà per vençuda. Si ho fes, la senyora no la tornaria a demanar, i  llavors no tindria un sou per portar a casa. Frega i refrega. Sap que el fred serà menys fred quan acabi de sortir el sol. Xap, xap, xap. Frega i refrega. La cendra no serà suficient, caldrà posar les estovalles en remull amb lleixiu. Maleïdes taques! Avui tampoc es lliurarà del mal de cap que li provoca l'olor del lleixiu. Li entra ben endins, se li enganxa al coll i, com una espina de peix, li punxa la gola. Avui tampoc tindrà ganes de parlar. És dona de poques paraules, només les estrictament necessàries, i aquest matí ja  n'hi  ha deixat anar algunes a la seva filla, que ahir es va tornar a escapar de l'escola. La tossuderia de la nena per no aprendre de lletra li volta pel cap com un borinot i això encara li produeix més mal de cap. Esbandeix la roba i la torna rentar. Sabó i pala.  Plaf! plaf! plaf! tres vegades. Fregar i refregar. Amunt i avall per la pedra.  Xap, xap, xap, i el lleixiu va lliscant cap a la bassa. Molta roba i poc sabó. I massa hores palplantada. Però haurà d'afanyar-se si vol arribar aviat a casa. Frega i refrega, i esbandeix la roba, i la posa a eixugar. Amb un pessic de sol i un bri de vent no trigarà a estar seca. Aprofita llavors per menjar la clotxa amb arengada que s'ha portat per dinar. Mentre mastega torna a recordar el que ha dit a la filla. Ha de saber de lletra. Aquelles petites mans no s'han d'enrogir mai pel fred de l'aigua. Per això frega i refrega. 

La roba és eixuta, i neta com una patena. La Joaquina la plega, la col·loca al cistell i amb habilitat se'l posa al cap, deixant-lo recolzat en un mocador perfectament entortolligat. I marxa del safareig amb pas decidit, elegant, abrinada. Es creua amb algunes companyes i se saluden amb un somrís i unes mirades de complicitat. No cal dir res més. I el seu rostre mostra, malgrat tot, l'orgull de ser bugadera.

Qui sap si, en algun moment, també es va creuar amb un joveníssim artista anomenat Artur Aldomà.