Arran de la mort prematura de la galerista Pepita Giner, els seus amics van obrir una subscripció popular i van encarregar un bust a l'artista reusenc Artur Aldomà (1935-2023). L'any 1994, el bust de bronze sobre una base rectangular de granit es va situar a la plaça on, inicialment, estava ubicada la Galeria d'art Anquin's. L'any 2012 l'escultura va ser traslladada a la plaça de la Patacada on ara reposa sobre una base de pedra de pedrera.
***
Pepita Giner i Batiste va néixer a Reus l'any 1940. Filla del conegut Colmado Giner, portava l'esperit empresarial i la socialització a la sang. Molt influenciada de ben jove pels corrents de l'art i les avantguardes, va assolir coneixements en el camp de la pintura, l'escultura i la història de l'art. Casada amb Antoni Quinteiro, va voler ser pionera en una faceta del món artístic que adorava i, el 1973, amb el suport del seu marit, va muntar la primera galeria d'art de Catalunya fora de Barcelona: la Galeria d'art Anquin's, que va ser una glopada d'aire fresc i acolorit en la grisor cultural franquista de l'època. A banda de les múltiples exposicions a la sala amb artistes de gran vàlua i/o d'actualitat, va posar en marxa els Salons de Maig, inspirats en els de París, en què cada any hi havia una exposició col·lectiva i una trobada d'artistes, crítics i col·leccionistes que acabava amb els Sopars de les Arts. Es van fer subhastes d'obres d'art, edicions de catàlegs amb crítics i escriptors importants i es van dur a terme idees innovadores com la Caixa d'Art, que va permetre accedir al col·leccionisme a moltes persones novelles, o el Concurs Biennal de Pintura Jove que va ser clau per descobrir nous talents. La Pepita es va atrevir, fins i tot, amb la poesia: podeu veure i llegir un poema seu a la part posterior del seu pedestal. Va morir prematurament l'any 1992.
Gràcies a la seva filla, Pepa Quinteiro, que va recollir el testimoni de la galeria i ha fet gran el llegat de la seva mare, podem conèixer el vessant més íntim i familiar de la Pepita. "La mare era una persona molt dolça i patidora. Era una dona oberta, moderna, empoderada de manera natural en uns temps en què d'això no se'n parlava. Intel·ligent, apassionada, seductora i amb do de gents, va aconseguir fer estimar l'art a tota mena de públic, assolint una de les seves fites: que l'art arribés a tothom. Tota la gent que la va conèixer, la recorda".
Si estem d'acord amb la Isabel Martínez quan diu, en l'escrit que va inaugurar aquesta secció de Reusdigital.cat, que "No hi ha millor distinció ciutadana que ser representat a la via pública", tothom que ha conegut la Pepita, personalment o a través de la seva obra, quan se la troba mentre passeja pel centre de la ciutat ha de pensar que a ella li va ser atorgat el millor guardó ciutadà a què una reusenca pot aspirar. I, si s'hi atansa i observa el bust amb atenció, s'adonarà que no ostenta la distinció amb altivesa, ni tan sols amb orgull. Ben al contrari. Hi veurà el rostre d'una dona sensible, afable, que amb el gest del seu braç sembla esperar, amatent, que li facis alguna confidència per respondre, riallera, amb prudència i seny. Els moixons amb els seus refilets i cridòries la distreuen en aquest racó de la plaça i les converses de la gent mentre fan un beure, ben a prop seu, li permeten continuar gaudint de l'art que té la vida.
