Una nit de Festa Major

Escultura en bronze de Pau Gargallo. Representa un tors nu de noia jove, d’estil clàssic i de línies molt netes. Es troba al vestíbul del primer pis del Centre de Lectura; fou adquirida per subscripció popular, a la mort de l’artista tres dies després d’haver inaugurat l’exposició el desembre de 1934.

***

Ho hem tornat a fer. Cada any l'esperem amb més delit. És molt avorrit ser-hi sempre quieta, sense cap, sense poder observar els ulls que et miren.

Sort que la fada del Centre ens va concedir un desig: una vegada a l'any recobraríem vida i podríem guaitar el carrer des de la balconada. La Roseta i jo ens passem l'any parlant sense veure'ns i mira que estem a tocar! Som dues dones sense nom, bé jo, sense ni cap. A ella, li van posar un nom en llatí, a mi, ni això. Ella es passa el dia teixint, jo, amb el meu posat, poc puc fer. Tanmateix, a les nits, quan tot és silenci, comentem com ha anat el dia. Les anades i vingudes de les bibliotecàries, les visites habituals, els sorolls dels muntatges de la Sala Fortuny, les corredisses dels xiquets i les xiquetes que van a classe de dansa o de música, les converses dels estudiants...

N'hem vist de tots els colors, generacions de joves que han anat canviant la manera de relacionar-se, d'estudiar. Ara van tots amb uns aparells petits que miren constantment. Vam passar uns anys molt obscurs, amb els bombardejos que es van emportar la Regina, una jove plena de vida i amiga nostra! Després, anys de foscor i silenci, sort de la fada. Fa temps, però, que la vida ha tornat al Centre, per això hem de ser més cauts. Ningú ha de descobrir-nos. Fa dos anys ens va anar d'un pèl amb aquell senyor que puja cada vespre al terrat a vore el temps.

Però tornem a la nit passada. Quina emoció quan es van tancar les portes i vam poder començar l'aventura. En sentir els timbals dels diables ens vam abocar al balcó, gairebé podíem tocar el foc dels carretons. Quins vestits més vistosos que porten i, els gegants, quina elegància! La Mora és la meua preferida. A la Roseta, li agraden més els Nanos, diu que li agradava córrer davant d'ells i esquivar-los perquè no la "xipessin". Avui en dia ja no porten la piloteta! Després, balls i més balls, és un no acabar, però a nosaltres ens diverteix i, finalment, l'Ajuntament. Elles vestides de festa, ells de fosc, com sempre, però enguany, sorpresa: una dona amb la vara de batlle, la primera! Que contentes que ens hem posat. Ho havíem sentit a dir, però no ens ho podíem creure. I això que ara al Centre hi ha més dones amb responsabilitats, no obstant això continuen manant els senyors de sempre.

Continuem, que si no m'embolique amb les meues cabòries. Hem pujat corrents al terrat per veure la plaça de Sant Pere plena a vessar amb tot el seguici. Quan ha començat la música i tots els elements s'han posat a ballar alhora envoltats per la pluja de paperets de colors, m'he barrejat amb la gent i he tornat a viure el moment més màgic de la Festa. M'he aturat a la porta de la Prioral, he vist la majestuositat de l'entrada i m'he sentit satisfeta.

En tornar, la Roseta m'esperava a la Sala Fortuny amb una coca de cireres i cava. Ens hem segut davant de l'escala daurada, i entre mos de coca i copa de cava ens ha anat passant la nit. En fer-se de dia estàvem esgotades. Hem tornat als nostres llocs. Demà quan arribe la Paqui no entendrà què fan dues copes al terra.

 Misteris de les cases grans i velles però amb moltes històries guardades!