Els marges, a Vilaplana...

Escriu John Berger al seu deliciós llibre 'Puerca tierra' que no es pot "despatxar l'experiència pagesa com una cosa que pertany al passat i que és irrellevant per a la vida moderna", "els milers d'anys de cultura camperola no deixen herència per al futur perquè aquesta cultura quasi mai ha pres la forma d'objectes perdurables.", "continuar creient, durant segles, que aquesta cultura és quelcom marginal a la civilització, és negar el valor de massa història, massa esforç i massa vides".

Sempre em venen al cap aquests pensaments de Berger quan, caminant per un bosc costerut del nostre terme emergeixen, com herois, els grans marges de pedra seca. Molts aguanten encara les envestides dels senglars, del boscam invasor, de l'abandó general dels trossos, i d'algun aiguat escadusser. Quins grans monuments al domini del paisatge, a la cultura dels cultius, a l'habilitat silent i persistent de tanta suor de tanta gent! Els nostres marges, que són una tesi muda de l'arquitectura anònima i sabia de l'experiència, aguanten, molts d'ells encara, com els contraforts d'un temps en què la gent lluitava cos a cos amb la terra erma i generació rere generació van contenir i "civilitzar" el paisatge en bancals, en feixes cultivables i productives. Els marges avui isolats i ja passius del nostre entorn no figuren, ni probablement figuraran mai en cap antologia publicada de les grans realitzacions humanes. Ni seran traslladats, en un exercici de preservació estètica, a cap museu canònic del nostre món cultural, com es va fer (encara a temps) amb tota la pintura romànica. Els nostres marges, els marges en general no tenen, no es veuen, com una obra amb categoria mereixedora de consideració amb valor patrimonial i es van esllanguint, es van desmaiant, com resignats a l'oblit, a esdevenir -com diu Berger- irrellevants per a la vida dels temps moderns.

La cultura pagesa, agrícola, és un saber empíric mil·lenari, i experiencial, però ocult, rarament les seves construccions materials figuraran al costat de les obres produïdes a les ciutats, a les capitals i en el cor de les civilitzacions. Senzillament perquè mai ha tingut temps, o necessitat, o poder per a executar obres perdurables com les que contemplem avui en els museus. Els marges de pedra seca són les construccions materials més sublims que per atzar o per necessitat, provinents d'una saviesa acumulativa mil·lenària resten encara dempeus com signes d'identitat d'aquesta cultura agrícola d'on la majoria provenim.

¿Devia ser materialment impossible i molt car, ai las!, de dedicar-hi temps, gent i recursos a cuidar-los i preservar-los.? ¿Devia ser una bogeria pretendre que una part ínfima del pressupost d'un ajuntament, d'una diputació, d'un consell, o d'un govern es destinés a conservar-ne, o mantenir-ne, almenys alguns, d'aparença monumental, o singular, o artística?, ¿seria molt pretendre que les engrunes de les milionàries assignacions a equipaments museístics on es guarden els "objectes perdurables" de la nostra cultura material anessin a parar a la preservació, manteniment, dignificació i senyalització d'alguna d'aquestes grans realitzacions pètries de la cultura popular, anònima, ancestral i esforçada?

En consta que hi ha qui encara coneix la tècnica de la seva construcció i estaria disposat a dedicar-hi temps i energia a restaurar-ne i salvaguardar-ne alguns.

Com a exemple vull citar un marge concret, a pocs metres del nucli de Vilaplana, en el camí que adreça al cementiri. Es tracta d'una magna obra edificada amb grans blocs de pedra grisa, de rocs de granit en algun dels quals encara és visible la ferida infligida per a la seva partió. Una paret altíssima i llarga que comença a esventrar-se. Quina pena fan els seus enderrocs! Es tracta, com tots, d'un marge anònim que es perd en el record del temps i que només sembla encara mantenir-se dempeus per a manifestar, per a qui vulgui imaginar-ho, el gran esforç, penalitats i duresa que devia significar la seva construcció per a aquells avantpassats margenadors de tecnologia bàsica i rudimentària.

Com a homenatge a aquesta "experiència pagesa invisible" de la que parla Berger, seria civilitzat, simbòlic i agraït en honor aquella suor i esforç, preservar-lo. Almenys aquest que tenim tant a prop. Com a signe de respecte cap als nostres avantpassats i mostra de civilització contemporània, no li neguem "el valor de massa història, massa esforç i massa vides".

Salvador Juanpere és escultor..