-
Antoni Nomen
Cedida
Ha mort l’Anton Nomen. Una de les persones amb més intel·ligència, agudesa intel·lectual i imaginació que vaig tractar en aquells anys de “marrecs lletraferits” -com deia ell-, quan a Reus vivíem l’agonia del franquisme i uns temps nous semblaven obrir-se a tota mena de llibertats, polítiques, creatives, socials... Ens entrenàvem per a ser adults i semblava que el mon es pintava de colors per a la festa que s’anunciava.
La Revista del Centre de Lectura i les infinites correccions de galerades a l’obrador del Rabassa, al costat mateix de casa, les lectures compartides, els autors de culte, els poetes desvetllats, els noms amagats de la nostra història, les trapelleries del “Dolcet Verí” o la devoció dadaista vers l’ínclit “escriptor literari” Cartanyà, així com l’estada compartida a la mitificada Pensión Bahia barcelonina, amb el també malaurat Pere Anguera, van forjar unes afinitats que avui sense l’Anton i sense el Pere sento vives a dins com un llegat fèrtil que m’acompanyarà sempre.
En aquells llunyans temps de marrecs lletra (o art) ferits vaig admirar del Nomen unes virtuts naturals per a la creació literària, una riquesa cultural tant en el terreny de la ciència com en el de la llengua i les arts i una maduresa política que em van estimular i acompanyar en el camí iniciat de les arts. Tinc la percepció que anys a venir la seva presència en el panorama creatiu es va fer discreta i fonedissa a voluntat, però no improductiva, sembla que hagi abandonat l’escriptura de creació ha escrit Magí Sunyer, ara podem saber que degut -potser- a un excés d’autoexigència va declinar publicar alguns llibres que tenia enllestits i fins i tot premiats. Un poeta, un creador, amb un mon al cap, agitat, esplèndid, brillant, però mediatitzat per una voluntat de perfecció, o excés d’escrúpol creatiu.
La seva intel·ligència i perspicàcia es va ocupar en els anys que no publicava collita pròpia a recordar, rescatar, difondre i valorar el llegat del malaguanyat poeta Miquel Escudero. Un personatge excessiu, barroc, poeta d’al·luvió i autodidacte que vam tractar abastament en aquells anys reusencs d’efervescència, fins que no va poder més i es va suïcidar. Al seu funeral, a Sant Joan, la seva mare increpava els assistents: ningú li heu fet cas i ara mireu-lo!!. Un dramàtic i precoç final per a un bon poeta massa jove que anhelava reconeixement i una vida més digna.
L’Anton també s’ha ocupat de l’immens llegat del Xavier Amorós i n’ha publicat una hermenèutica, un viatge pels recursos narratius de la seva poesia fins al magma memorialístic dels 'Temps Estranys', que ha fet augmentar la consideració de l’obra cabdal d’aquest reusenc “botiguer de Les Amèriques” que va ser figura activa de la bullida cultural, comercial, política i associativa del Reus del seu temps. En algun moment – fent servir de guió la publicació “Xavier Amorós o el temps recuperat” del Nomen–, caldrà fer a Reus una magna exposició Xavier Amorós-Reus, a la manera de les grans exposicions temàtiques que hem anat veient de Kafka-Praga, Pessoa-Lisboa, Magris-Trieste... al CCCB.
Un cop superat, com també diu Sunyer, aquell furor autofàgic de la joventut, els darrers anys, alternant amb el Terrabastall poètic i el bloc La pólvora del Temps, torna a publicar. En ‘Si això ha de durar’, a dues mans entre la poesia i la ciència i escrit en plena pandèmia, hi aboca un to melancòlic o resignat donada la situació estranya del confinament que vam viure. Sembla esbravar-hi un regust amarg; qui sap si com un dolor per l’enclaustrament pandèmic o com una premonició pel futur, per la situació del mon, per la deriva política, -la nostra i la de més enllà-, per l’escalada dels conflictes, per la crisi ambiental... o qui sap si ja intuint o pressentint el final que se li acostava.
L’Anton va escriure la primera crítica de la meva obra (Revista del Centre de Lectura nº 296, el juliol del 1977) en aquell moment en què la pintura esdevenia per mi tot un experiment, pràcticament un salt al buit sense previsions ni garanties i amb una dosi de vehemència infinites. Amb la seva lucidesa i coneixement de l’art que en aquell moment s’imposava, escrivia: Les tendències més actuals (de la pintura) s’han plantejat el problema de l’espai interior a nivell no de solució sinó de preocupació, de concepte i límits...
Quina sort haver coincidit amb ell en aquella època i en aquesta ciutat!. I ara, que tant ell com el Pere Anguera se n’han anat un té la sensació que a base de pèrdues d’amics còmplices t’esberles com una pedra ja massa consentida, hi ha detalls, coses, vivències, contaminacions creatives, trapelleries, conyes, converses i conspiracions que queden mudes i de cop et fan gran, quasi vell, trobant-te sovint parlant amb els absents més que no pas amb els presents.
Si això ha de durar amic Anton, la vida, -la meva, vull dir- que sigui amb les neurones mig endreçades fins que arribi aquell glaç etern. Més que res, per no caure en el ridícul com a artista, per mantenir lúcida “la preocupació pel concepte” i per conservar encesa la memòria de tots aquells estimats que van passar davant en això de morir-se. N’hi ha una bona rastellera ja, i tu i el nostre Pere entre aquells de més antics, de quan l’art ens va clucar l’ull i les cèl·lules del cos s’exaltaven de novetat per la pintura, la poesia, la literatura, la política... i el tombar i tombar de ravals i conspirar a les golfes de casa i al Centre de Lectura era l’assignatura més excitant i formativa.
Salvador Juanpere és escultor.
