Pelegrinatge urbà

L’escultura ‘Anna’ és obra de l’artista reusenca Mercè Bessó (Reus, 1968) i representa una noia jove nua i dreta. Es va inaugurar l’any 2010 a la plaça Lluís Domènech i Montaner de Reus, on roman actualment. És feta de bronze i mesura 185cm d’alçada. 

***

La Nidhi jeia al llit, embolcallada per la penombra d’una persiana abaixada fins a dos dits de terra. A fora, el vol nerviós de les orenetes xisclant la primavera parlava d’una tarda exultant. Com més agut piulaven, més lluny volava la noia ajaçada en els seus records. L’enyor d’espècies i colors, l’absència de temples i d’aquell caos ordenat, ara tan llunyà, van quedar trencats de sobte quan l’àvia Dayamai va obrir la porta de la cambra, i amb una veu dolça però ferma li va dir que s’aixequés, que anaven a fer un volt. La pregunta posterior de la Nidhi només va arrencar-li un impertèrrit ja ho veuràs. I davant la inesperada idea de sortir al carrer amb l’àvia, de cop la noia es va desprendre de la melangia que feia hores li macerava els pensaments. 

Havent sortit van seguir la vorera fins a arribar al carrer de Castellvell i allí van trencar amunt fins a la plaça de Domènech i Montaner, on van seure en un dels bancs i la Dayamai va començar a parlar. 

Filleta meva, és una llàstima que malgastis el temps amb pensaments que no són ni d’aquí –li va tocar el cor amb l’índex–, ni d’aquí –ara la gola– ni d’aquí tampoc –assenyalant l’entrecella on tenia un bindi. No cal que vagis tan lluny a buscar les grans veritats quotidianes. La teva realitat, el món sencer de fet, és allà on vagis. És com un equipatge que sempre portes amb tu, sense haver de fer la maleta. 

La noia no entenia res, però la veu de l’àvia la reconfortava. Aquí mateix, per exemple –va prosseguir– què hi veus?  Amb les mans li mostrava tot el que tenien davant seu. La noia va aixecar la mirada plorosa del terra i va mirar allà on li assenyalava. És una plaça, àvia, no ho sé... arbres, asfalt, gespa, què més vols que et digui. La Dayamai va riure com una nena juganera i va explicar-se. Doncs, bonica meva, t’haurem de portar al metge dels ulls perquè no veus el que considero més important de la plaça. La meva recent troballa: aquella escultura. 

Es van aixecar per apropar-s’hi. Te la presento, va expressar la vella amb orgull. Es diu Anna i conté tot l’univers. Després d’una respiració profunda sense deixar de mirar la figura, va prosseguir com qui explica una rondalla, vorejant-la: miris com miris el seu nom, principi i fi hi conviuen i es donen sentit. Un cercle infinit de possibilitats que l’Anna contempla serena des d’aquí, des del seu eix. Ni seu ni està ajaguda. Es manté dempeus, tranquil·la. Descansa en els seus pensaments, recolzant el pes sobre un maluc. Esperant el no res, palplantada en el present. Agafades per darrere, una mà conté l’altra sense tensions, sense intenció. No te n’adones? L’Anna és la reflexió feta volum! Si t’hi fixes bé, veuràs que el seu rostre expressa l’estat meditatiu en què està immersa. Nidhi, petita, enyores l’Índia tant com jo, però tenim l’Índia aquí! El somriure tènue de l’Anna és com l’amorosa indiferència de l’univers. I saps una cosa? Tal com l’escultora l’ha creat és com se’ns demana a les sagrades escriptures que visquem la vida: de l’interior a l’exterior. Del nucli a la superfície. Mira-te-la bé, animeta, perquè aquest serà el nou lloc de pelegrinatge, i el tenim a tocar de la nostra nova llar. 

Àvia i neta es van abraçar. L’Anna mantenia el seu lleu somrís.