Aportacions a la història de Reus (Capítol 3)

El 1723, en un espai de temps de trenta dies  (el mes de juny i quatre dies de juliol), Josep Gornals, Clavari del Comú de la Ciutat fa arribar a Gabriel Roca de Cambrils el pagament de 27 lliures i quatre sous per la subsistència de cinc barraques de sanitat a les quals se’ls dóna també oli i llenya per compte dels regidors. Hi havia ordres de la Junta de Sanitat per tal que es fessin cordons sanitaris, llatzarets i vigilància per cura de les malalties epidèmiques. La gent, en temps de contagi, és clar que no s'apropaven a les barraques que tenien espais de deu, 20 i quaranta dies d'estada. També els Lazaretos, més endavant el de Salou, per exemple, eren per controlar els grans i vitualles en mal estat, aus i ramaderia. La pesca salada o vitualles en mal estat seran cremades o enterrades.

A la Ciutat amb data de l’1d’agost de 1752 en actes,  trobem que el cementiri del Fossar Vell (sota el campanar), és petit i, un tal Antoni Camprubí, diu que veia que es treien els cadàvers mig consumits amb una pudor insuportable fent de l'habitabilitat de les cases properes, que havien anat en augment darrerament, del tot insuportable. També escriu la queixa Emmanuel Grases i Ribes, escrivà de l'Ajuntament que viu al raval, dit llavors de la Font. Es queixa de "los fetores" i diu que amenaça ruïna la paret del cementiri i que la mateixa s'ha tingut d’apuntalar i es fa esment d'un projecte a llarg termini del nou cementiri del Roser.

Cal fer esment d'un metge que el 1782, Josep Masdevall Terrades, fill de Figueres i resident a Cervera, fou nomenat inspector d’epidèmies al Principat i se li coneix un preparat d'opi de la seva invenció per tal combatre les febres pútrides. El 1785, també poc abans, al mateix metge se li va publicar sobre si era perniciós o no el treball en les fàbriques de cotó, tema que en parlaria més endavant.

En les actes del 13 de novembre de 1785 ja es parla dels serenos i es dóna com a exemple els de València que, uniformats,  de dia conduiran els nens a l'escola i els restituiran a la seves llars com es fa a Valencia amb ‘estipendio’ voluntaris dels pares. Cal pensar en quin estat deurien estar els ‘serenos’ i  la  son acumulada que portarien de bon matí.

Un esbarjo immemorial a la Ciutat  (parlem del 1782), és que a la gent de Reus i de fora li era  permès de passejar vora l'hort de Francesc Miró. És clar que amb cura dels arbres plantats i era el lloc que seria el passeig de Mata molts anys desprès i  l'Euterpe, que més endavant en parlarem (el 1862), i que tant va tenir a veure el Centre de Lectura.
A les actes del 7 de juliol de1788, s'escriu sobre el consell de regar les cases amb vinagre i cremar aromàtics. Els carres del barri proper al Fossar Vell, ja he fet esment que havien crescut  notablement i,  a més,  hi vivien una classe benestant. És evident que es tenia  temor de contagis dels vapores del  cementerio escrit com a vapor putrido.  El senyor Arquebisbe, amb deliberació del ‘cabildo de Tarragona’, fa esment de la cooperació amb les despeses per al nou cementiri (7 de maig de 1788). Ens podem fer una pregunta a nosaltres mateixos, la qual deixa el dubte de si s'havia fet tot el necessari per millorar la qualitat de la sanitat pública en aquells dies.

Tota aquesta situació -del cementiri del Fossar Vell i d’altres de sanitat (31 d’octubre de 1801)-, de segur que la viu aquest personatge que us faig aparèixer de tant en tant i que és el pintor Antoni Verdaguer Llunell. En l’ampliació del Palau Miró, casa llavors de Pau Miró de March, se’n fan càrrec els mestres d'obres Francesc Bacardí i Narcís Vallès i, curiosament, Antonio Verdaguer figura com a pintor i arquitecte d'aquesta vila. Per la reconstrucció i ampliació hi ha polèmica i és nega a Agustí Miró de Folc la venda dels terrenys. També la casa dels Lletget al llindar del raval de Monterols vol que tinguin cura d’alinear el carrer. Anys desprès, ens arribarà un fet sanitari d'una bassa dels Miró (1821), de la plaça de les Monges que l’embruten  fent la bugada i també consta en les actes altres fets que contaminen arbres i plantes. Agustí Miró volia avançar el Palau per la plaça de les Monges i el carrer de Monterols i els venedors de sàrries protesten perquè pensen que no podran col·locar sàrries per vendre en aquell espai tradicionalment popular per aquella venda. (Narcís Vallés Major,  mestre de cases de la Vila, havia demanat  el 1789 ser regidor de l'Ermita del Roser).

El 1798 ens arriba la noticia de les malalties epidèmiques de Cadis, Sevilla i altres poblacions. El Baró de Serrahí  dóna ordres concretes amb un ban.

Per tant Antoni Verdaguer Llunell, que té escola de dibuix i llengua francesa  al carrer Major i desprès al de la Concepció, viu aquesta situació de sanitat tan deplorable. Al proper capítol hi traurà el nas un tal Brunet, abans de la Guerra del Francès, és clar.