-
Imatge de la cançó "Amor sensible" de Claustrofobia
Cedida
Com cada cap de setmana (i aquest és més llarg de l'habitual), a Reusdigital.cat us proposem una sèrie de recomanacions culturals per al vostre temps lliure. Són llibres, discos o pel·lícules, posem per cas, que ens han acompanyat i que ara volem compartir amb tots vosaltres, amics i lectors.
Netflix ha estrenat recentment el seu primer reality de factura estatal. L'han batejat com Insiders i ja s'ha situat entre els continguts més vistos de la plataforma. L'han volgut assenyalar com un experiment audiovisual, però a l'hora de la veritat recorda en no poques ocasions el primer Gran Hermano emès fa anys.
D'aquesta manera, els concursants són enredats amb l'excusa que encara són al càsting per formar part del xou, quan en realitat tot el que diuen i fan és enregistrat per les càmeres d'un set que simula una casa. Els veiem conèixer-se, teixir aliances i proclamar enemistats. D'original, doncs, ben poc en té.
Si val la pena fer un cop d'ull al reality (com a mínim, als primers dos o tres episodis) és perquè quan estableix els seus paràmetres bàsics dibuixa una mena d'exercici per desmuntar el gènere a partir precisament dels seus tòpics. Funciona, d'entrada, per anar perdent força i caure un cop i un altre en allò que semblava voler denunciar: el soroll excessiu, l'emoció desbordada perquè sí i l'exposició de la intimitat sense pudor.
Un experiment fallit, en tot cas, però almenys míninament entretingut a estones.
La revista 5W, un mitjà de periodisme internacional i reposat, publica cada any un llibre on dues persones dialoguen sobre una temàtica determinada. L'últim número de Voces 5W està protagonitzat pels fotoperiodistes Anna Surinyach i Juan Carlos Tomasi, dos grans professionals que han dedicat la seva vida a fotografiar aquest "món imperfecte" per intentar explicar les històries que el configuren.
El compromiso de la fotografia és un diàleg, directe i concís, on cadascú exposa les seves experiències, vivències, reflexions... que es van interrelacionant i complementant amb les de l'altre. La diferència d'edat entre els dos accentua l'interès de la conversa, ja que comparen diferents èpoques viscudes.
És una proposta molt enriquidora per endinsar-se en el món de la imatge i entendre que és molt més que un simple "clic". És una bona lectura, no només per a persones que es dediquen a aquesta professió, sinó per a tothom que tingui unes mínimes inquietuds socials i l'interessin temes com les crisis, els desastres naturals o els conflictes que han succeït i succeeixen arreu del món.
Podeu adquirir el llibre aquí.
Parlava fa uns dies amb l'amic Alfred Artiga de quan Claustrofobia va tocar un grapat d'anys enrere a Montbrió del Camp, així com de les característiques inoblidables d'aquest grup. Tots dos vam coincidir en aquell concert i tots dos coincidim ara que el que feien ens segueix agradant. Això ha influït perquè aquest cap de setmana aquest grup sigui el protagonista de la meva recomanació musical.
Ens hem de traslladar a l'any 1982, a Barcelona, quan Pedro Burruezo i María José Peña decideixen formar un grup atípic, gairebé inclassificable en els corrents artístics d'aquell moment. Claustrofobia no ens va deixar de sorprendre mai per la seva creativitat, tot i que no va tenir la sort que es mereixia i va acabar sent un grup per a minories, o de culte. Al començament es dedicaven al pop d'avantguarda, però poc després van derivar cap al mestissatge i van recuperar una bona pila de sons: boleros, àrabs, flamencs, pop, etc. Tot plegat, amb una poesia íntima i apassionada. Després s'hi incorporarien Antoni Baltar i Sebastián Montesinos, aquest darrer mort el 2013, i el 1987 el grup tornaria a recuperar la condició de duet.
El primer disc de Claustrofobia va aparèixer el 1984 amb el títol d'Arrebato. Música per a vetllades d'intriga, un mini LP que incloïa vuit cançons. Fou un disc amb peces gravades a l'estudi i en un concert. El segon disc va ser El silencio. Música per a nits de luxe i solitud (1986). El seguiria Repulsión (1987), en el qual va col·laborar el cantant i compositor britànic Robert Wyatt i el percussionista Aimé Loba, considerat el millor disc de l'any per la revista Rockdelux. El quart disc va rebre el nom d'Un chien andaluz (1989), també molt elogiat, i el cinquè i últim treball es va anomenar Encadenados (1992). Després apareixerien un parell de recopilatoris.
Claustrofobia es va dissoldre a finals dels anys noranta i Pedro Burruezo va reaparèixer amb Bohemia Camerata i altres projectes, amb els quals va indagar en el llegat musical de la península Ibèrica a l'edat mitjana. Cal destacar també la seva faceta de crític musical i el fort compromís amb l'ecologia. La seva vida artística s'ha recollit en el documental Las tres vidas de Pedro Burruezo.
Marc Busquets recomana Insiders
Netflix ha estrenat recentment el seu primer reality de factura estatal. L'han batejat com Insiders i ja s'ha situat entre els continguts més vistos de la plataforma. L'han volgut assenyalar com un experiment audiovisual, però a l'hora de la veritat recorda en no poques ocasions el primer Gran Hermano emès fa anys.
D'aquesta manera, els concursants són enredats amb l'excusa que encara són al càsting per formar part del xou, quan en realitat tot el que diuen i fan és enregistrat per les càmeres d'un set que simula una casa. Els veiem conèixer-se, teixir aliances i proclamar enemistats. D'original, doncs, ben poc en té.
Si val la pena fer un cop d'ull al reality (com a mínim, als primers dos o tres episodis) és perquè quan estableix els seus paràmetres bàsics dibuixa una mena d'exercici per desmuntar el gènere a partir precisament dels seus tòpics. Funciona, d'entrada, per anar perdent força i caure un cop i un altre en allò que semblava voler denunciar: el soroll excessiu, l'emoció desbordada perquè sí i l'exposició de la intimitat sense pudor.
Un experiment fallit, en tot cas, però almenys míninament entretingut a estones.
Alba Cartanyà recomana "El compromiso de la fotografía"
La revista 5W, un mitjà de periodisme internacional i reposat, publica cada any un llibre on dues persones dialoguen sobre una temàtica determinada. L'últim número de Voces 5W està protagonitzat pels fotoperiodistes Anna Surinyach i Juan Carlos Tomasi, dos grans professionals que han dedicat la seva vida a fotografiar aquest "món imperfecte" per intentar explicar les històries que el configuren.
El compromiso de la fotografia és un diàleg, directe i concís, on cadascú exposa les seves experiències, vivències, reflexions... que es van interrelacionant i complementant amb les de l'altre. La diferència d'edat entre els dos accentua l'interès de la conversa, ja que comparen diferents èpoques viscudes.
És una proposta molt enriquidora per endinsar-se en el món de la imatge i entendre que és molt més que un simple "clic". És una bona lectura, no només per a persones que es dediquen a aquesta professió, sinó per a tothom que tingui unes mínimes inquietuds socials i l'interessin temes com les crisis, els desastres naturals o els conflictes que han succeït i succeeixen arreu del món.
Podeu adquirir el llibre aquí.
Marià Arbonès reivindica la música de Claustrofobia
Parlava fa uns dies amb l'amic Alfred Artiga de quan Claustrofobia va tocar un grapat d'anys enrere a Montbrió del Camp, així com de les característiques inoblidables d'aquest grup. Tots dos vam coincidir en aquell concert i tots dos coincidim ara que el que feien ens segueix agradant. Això ha influït perquè aquest cap de setmana aquest grup sigui el protagonista de la meva recomanació musical.
Ens hem de traslladar a l'any 1982, a Barcelona, quan Pedro Burruezo i María José Peña decideixen formar un grup atípic, gairebé inclassificable en els corrents artístics d'aquell moment. Claustrofobia no ens va deixar de sorprendre mai per la seva creativitat, tot i que no va tenir la sort que es mereixia i va acabar sent un grup per a minories, o de culte. Al començament es dedicaven al pop d'avantguarda, però poc després van derivar cap al mestissatge i van recuperar una bona pila de sons: boleros, àrabs, flamencs, pop, etc. Tot plegat, amb una poesia íntima i apassionada. Després s'hi incorporarien Antoni Baltar i Sebastián Montesinos, aquest darrer mort el 2013, i el 1987 el grup tornaria a recuperar la condició de duet.
El primer disc de Claustrofobia va aparèixer el 1984 amb el títol d'Arrebato. Música per a vetllades d'intriga, un mini LP que incloïa vuit cançons. Fou un disc amb peces gravades a l'estudi i en un concert. El segon disc va ser El silencio. Música per a nits de luxe i solitud (1986). El seguiria Repulsión (1987), en el qual va col·laborar el cantant i compositor britànic Robert Wyatt i el percussionista Aimé Loba, considerat el millor disc de l'any per la revista Rockdelux. El quart disc va rebre el nom d'Un chien andaluz (1989), també molt elogiat, i el cinquè i últim treball es va anomenar Encadenados (1992). Després apareixerien un parell de recopilatoris.
Claustrofobia es va dissoldre a finals dels anys noranta i Pedro Burruezo va reaparèixer amb Bohemia Camerata i altres projectes, amb els quals va indagar en el llegat musical de la península Ibèrica a l'edat mitjana. Cal destacar també la seva faceta de crític musical i el fort compromís amb l'ecologia. La seva vida artística s'ha recollit en el documental Las tres vidas de Pedro Burruezo.
