Em confesso admirador de l'àliga reusenca. Per la qualitat de la peça, per la bona feina dels balladors i segurament també per la satisfacció d'haver col·laborat en la seva reincorporació al seguici festiu de la ciutat. L'àliga de Reus és un exemple paradigmàtic –l'empro sovint en parlar de festes arreu de Catalunya– de com es pot recuperar una figura d'imatgeria tradicional, amb la suma de treball de recerca i voluntat de retornar-la al carrer, amb la participació popular i el criteri per definir la seva funció a la festa. Efectivament, l'àliga és, des del 1996, un dels referents simbòlics i emocionals de les nostra festes majors –i ho afirmo sense menyspreu per altres elements festius–,i les seves ballades a la plaça del Mercadal o a l'interior del santuari de Misericòrdia són part de la nostra identitat festiva.
L'àliga té al seu favor el fet d'haver estat de sempre un animal festiu protocol·lari. El seu ball solemnitza determinats moments de la festa i ha servit per honorar autoritats i visitants. En tenim exemples arreu de Catalunya, i el cas de l'àliga de la Patum de Berga és prou representatiu. L'àliga reusenca, amb una forta càrrega simbòlica en el passat –va ser marginada de les festes per raons polítiques–, ha pogut redefinir el seu paper en el present, amb rituals de salutació al consistori o en el moment de la sortida de les professons, i amb moments de més disbauxa en les cercaviles pel carrer o com a fi de festa.
Les àligues no són, però, l'únic animal festiu present a les festes catalanes. Hi ha bèsties de foc i d'aigua, que representen éssers reals o fantàstics, que ballen o no. En els darrers anys s'han recuperat o inventat tota mena de bèsties festives, amb resultats diversos, que evidencien el bon treball dels constructors o la bona voluntat dels seus promotors. Més enllà de la qualitat artística de la figura, hi ha la forma d'evolucionar –portant-la o ballant-la–, l'existència de tonades específiques per a diferents moments de la festa, l'acompanyament musical i, en definitiva, la seva funció en el context de la celebració.
El cas de Reus també és paradigmàtic. Tenim un animal festiu centenari –la mulassa– i un de recuperat, l'àliga. I molts de nova creació. N'hi ha que no surten al seguici, com la cabra –espero no veure-la mai a la professó, encara que tot pot succeir– o el bou, un animal amb una forta personalitat que s'ha creat el seu espai a la festa. Les bèsties de foc –drac i víbria– tenen el seu àmbit específic en la Cercavila de Foc o en el correfoc de Misericòrdia, a més de participar al seguici, on també hi trobem el lleó i el basilisc, totes elles amb un nivell de qualitat excel·lent, quant a la construcció. I el procés no s'atura, amb l'aparició anunciada de la cucafera i altres que reposen en el calaix de les idees. Sense oblidar l'inefable escamarlà, d'existència efímera però substanciosa.
De continuar així, aviat podrem presumir de tenir la festa major amb més animals de Catalunya. O de ser una festa tradicional d'interès zoològic, ves a saber. Tanmateix, el que més em preocupa no és el creixement. Em preocupa si, més enllà de la legítima il·lusió de les colles que els han impulsat i les treuen al carrer, i de l'enriquiment visual de la professó, les noves bèsties festives contribueixen a obrir nous espais o a generar nous rituals de festa. Si no ho fan, alguna cosa no funciona.
