Ara sí, finalment, les Muntanyes de Prades?

Ara sí, finalment, les Muntanyes de Prades?

Doncs això esperem. I ho esperem des de fa molt temps, massa temps. El pendent Parc Natural de les Muntanyes de Prades ja estava esbossat al Llibre Blanc de la Natura dels Països Catalans… ja fa gairebé 40 anys! Perquè el que està vivint el país va de procés constituent, però també de processos pendents. I el parc n’és un.
Conscients de les complexitats que comporta, però també de les oportunitats que pot generar, no podem deixar-ho perdre de nou.

Complexitats? 5 comarques, 22 municipis, pobles a la plana i a la muntanya (o sigui dins del parc), interessos divergents dels diferents actors implicats, protecció i/o gestió, liderat des de la Generalitat o bé des dels municipis, diferents figures de protecció … Són certament moltes les variables a tenir en compte, però convé trobar els punts comuns i, sobretot, fer que els municipis i la gent del territori s’ho sentin seu i això s’aconsegueix fent que ells ho liderin i que la Generalitat tingui un paper acompanyant en tot el recorregut burocràtic i polític.

Altres factors a tenir en compte són la preexistència de diferents figures de protecció ja a la zona, especialment a la cara nord com són les reserves naturals de la vall del Titllar i de la Trinitat, així com el Paratge Natural d’Interès Nacional (Espanyol) de Poblet. La nova figura del parc les pot incloure dins la seva singularitat com té el Cadí-Moixeró amb el Pedraforca o bé fer el parc precisament a tota la resta del massís. La solució, sense perdre protecció en cap sentit, hi és.

I la nova situació legal no té perquè alterar la vida quotidiana dels habitants amb excessives regulacions. La figura del parc no té perquè portar més regulacions de les que ja hi ha actualment. Això significa que ja estan regulats els creixements urbanístics, la circulació motoritzada, la caça, l’agricultura o la ramaderia o l’obertura i explotació de pedreres i no significa nous impediments per a la vida quotidiana dels residents. És més, suposa més aviat una oportunitat d’inversió pública i privada per al territori.

Amb la declaració del parc, no tan sols garantim i protegim la biodiversitat de l’indret, sinó que donem peu a la creació d’una infraestructura de conservació del parc. I tots els estudis demostren que per cada euro invertit (inversió pública, bonificacions fiscals, …) en el parc, se’n generen 9 extres al territori. Això significa més interès i consum de productes agrícoles i ramaders, restaurants, turisme rural, senderisme i BTT, patrimoni cultural, etc… donant més possibilitats a la gent del lloc i ajudant a evitar la despoblació.

A més, el parc no és una bombolla aïllada al mig del territori. Interactua i ha d’interactuar en xarxa amb la resta d’espais protegits com el Montsant i els encara no protegits com la serra de Llaberia, la de Miramar, la Voltorera, la del Tallat o el Bosc de la Mata. I, com no, també tenint vinculació amb els entorns agrícoles més pròxims com la vinya a la part nord i oest i els ametllers i avellaners de la part sud i est, conjuntament amb els rius Francolí i Siurana.

S’ha obert una finestra d’oportunitat al territori. Que debats estèrils sobre capitalitats o portes d’entrada no ens impedeixin tornar a perdre una ocasió històrica. Construïm el parc de baix a dalt entre ajuntaments i ciutadania i dissenyem un model que sigui tan beneficiós per a la biodiversitat com per a les persones. Aprofitem-ho, debatem-ho i planifiquem-ho bé. Busquem primer els consensos i el que beneficia tothom, que és la creació del parc.

Ara sí? Ara sí.

Ferran Civit és president d'ERC Camp de Tarragona i diputat de Junts pel Sí.