De què serveixen les manifestacions, les banderes al balcó, els llacets grocs? L’Estat ja ha ensenyat la seva cara, i la seva actitud no deixa lloc a cap dubte o esperança que pugui arribar a ser una altra. No admet cap diàleg amb qui considera la seva propietat perquè interpreta que obrir-s’hi seria tant com trencar la 'unidad' que, sembla ser, és l’únic bé pel qual cal destinar tots els esforços, mitjans i recursos.
Ja podem saber molt bé que l’expressió de centenars de milers de ciutadans catalans per la qual la relació de l’Estat amb Catalunya no és la que hauria de ser és molt difícil, per no dir impossible, que pugui traduir-se en una reacció allà, i que tot quedarà en la particular satisfacció de no quedar-se de braços creuats. No s’ha dubtat en reivindicar-ho una, dues, tres, i les vegades que ha calgut, però el convenciment de la gent no ha estat possible de plasmar-se políticament pels nostres representants.
Això no vol dir que no ho hagin intentat, però la realitat és la que és, no la que podria ser per als que s’hi han deixat la carrera política, la llibertat personal i, fins i tot, el patrimoni particular i pot ser familiar. Llàstima, perquè n’hi havia de molt vàlids que podien seguir sent útils a la societat, i, veient el que es veu, no només per a Catalunya. Tot això ja ho podíem saber, però no era fàcil preveure el grau d’arrogància i negació que tots aquests anys no ha fet sinó despertar la necessitat a més ciutadans de seguir intentant que encara pot ser possible una altra cosa. Innocents!
No seré jo qui digui que ens han enganyat, però les paraules i confessions posteriors (en legítima defensa) evidencien que hi ha un abisme entre el convenciment reivindicat i el defensat simbolisme. Però, alerta, que els que van anar a defensar amb el seu cos els col·legis electorals, tot i sabent que potser els tocaria el rebre, no ho van fer pas simbòlicament.
I si aquell referèndum no valia, ens van muntar unes noves eleccions (que invalidaven les legítimes del 2015) i es va tornar a anar a votar. I es va anar a votar no pas perquè els resultats tinguessin dues lectures, una d’independentista aquí, però sotmesa a una altra d’autonomista allà. Tampoc va ser per, en el moment d’anar més units que mai i reeditar JuntsxSi, optar per presentar-se per separat, oi, gent d'Esquerra republicana? Ni per demanar el vot per l’objectiu d’enfilar la independència i, en guanyar, proclamar-la només de paraula...
Ni per poder anar substituint el candidat després d’haver rebut el vot, oi, gent de JuntsxCat? Ara bé, reconèixer tot això no vol dir, de cap manera, que s’hagi d’acceptar el que ens toca viure com a normal, i que no sentim fàstic per qui fa que tot plegat sigui així i no d’una altra manera. Vol dir estar farts de les llàgrimes que broten davant de qualsevol de les expressions en contra de les injustícies i en favor de les llibertats senzillament perquè, per emocionar-se, sobren aquesta mena d’estímuls.
