Dilluns, 26 de Juny de 2017

Quaranta anys de la reivindicació popular 'Salvem La Pastoreta'

La reforma de l'emblemàtica plaça reusenca va generar una important mobilització ciutadana el maig de 1977

03 de Juny de 2017, per Isabel Martínez
  • Concentració de veïns a la plaça de la Pastoreta

    Fotografia extreta del llibre 'Història Gràfica de Reus, volum II'

  • Document de convocatòria de la manifestació per salvar la plaça de la Pastoreta

     

Si qualsevol reusenc o reusenca hagués de triar avui un espai urbà reservat als infants i on es pot prendre el sol amb tranquil·litat, seria difícil que esmentés la plaça de La Pastoreta de Reus. Tot i que una de les seves voreres té una animada activitat de restauració tot l'any, aquesta plaça ha esdevingut una mena de simple rotonda rodejada d'un intens trànsit durant tot el dia, un factor al qual s'afegeix un aparcament municipal situat al seu soterrani des de fa uns anys. Actualment, aquest indret és una via prou ampla que connecta dos dels barris més densament poblats de la ciutat, el passeig Prim i el barri de la Pastoreta, on la tònica habitual són les edificacions que superen amb escreix els cinc pisos. En l'àmbit automobilístic, la plaça de La Pastoreta és també un bon accés per entrar en el centre provinent del que un dia van ser els barris més perifèrics de la ciutat.

Tot i aquesta realitat, fa precisament quaranta anys, aquest mateix espai va ser l'eix d'una potent reivindicació ciutadana en què es van plantejar temes com els usos de l'espai urbà, la crítica a l'autoritarisme municipal, la demanda de participació en les decisions del consistori i, fins i tot, l'ecologisme incipient que desembocaria en la vertebració de la primera entitat d'aquest tipus a la nostra ciutat, Flors i Violes.

El precedent d'un regal inoportú

Les concentracions de protesta per la nova urbanització de la plaça de La Pastoreta s'han de contextualitzar en un fet previ vinculat a la decisió del penúltim alcalde del règim, Josep Francesc Llevat, de regalar l'emblemàtica escultura de Joan Rebull al papa Pau VI coincidint amb la canonització de Maria Rosa Molas. De fet, cal retrocedir fins al febrer de 1976 quan el ple de l'ajuntament va aprovar constituir una comissió organitzadora dels actes commemoratius del centenari de l'avui ja santa reusenca. Tan sols un mes més tard, el març del mateix any, el regidor responsable ja comentava que tenia previst donar informació de forma "àmplia i exhaustiva" sobre projectes com ara la remodelació de l'esmentada plaça.

Precisament, en produir-se el regal de l'escultura al Vaticà es va provocar un rebuig generalitzat però de moment contingut entre la població. I és que quan el consistori va realitzar l'oferiment al Museu d'Art Religiós del Vaticà ja feia vora un quart de segle, des de 1954, que la figura d'Isabel Besora lluïa a la plaça reusenca i s'havia convertit en un dels símbols de la ciutat en expansió. En el seu llibre sobre periodisme radiofònic i transició política a Reus, el periodista Josep M. Martí afirma que "l'afer de la plaça de la Pastoreta fou un dels més emblemàtics d'aquesta etapa de la vida reusenca" i assegura que el darrer consistori predemocràtic presidit per Miquel Colàs "va anar desenvolupant els projectes endegats en l'etapa Llevat", un motiu pel qual va patir "les conseqüències" de "l'anòmal naixement" de l'esmentat projecte. I és que l'alcalde Josep Francesc Llevat havia dimitit del càrrec tan sols un mes abans d'aquesta petita revolta ciutadana.

Amb el precedent de l'inoportú regal, la decisió de fer obres a la plaça sense comptar amb el parer dels veïns va acabar d'encendre la metxa de la indignació popular que vivia moments de "molta efervescència", segons Joan Rosich, un dels integrants de l'aleshores naixent col·lectiu Flors i Violes. Com altres moviments d'aquell període, el col·lectiu es va començar a vertebrar a partir dels interessos socials i pel medi ambient d'un grup de persones variat i acabaria desembocant en un grup de persones que tindria un local –tot i que informal encara- a prop, precisament, de la plaça de La Pastoreta. Segons explica Rosich, la ideologia llibertària del grup era inicialment majoritària però amb el temps van acabar sumant-se altres sensibilitats diverses.

Una gran concentració

De fet, però, el sentiment contrari a les obres de la plaça va ultrapassar aquesta plataforma malgrat que hi van participar en les mobilitzacions de forma activa. En aquest sentit, el moviment popular contrari a les obres "després d'exigir una resposta abans del dia 20 de maig" al consistori sobre la matèria va organitzar una concentració pel 28 de maig de 1977. El manifest que animava a concentrar-se a tothom a la plaça, a les 7 de la tarda, d'aquell dissabte, afirmava que –fruit de les actuacions urbanístiques- feia uns dies havia desaparegut la popular plaça amb "la lògica sorpresa i indignació per part de tots" i esmentava que l'indret era "un dels llocs millors del barri per anar-hi a prendre el sol els més grans i jugar-hi els més petits". Rosich explica que amb les obres "ja no es podia entrar a la plaça tot i que havia estat un espai de lliure accés i de zona verda de Reus".

Sorprenentment, fins i tot el conservador 'Setmanari Reus' argumentava en un dur editorial el juny de 1977 que defensar el canvi d'estructura de la plaça "donant suport al desig d'acabar amb el gamberrisme", que al·legava el consistori, "no el trobem res lògic". "El gamberrisme"-prosseguia el Setmanari- "s'ha de combatre amb una eficaç gestió de la policia municipal", un aspecte, que segons el mitjà, "desgraciadament estem bastants faltats a la ciutat" i no "robant" a la ciutat "espais de descans" dels veïns. Aquesta mateixa editorial comparava la situació de la plaça amb la que també es vivia a altres zones on els cotxes amenaçaven l'espai destinat a les persones i a la seva convivència.

A títol d'excusa, l'alcalde Colàs recordava, al plenari del 2 de juny de 1977, que el projecte de remodelació s'havia "publicat a la premsa", era "acceptat" per la majoria de ciutadans i reiterava "el tarannà obert de l'alcaldia a totes les suggerències i problemes dels reusencs". Un aspecte que reforçava recordant com alcalde accidental va rebre "les peticions dels membres de l'Assemblea de Catalunya" en altres qüestions.

Segons Martí, "la plaça es va convertir en un punt de trobada reivindicativa i també, en algunes ocasions, festiva". D'aquesta forma, una de les accions populars realitzades va ser plantar arbres després que el consistori hagués acabat amb els anteriors en començar les obres. La situació va generar, fins i tot, algun moment de tensió que es va resoldre per la via policial: "l'únic moment en què hi va haver una mica de repressió va ser a la concentració contra la plaça Pastoreta", comenta avui Rosich.

Col·lectius naixents

Tot plegat, una sèrie de circumstàncies que van obligar a l'ajuntament a retirar el projecte i a aprovar un altre elaborat per l'arquitecte Anton Pàmies, que va asserenar en part els ànims. Malgrat aquesta sortida endavant, els moviments del consistori per acontentar a tothom van ser poc àgils tal com ho demostra que l'abril de 1978 aparegués un pamflet de l'anomenat Col·lectiu d'Acció No-Violenta (CANVI) en què es denunciava públicament la retirada per part de la policia i amb l'ajut dels bombers cinc vegades consecutives d'una pancarta emplaçada a l'espai. Una pancarta on es podia llegir que "l'únic responsable de l'estat de la plaça" era "l'ajuntament. CANVI". Una altra de les persones que es movia al voltant d'aquesta plataforma, Pere Alegre, recorda avui com van passar una nit sense dormir i fent fotografies per documentar que, efectivament, era la policia qui retirava aquelles pancartes reivindicatives.

En un context abocat al canvi polític i amb una societat mobilitzada al carrer, el document de CANVI afegia a les demandes sobre la plaça de La Pastoreta altres demandes socials i mediambientals relacionades amb el barranc de l'Escorial. Un espai que consideraven que "cada dia està més infectat" i auguraven "corredisses i justificacions" per part de l'ajuntament en cas del naixement "d'un focus d'infecció o malalties".

En l'interludi entre els dos projectes urbanístics, i amb l'objectiu de rebaixar la tensió ciutadana, es va incorporar una nova escultura de la Pastoreta que substituïa la imatge regalada al Vaticà. Segons apunta Carme Puyol al llibre 'Miralls de lluna', l'escultor va recuperar el guix original de l'obra, el va remodelar per retallar-ne la part baixa del vestit, va afegir-hi peus i turmells i va retocar-li el pentinat. Tot i aquesta solució, la percepció popular no va acabar de pair el canvi definitiu de la peça artística de Rebull que, malgrat tot, continua essent un símbol de la ciutat.

Feu clic sobre qualsevol fotografia per iniciar el passi de diapositives

reusdigital.cat Reus Diari Digital veïns plaça de la Pastoreta
Fitxers adjunts:

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)

Reportatges