Xavier Amorós: Avui, Maria podríem parlar d'un llibre molt interessant que van publicar Publicacions de l'Arxiu Municipal de Reus, l'any passat, intitulat, Les dones honorades als carrers la ciutat, és a dir, les dones que Reus els ha dedicat un carrer, que n'hi ha és amb visió universal diguem-ne i hi ha dones de no sé quants continents. N’hi ha algunes de reusenques i nosaltres podríem parlar, majoritàriament, de les reusenques perquè n'hem conegut algunes.
Maria Tarragó: Ho trobo molt bé.
X.A: Escolta, però hem de parlar de l'autora d'aquest llibre. L'autora d'aquest llibre és la Carme Puyol Torres, un llicenciada en Història per la Universitat de Barcelona i, a més a més, tècnica d'arxiu, que viu aquí des de fa uns quants anys i que s'ha arrelat molt a la ciutat, ha publicat un parell de llibres molt interessants, un dels quals és aquest. Ha organitzat i ha coordinat exposicions que valen molt la pena com aquesta que hi ha ara, que la recomano, a aquells que encara no hi ha nanat, a la plaça de la Llibertat, però no al Museu ni a la sala Reus…
M.T: A la Reddis.
X.A: … sinó a la Reddis, a la Fundació Reddis, que no me'n recordo si és al número 6 o al número 8. Em penso que és al 6, ...està al principal i està obert… Tampoc sé els horaris, però de 6 a 8 segur. És una exposició molt interessant sobre el treball de la dona i la dona treballadora, i, sobretot, els treballs diaris. Ho diré textualment, l'exposició es titula "El pa guanyat dia a dia" i el subtítol és "Les reusenques i el treball", i hi ha una sèrie de fotografies molt boniques.
M.T: Que deuen ser totes de les fàbriques de teixits?
X.A: No, no, de teixits no. D’això de les fàbriques de teixits en fan un llibre que sortirà per Sant Jordi, que un dels autors és el Salvador Palomar i una autora, professora de la Universitat Rovira i Virgili, que és diu Iolanda Boloque, molt interessant, sobre el treball femení al tèxtil de Reus.
M.T: Bé, però ara tornem a les dones importants de Reus que tenen carrer.
X.A: Tornem a les dones. Aquesta Carme Puyol ha fet el catàleg que és molt interessant, d'aquesta exposició, que dic que encara hi ha i que encara sou a temps d'anar a veure. Però de les dones que surten de Reus…
M.T: Perquè fins ara no s'han posat noms de dona als carrers, tu no ho recordes, fora de sants, no? Santa Teresa o així, però noms de dones... Només sabem, que jo sàpiga, només sé la Magdalena de la Hoz, a la postguerra i durant la guerra, que te'n recordes del carrer Lina Ódena?
X.A: Sí, del carrer Lina Ódena.
M.T: Lina Ódena, que jo no sé ni qui era però era el carrer de Jesús. Devia ser una política o una noia que devia morir al front.
X.A: Una noia que va morir durant la guerra, em penso que era del PSUC.
M.T: A part d'això, abans, les dones no hi formaven pels carrers.
X.A: Però hi havia uns noms directes o indirectes: el carrer de les Galanes, el carrer de la Racona, el carrer de Vallroquetes, aquestes devien ser dones, no?
M.T: Les Vallroquetes, no. Em penso que el carrer de Vallroquetes té un altre origen que un altre dia en podem parlar.
X.A: Sí?
M.T: No, no era cap dona, Vallroquetes.
X.A: No, de noms de dona no n'hi havia. Aquí, hi ha el carrer de Cèlia Artigues, de la Mare Teresa de Calcuta, de Maria Aurèlia Campmany, de la Víctor Català, de la Teresa Claramunt, de la Maria Cortina Pasqual, de la Marie Curie, de la Maria Lluïsa Estivill, , de la Magdalena Folch, ... hi ha unes quantes monges, de la Teresa Guasch, que devia ser una altra monja.
M.T: Però principalment trobo que hi ha persones..., dones dedicades a l'ensenyament, no?
X.A: O perquè majoritàriament les dones es dedicaven a l'ensenyament. Moltes religioses, és clar.
X.A: Frida Kharo o Victòria Kent.
M.T: Potser que parléssim de les més properes, no?
X.A: De les de Reus, dona, de les de Reus, tu podries parlar-ne. Vas ser alumna predilecta de donya Maria.
M.T: No, home, no, no ho sé si alumna predilecta.
X.A: Home, jo diria que sí.
M.T: Després, també vaig conèixer, quan ja era molt gran, que em va doldre molt de no haver-la conegut abans, la Cèlia Artiga.
X.A: Ah, sí.
M.T: La Cèlia Artiga va ser una gran professional i una dona amb molta vocació. Era de la granja Artiga, ja ho saps que era de la granja Artiga.
X.A: Va viure molt la Normal de la Generalitat durant la República.
M.T: Es va formar a l'escola Normal. Ella va estudiar a l'escola Normal, de Barcelona, que havia sigut molt, una de les normals més avançades que hi havia perquè jo em penso que les altres devien ser, ... per exemple, n'hi havia una a Terol, que era molt retrògrada. I aquesta senyora portava molt bona llavor de quan va estudiar i va ser dedicada només a l'escola pública, mai va ser de la privada, sempre de l'escola pública i dedicada sobretot al parvulari.
X.A: Saps quin era el lema de la Normal de la República: Dotar Catalunya de mestres ben capacitats, de visió amplia i humana, que responguin a l'exigència de temps moderns. Aquest lema l'haurien hagut de tenir ara i no l'hem obtingut. Amb quinze anys de Generalitat no s'ha aconseguit això.
M.T: Però aquesta senyora, Cèlia Artiga, el tenia.
X.A: Sí, ella i la normal de la República.
M.T: I l'escola activa, i era molt entusiasta del sistema Montesori, que ja saps que era en el que estava basat…
X.A: I ella, a més, havia fet material didàctic de la seva creació, molt important.
M.T: Abans d'ella, a Reus, hi havia hagut la senyora Maria Cortina.
X.A: Sí, que li dèiem tots ‘Donya Maria Cortina’.
M.T: Que em penso que no li hem de dir perquè el ‘don’ en català no existeix, no?
X.A: No, no existeix.
M.T: Podem dir Maria Cortina, que està prou bé, no? Ella havia començat a finals del segle XIX i ella, al revés de la Cèlia Artiga, va tenir l'escola, escola privada perquè llavors no n'hi havia, de pública. L'escola pública obligatòria, que ho saps tu des de quan era?
X.A: No ho sé.
M.T: Devia ser molt entrat el segle XX, hi havia molt poca escolarització.
X.A: Sí, això sí.
M.T: Abans, a finals del XIX i a primers, fins cap a allà als anys vint, 1920, jo diria que no hi havia cap llei que obligués l'ensenyament i llavors, és clar, hi havia molta quantitat d'analfabets. Llavors, donya Maria Cortina va posar el primer col·legi en un pis perquè les escoles …. les úniques que eren així diguem-ne oficials, eren les religioses. Les que no eren religioses se’ls deia col·legi de pis, que això què vol dir? Que totes eren en pisos.
X.A: En pisos, sí.
M.T: No hi havia ni jardins…
X.A: No hi havia jardins per a expansionar-se.
M.T: …ni gimnàs, ni res, no hi havia res. O sigui que, donya Maria va posar una escola de pis.
X.A: Jo la vaig tenir un sol curs, un sol pis, la vaig conèixer de gran. Jo crec que era una dona que tenia una gran personalitat. Una de les coses per les quals la vaig admirar és que ella no va admetre un casament per conveniència, que li col·loquessin cap burgès d'aquells que hi havia aquí, la majoria amb poca volada. No sé perquè va passar això però tota la volada la van gastar els burgesos del segle XIX però el XX va quedar molt cap i disminuït això. Donya Maria no és va voler casar amb cap burgès, es va casar amb l'home més guapo i més elegant, més ben plantat que hi havia aquí a Reus.
M.T: Ella era molt maca també, eh?
X.A: El senyor Estevet Marco, que era el cambrer més distingit del restaurant del cafè París. Quan es va casar amb donya Maria es va retirar, es va dedicar a fer representacions. I era realment un home distingit, guapo, atent, amable. I donya Maria no va estar per casaments de conveniència.
M.T: Jo no el recordo, el senyor aquest.
X.A: Jo una mica, sí.
M.T: Però a ella, sí. Perquè a més a més era amiga de casa meva.
X.A: Sentia a dir al senyor Creus, que en parlava, aquest comentari, que es veu que eren amics.
M.T: Va ser més que una gran pedagoga, jo crec que era una gran psicòloga.
X.A: Això. Home, de la psicologia a la pedagogia deu estar molt…relacionat.
M.T: No ho sé. Més que res, ja et dic, la gran visió que tenia dels seus ensenyants, és que només amb un cop de vista ja els tenia retratats.
M.T: I la pobra, doncs, va tenir una vellesa no gaire… per culpa, sempre direm el mateix, que la guerra va perjudicar a tothom.
X.A: Home, és clar, perquè el seu fill va haver d'exiliar-se …El seu fill arquitecte va haver d'exiliar-se a Mèxic
M.T: I ja no el va veure mai més.
X.A: No podia tornar perquè era un home d'esquerres conseqüent.
M.T: Qui més coneixes tu, que hi hagi aquí, al llibre, perquè de conèixer…?
X.A: Escolta, hi ha la senyoreta Miquel que la vam conèixer tots dos.
M.T: Tots, hi tant!
X.A: La persona més exemplar quant al català, va ser una persona sacrificada amb els títols de català de la Universitat Autònoma de la República, examinada pel propi Pompeu Fabra, amb aquest títol. Era una dona que, a més a més, sabia molt de llatí. Sabia llengües amb una gran profunditat. Per mi hauria estat una gran professora d'universitat, hauria pogut… perquè podia ratllar a gran altura el que passa és que també potser la guerra i les circumstàncies… però aquí va fer els impossibles pel català, va ser una persona…
M.T: Que te'n recordes, de les famoses trameses?
X.A: Home, hi tant que me'n recordo!
M.T: Eren terribles, aquelles trameses
X.A: Terribles? Boníssimes, eren.
M.T: Duríssimes!
X.A: Boníssimes!
M.T: Boníssimes però duríssimes!
X.A: Home, és clar, és que per aprendre el català d'una manera intensificada, no amb la classe d'una hora allargada, havien de ser intenses.
M.T: Que potser no eren d'ella sola, potser també hi participava el Ramon Amigó…
X.A: El Ramon Amigó, sí home, i tant, sí. No potser, segur, perquè hi ha un llibre que ho explica perfectament un llibre editat pel Centre de Lectura. El Ramon Amigó que explica l'ensenyament del català durant el franquisme i ho explica amb perfecció. Va ser admirable, jo t'asseguro que era una dona sempre a punt per corregir català, per fer que el català, poc català que es publicava, sortís com déu mana, ella s'esforçava a l'hora que fos,... feia el que fos pel poc que sortia al Reus Diari, no el Reus Diari, es deia el ‘Semanario Reus’.
M.T: Al Semanario Reus.
X.A: Doncs ella, a l'hora que li portessin, escolta, contra rellotge ho corregia. Va ser una dona sacrificada del tot…
M.T: ….Per la llengua
X.A: Pel català, pel català, per la llengua catalana. Ho feia amb una gran convicció i amb un gran amor, amb un gran patriotisme, amb el millor patriotisme.
M.T: I què, tu devies conèixer també la Maria Aurèlia Capmany?
X.A: Home sí, la vaig conèixer.
M.T: Que també té un carrer?
X.A: També, sí.
M.T: Tot són carrers que, és clar, encara són només al pla.
X.A: Però a la Mare Teresa de Calcuta, que també té un carrer, no la vaig conèixer.
M.T: No, home. Però pots parlar de la Maria Aurèlia Capmany.
X.A: A la Maria Aurèlia Capmany, sí. Jo ara et dic que ens va ajudar molt quan hi havia l'associació d'espectadors, que es deia "Teatre de Cambra" de l'Agrupació pericial, ella junt amb l Ricard Salvat, ens va ajudar molt. De vegades ,venien a fer una representació amb el sopar en una bossa, amb l'autocar per a què ens costés barat a nosaltres. Perquè tenia també una gran vocació de teatre. També va ser una persona que va lluitar molt per a què el català no naufragués amb aquell franquisme que prohibien, que respirés per tots els racons, tapaven tots els racons per a què no respirés el català. Ella feia els impossibles també amb el teatre, a nosaltres ens va ajudar molt amb el teatre i amb el grup de l'escola dramàtica Adrià Gual, de la qual era subdirectora i tenia unes preferències per Reus. Sempre que li demanàvem una cosa, sempre estava a punt de fer. I a mi, em sembla molt bé per la seva personalitat en general, de bona escriptora, de bona pedagoga, pel que va fer pel teatre i pel que va fer pel teatre, a Reus ,en particular, jo estic molt content, ho trobo molt just que li haguessin posat, com a les altres que hem anomenat, un carrer a Reus.
M.T: I d'altres, que ja fa molts anys que són mortes com per exemple la pastoreta Isabel Besora.
X.A: Ah, sí, dona!
M.T: Té una plaça que no sé perquè li han posat de la Pastoreta. De pastoretes n'hi poden haver moltes, d'Isabel Besora només una.
X.A: Sí.
M.T: No ho trobes?
X.A: No ho sé, no ho havia pensat, això.
M.T: La Pastoreta, què vol dir? en aquella època n'hi devien haver diverses, de pastoretes.
X.A: La Pastoreta, una pastoreta, la… Es devien entendrir en el moment de pensar en la pastoreta, tan joveneta. I li van posar aquest nom. Però ja és una tradició aquí. El que passa és que n’hi ha unes altres, que una és la Maare Molas i després una altra...
M.T: El Mare Molas sí que ja és un carrer consolidat.
X.A: Sí, està consolidat, aquest carrer. La Mare Molas que era la fundadora del col·legi de la …
M.T: … de la Consolació.
X.A: … de la Consolació. I després n’hi havia, hi ha un altre carrer dedicat a una altra fundadora del col·legi de les Josefines. Aquesta era de Riudecanyes, em penso, i aquesta també té un carrer: Teresa Guasch Torre, té un carrer que no sé exactament on és.
M.T: Molts d'aquests carrers són cap a la part del…
X.A: Aquestes monges em fan gràcia: una era de Riudecanyes i va néixer el 1848, es va morir a Gràcia, eren catalanes pels quatre costats, devien resar a Nostre Senyor en català, i la Mare Moles no cal dir-ho, de Reus a Tortosa, i la Mare Moles, Mare de Déu!, devia parlar un castellà que devia semblar…
M.T: …Que devia semblar el nostre!
X.A: Però escolta, en canvi, als seus col·legis, el català va estar rabiosament prohibit. Tant se val, a les Josefines com a les de Consolació, el català el van ‘patejar’ fins que es va morir el "Caudillo". És dir, que aquests disbarats..., no parlo de les franceses, perquè les franceses aquí no tenen cap fundadora, però a les fundadores segurament els haurien donat un disgust terrible, no devien tenir en compte aquestes monges de la Consolació i aquestes monges Josefines, que van actuar com ensenyants, durant uns quaranta anys, del franquisme,... que el català es obra de Déu, perquè el van prohibir rabiosament. Com si fos obra del diable. Encara bo que les coses han passat, però no cal oblidar-les.
