Estem a la recta final, el pròxim diumenge 20 de novembre (20-N) els espanyols decidirem qui ens ha de governar els propers quatre anys. La dreta política i mediàtica fa veure que ignora la crisi de l'euro, la ruïna econòmica, financera i laboral que ens assola és exclusiva responsabilitat del ja prejubilat Roríguez Zapatero. El Mundo, Abc, La Razón, La Gaceta...il·luminen el camí pel qual Rajoy marxa cap a la Moncloa.
La dreta mediàtica clama contra Zapatero. Isabel San Sebastián ho feia a l'Abc: El que ha fet amb ETA és una t raïció en tota regla...La humiliació de les víctimes, la frustració dels demòcrates, el desengany dels que van creure genuïnament que combatre per la llibertat valia la pena. Carlos Dávila a La Gaceta: S'han de demanar responsabilitats penals a Zapatero?. I tant que sí, cal jutjar-lo al Suprem pels seus crims: La seva destroça econòmica, la ruïna en què ha sumit el país, la voladura de l'Estat i la seva rendició davant ETA...
Com a mostra de moral guanyadora, la portada de La Gaceta: Les eleccions del 20-N ens salven d'una fallida total com la d'Itàlia. Des de l'altra trinxera, Público ho veia així: El PP ignora "l'incendi" de l'eurozona i segueix a pinyó fix. Només Rajoy esquiva parlar de la crisi d'Itàlia i del Govern en descomposició del seu soci Berlusconi.
Segons un soneig de GESOP, Rajoy amplia l'avantatge a meitat de campanya. Però Antón Losada a El Periódico escrivia: Les majories absolutes tenen mala premsa. Reclamar-la, com fan els populars, sol acabar funcionant com una excel·lent raó per anar a votar en contra de qui la sol·licita. Continua havent-hi massa indecisos per saber què passarà.
Amb la dimissió de Berlusconi, els tres principals diaris italians: IL Corriere della Sera, La Repubblica i La Stampa no tenien cap certesa de res. Una pujada molt costeruda. S'acaba el carnaval, comença la quaresma, deien els dos primers; mentre que el tercer s'apuntava a l'esperança: Itàlia ho pot aconseguir.
Xavier Campreciós deia a El Periódico: La debacle financera de dilluns servia per constatar que, una vegada enderrocats Papandreu i Berlusconi, per a la lògica de l'especulació que regeix avui la nostra vida tant és que governin polítics elegits les urnes com tecnòcrates i economistes acadèmics passats per la gran banca. I l'avís d'Angela Merkel que Europa pateix la pitjor etapa des de la segona guerra mundial no servia d'alleujament.
La inquietud regnant es reflectia a El Punt/Avui: Els mercats intervenen la democràcia. Ara deia: Els tecnòcrates no calmen els mercats, però el 20N tampoc. El Mundo deia: Itàlia, un avís seriós per el nou Govern. ¿Serà Rajoy valent quan governi?. El País titulava: Desencallar Europa. ‚Es urgent culminar la digestió de la qüestió greco-italiana i replantejar el full de ruta.
Les hores prèvies a la victòria del 20-N té els populars en forta tensió. La número 2, Cospedal, augure protestes quan Rajoy digui tot el que s'ha de fer. Rajoy només salva de la tisora les pensions, mentre que sanitat i educació ja no són intocables.
Emilio Lledó deia a El País: Posar tècnics al capdavant de l'economia és un error...¿Com defensarà les coses públiques algú que només està pensant en les privades?...
Després de 17 anys d'escàndols, Berlusconi dimiteix. Algunes de les seves frases lapidàries: Només Napoleó ha fet més coses que jo. De totes maneres, jo sóc més alt. L'oposició em crida que me'n vagi a casa. "Sí però a quina?. En tinc més de 20"."Un sondeig diu que el 33% de les noies italianes se n'anirien al llit amb mi. La resta contesten: ¿Un altre cop?".
(Sebastià Barrufet és periodista).
