Fort Miró, el Reus de Louisiana

El segle XVIII és quan es posen les bases del comerç internacional a gran escala que van fer gran i pròspera la ciutat de Reus. Més enllà del gloriós segle XIX, on trobem els personatges de fama mundial que ha donat Reus, al segle XVIII també trobem figures importants com la d'Esteve Rodríguez-Miró i Sabater, un militar nascut a Reus i prou desconegut a casa nostra, però que va ser decisiu en el desenvolupament demogràfic i econòmic de l'actual estat de Louisiana (EUA).

Esteve Rodríguez-Miró i Sabater va néixer el 1744 a Reus, fill de Francesc Miró i Maria Sabater. Ben aviat es va unir a l'exèrcit i amb tan sols 23 anys el van destinar a Nova Espanya, nom amb el qual es coneixia el que avui és el sud dels Estats Units i tota Centreamèrica. A més a més de la vocació militar, Esteve Miró també portava sang de comerciant a les venes, ja que havia estat educat en la tradició mercantil de la seva família.

En ple segle XVIII, els aiguardents de Reus s'exportaven per tota Europa, però no és fins al 1765 quan s'obren les portes del mercat Americà i les mirades es fixen cap a Louisiana que des del 1763 havia deixat de ser francesa per passar a ser una nova colònia espanyola gràcies al tractat de pau de Hubertusburg, conseqüència directa de la derrota francesa a la guerra dels Set Anys contra la Gran Bretanya.

Miró va arribar a Louisiana el 1778 per lluitar en les campanyes contra els britànics a l'oest de Florida. Va ser allí on es va guanyar la confiança dels seus superiors fins al punt de ser nomenat governador en funcions de Louisiana el 1782. Un cop nomenat governador titular el 1785, Miró va fer que arribessin milers de catalans entre els quals hi havia un contingent de 200 famílies de Reus que representaven aproximadament unes 1.000 persones. En aquell moment Reus tenia uns 15.000 habitants, això vol dir que un 7% de la població de la nostra ciutat se'n va anar cap a Nova Orleans i que un 25% dels habitants de la capital de Louisiana havia nascut a Reus.

Els comerciants reusencs i catalans es convertirien ràpidament en l'elit comercial de la capital de Lousiana. Això va significar que el català era d'ús habitual a Nova Orleans, i no tan sols el nostre idioma, sinó també l'estil de vida i la nostra gastronomia.

Els negocis dels comerciants reusencs se centraven majoritàriament en els destil·lats de l'alcohol o en el sector tèxtil. Els que es dedicaven al tèxtil compraven llana i cotó en brut als productors agraris criolls, per posteriorment enviar-la a les fàbriques tèxtils de Reus i Barcelona. La matèria primera, una vegada convertida en teixits manufacturats, es venia en forma d'indianes a les botigues de Nova Orleans.

En els seus vuit anys com a governador (1782-1790), Esteve Miró va aconseguir canviar completament aquell immens territori que tenia una extensió que equivalia a set vegades la península Ibèrica i que anava molt més enllà dels actuals límits de l'estat de Lousiana, ja que comprenia completament els actuals estats d'Oklahoma, Arkansas, Missouri, Kansas, Iowa, Nebraska, Dakota del Sud i del Nord, Montana, i parcialment Minnesota, Wyoming i Colordado. Era un territori despoblat on tan sols vivien unes 7.500 persones més els amerindis. La seva capital, Nova Orleans, era una petita ciutat de tan sols 4.000 habitants. Quan va deixar l'estat el 1790, Lousiana ja tenia 50.000 habitants i havia reduït molt el nombre dels amerindis coneguts com a "casaques vermelles"

Fort Miró (1783-1819)

Un dels objectius que es va marcar el governador Miró va ser la creació d'establiments colonials sobre la línia del Mississipi, que més enllà de ser un gran riu, també representava una gran via de comunicació i la frontera que separava les possessions angleses a l'est i les espanyoles a l'oest. Amb aquest propòsit va crear el 1783 Fort Miró, el fort situat més a l'oest amb presència europea enmig d'una zona plana i fèrtil que feia molt rendible l'agricultura.

Fort Miró va ser el primer assentament europeu en el "Midwest" americà. Va ser el model de fort per dur a terme el que es va conèixer com la conquesta de l'oest. El fort era una mena de petita ciutat de serveis on es podia trobar la casa del governador, l'escola, l'església, la tenda o "General Store" i la taverna o "Saloon". Tot per facilitar l'accés als serveis bàsics als grangers que vivien en zones disseminades.

Fort Miró va tenir aquest nom tan reusenc fins al 1819. A la primavera d'aquell any va arribar a Fort Miró el primer vaixell de vapor remuntant el riu anomenat Ouachita. L'esdeveniment va meravellar tant els habitants d'aquesta població que a partir d'aquell dia va decidir rebatejar Fort Miró amb el nom d'aquell primer vaixell de vapor anomenat Monroe. Va ser així com ara fa més de 200 anys que Fort Miró es va passar a dir Monroe, però no es van oblidar de l'antic nom de la població perquè una de les avingudes més importants de Monroe es diu Fort Miró Avenue. Aquesta no és l'única referència que trobem d'Esteve Miró als Estats Units, també hi ha l'important Miro Street a Frankfurt, capital de Kentucky.

En l'actualitat, Monroe té uns 50.000 habitants i uns 200.000 en tota l'àrea metropolitana, i està situat a 400 km al nord de Nova Orleans, a 400 km al sud de Memphis i a uns 800 Km a l'oest d'Atlanta.

L'incendi de Nova Orleans el 1788

Però no tot van ser flors i violes durant la governança d'Esteve Miró a Lousiana, també va tenir moments difícils com l'incendi que va patir Nova Orleans el 21 de març de 1788. L'incendi va calcinar 856 edificis del centre de la ciutat conegut com a Vieux Carrier. Era la zona on vivien la pràctica totalitat dels reusencs de Nova Orleans.

Miró va gestionar amb encert i diligència la catàstrofe, tot habilitant tendes pels damnificats i fent arribar a menjar als que es van quedar sense llar. També va mostrar agilitat en la reconstrucció de la zona cremada, aixecant de nou i en pocs mesos edificis més resistents al foc entre els quals hi havia la catedral de Sant Lluís dins del qual ara es coneix amb el nom de Barri Francès. Tot i guanyar-se l'estima de la població, Esteve Miró va tornar com a militar d'alta graduació a Espanya el 1791. Quatre anys després, el 1795, va morir de malaltia durant la guerra dels Pirineus contra França a la població guipuscoana de Bergara.

Louisiana deixa de ser espanyola

Amb Napoleó al poder, Louisiana va tornar a mans franceses el 1800, però les necessitats econòmiques de França per culpa de les anomenades guerres napoleòniques, obliguen el futur emperador a vendre tot l'immens Estat de Louisiana als Estats Units el 1803 per tan sols 15 milions de dòlars, el que vindria a ser 7 centaus de dòlar per hectàrea. Tot un regal que va fer que el nou estat nord-americà doblés la seva superfície i afrontés amb garanties el que seria la conquesta de tot l'oest una vegada comprat als francesos tot el centre.

Tots aquests canvis no van afectar els comerciants reusencs de Nova Orleans que van continuar fent negocis a la ciutat i fins i tot es va mantenir el flux migratori català en el decurs de les dècades posteriors, espacialment del Camp i de l'Empordà. Però de mica en mica, el català va quedar diluït en la realitat sociocultural anglòfona i el seu testimoni va desaparèixer. Ara només en queden alguns cognoms com Ferré, Palau, Huguet, Bosch, Jordà, Amorós, Esteve, Roig o Gros entre d'altres.