Un western argentí

Mariana Travacio (Rosario, Argentina, 1967) és llicenciada en Psicologia i autora dels llibres de relats 'Cotidiano' i 'Cenizas de Carnaval'. L'editorial Las Afueras acaba de publicar 'Como si existiese el perdón', una història força peculiar que Travacio va lligant de manera brillant, a base de pinzellades que, pas a pas, acaben conduint al desenllaç de forma sorprenent i original. De fet, el batec narratiu general de l'obra s'acostaria força als westerns tradicionals, a les històries de bandolers, de cowboys, de venjances i de duels a revòlver enmig d'un carrer solitari i polsegós mentre tots els veïns ho contemplen amagats rere els porticons, però ambientat en uns indrets encara més inhòspits, cruels i complicats que el llegendari Oest americà. 

Els territoris per on es mouen els protagonistes són qualsevol cosa menys amables. Són paisatges on la vida humana és complicada, inhòspits, allunyats de qualsevol referència civilitzada i, a més de dur, probablement cruels amb els que no tenen altra opció que viure-hi. Como si existiese el perdón, és la història d'un crim, però també d'una recerca detallada i desesperada que la converteix quasi en una road movie. És la venjança i també la construcció i la destrucció pràcticament simultània d'uns mites, d'aquells mites quasi tribals que s'arrelen en la nit del temps i ho transformen tot en una imatge boirosa i distorsionada que va creixent, que es transmet amb el boca-orella i que té molt a veure amb el passat, amb les llegendes, amb la por i amb la necessitat d'anar endavant i d'imposar la pròpia llei, una llei visceral, salvatge, nascuda de la punxada íntima de fer justícia, aquella justícia atàvica de l'ull er ull, de la sang com a única remissió dels pecats.

I la Mariana el que fa és imprimir a la narració un ritme ferotge que s'encavalca amb els records i amb les necessitats per acabar construint un univers on tenen més importància les conviccions que la necessitat d'evitar la mort. Potser per això la història que ens explica té aquesta facultat d'agafar-se a la pell, de convertir-se en un batec, en una fletxa que cal seguir.

Sense entretenir-se gaire en els detalls massa concrets, Travacio juga amb l'oralitat de les històries que un dia o altre passen de pares a fills i s'engrandeixen pel camí, per tal de construir el mite que envolta o que condueix cap a la tragèdia. Tot un descobriment que val la pena no perdre de vista.