El folk gallec de Luar na Lubre sonarà a Reus

El divendres 7 de febrer Luar na Lubre actuarà al Teatre Fortuny de Reus, on presentarà el seu últim treball, 'XX- Encrucillada'. Luar na Lubre, que en gallec significa 'resplendor de la lluna', és un cèlebre grup de música celta i folk sorgit a la Corunya amb gairebé quaranta anys de trajectòria. Conversem amb Bieito Romero, músic i fundador de la formació. 

Bos días, bon dia. L'actuació de Reus estarà basada en el vostre últim treball, 'XX- Encrucillada', que coincideix amb el vintè àlbum que heu publicat. Es tracta d'un autohomenatge i un repàs a la vostra trajectòria?

Sí, és una espècie de celebració d'aquests vint treballs editats, després de gairebé quaranta anys de trajectòria. En aquesta celebració hem tret un treball commemoratiu en format llibre disc, és la primera vegada que ho fem. 

En el llibre fem un repàs de la nostra trajectòria, un repàs resumit en unes 200 pàgines. D'altra banda, incloem un CD recopilatori amb cançons emblemàtiques ―moltes de les quals regravades, retocades, remasteritzades―, no precisament les més conegudes del grup, però sí cançons que van significar alguna cosa per a nosaltres. 

L'àlbum també inclou sorpreses agradables, com la cançó "El largo camino de Santiago", interpretada per Pablo Milanés.

Efectivament. Pablo Milanés, que no era la primera vegada que col·laborava amb nosaltres, va dedicar aquesta cançó al camí de Sant Jaume i al seu amor, Nancy Pérez, que era la seva companya. Ell va compondre el tema i va voler que nosaltres en féssim una versió des de la nostra perspectiva, amb la nostra òptica i els seus arranjaments. 

Milanés va donar la seva benedicció a la nostra versió, i poc després va morir. La idea era presentar-la conjuntament i fer fins i tot algun videoclip o alguna cosa en directe, però no ha estat possible. En qualsevol cas, queda aquí una cançó històrica, perquè està feta des de la nostra òptica i amb la seva veu.

En aquesta trajectòria de prop de quaranta anys, en quin moment està actualment Luar na Lubre?

Bé, després de gairebé quaranta anys ―aviat celebrarem l'aniversari― jo crec que Luar na Lubre està en un molt bon moment artísticament. Ja estem preparant el nostre nou treball, que coincidirà precisament amb aquest quarantè aniversari, i la gira que ens ocupa, que és la de 'XX- Encrucillada'. Penso que el grup està en bones condicions per continuar una bona temporada. 

Musicalment conserveu l'essència, però també és cert que en aquests anys heu aportat coses noves.

És clar. Certament, el temps passa, tot evoluciona, i nosaltres també anem canviant; fins i tot canvia la nostra manera d'entendre les coses i la mateixa música, i tot plegat es nota en el so de Luar na Lubre. Jo crec que l'essència es manté, però, efectivament, hi ha canvis, hi ha aportacions noves, perquè també va entrant gent nova que hi afegeix la seva saba perquè tot això es vagi transformant i convertint en un projecte estable.

De la primera formació, quins són els músics que encara hi són presents?

Bé, de la formació inicial de l'any 1986 quedem dues persones, que som el Patxi Bermúdez, que és un dels percussionistes, i jo, que toco l'acordió, les gaites i la samfoina. Diguem que som el nucli més antic de Luar na Lubre. 

Abans hem parlat de Pablo Milanés, però caldria esmentar moltes més col·laboracions que heu rebut durant tots aquests anys.

Sí, són moltes les col·laboracions que hem rebut, totes d'alguna manera amb un significat especial per a nosaltres: col·laboracions emotives, de gent a qui admiràvem, de qui seguíem la trajectòria vital i professional i amb qui ens venia de gust trobar-nos, fer un encreuament de camins. Parlo de Luz Casal, Miguel Ríos, Víctor Manuel, el mateix Pablo Milanés, Ismael Serrano, Pedro Guerra... En fi, em deu quedar molta gent pel camí, però, en qualsevol cas, són col·laboracions que per a nosaltres tenen un significat especial.

La cançó "Chove en Santiago", amb Ismael Serrano, és impressionant. M'agrada molt! 

Sí, efectivament. L'Ismael va ser un dels que va col·laborar de manera més assídua amb nosaltres, em sembla que fins en quatre ocasions; precisament, "Chove en Santiago" és fruit d'una d'aquestes primeres col·laboracions. Ell canta aquesta cançó, que és un poema de Federico García Lorca, que, en aquest cas, queda fantàsticament bé amb la seva veu. 

A Reus interpretareu "O son do ar"?

Sí, indubtablement. "O son do ar" és la cançó més antiga del nostre repertori, la que va donar el títol al nostre primer treball discogràfic l'any 1988, molt coneguda i reconeguda gràcies a la versió que Mike Oldfield va fer de la primera part del tema. Per descomptat que sonarà a Reus! És impossible no tocar-la en concerts.

Seguiu en contacte amb Mike Oldfield?

No. Mike Oldfield està retirat del món de la música, i jo crec que no vol saber gaire cosa de tot el que succeeix en un món que, d'alguna manera, també va ser la seva vida. Ara bé, tot i que en aquests moments no hi hagi relació, això no vol dir que en qualsevol moment no n'hi pugui tornar a haver.

En quin estat de salut està el moviment de la música folk i popular a Galícia?

T'he de dir que és paradoxal. Es dona la situació que en la música folk i la música tradicional no hi havia hagut mai tants músics ni de tanta qualitat com ara, però també és cert que vivim una situació bastant dramàtica, perquè els grups no tenen continuïtat, i encara que hi ha fenòmens que efectivament transcendeixen, la seva durada és limitada. 

Per al folk no és el millor moment, però, en qualsevol cas, tot això és cíclic. Tal com vam tenir una situació meravellosa a finals dels anys noranta, és possible que això es torni a repetir.

Perquè el Festival d'Ortigueira es continua celebrant, no?

Sí, el Festival d'Ortigueira gaudeix de molt bona salut. És un festival d'una setmana que se celebra al juliol i és un dels més potents de l'anomenada música cèltica a tot el món.

La música és tècnica, però també és sentiment. Com és aquest sentiment del paisatge gallec ―la pluja, la gent, la història― que recolliu i plasmeu a les vostres cançons?

Bé, aquestes temàtiques són les més recurrents dins de l'anomenada música cèltica. Nosaltres estem enquadrats d'alguna manera dins d'aquest estil, i evidentment ens influeix la natura, el sentiment d'arrelament, l'emigració..., aquest romanticisme. També la part festiva, l'esperit cèltic de la nostra terra. 

Jo penso que ho plasmem a la nostra manera, i no soc jo qui ha de dir el que sembla; crec que és més aviat el públic qui ha de sentir tot això i, d'alguna manera, transmetre-ho, i sens dubte ho fa.

Però és un sentiment que s'accentua més quan sou fora, oi?

Sí. Diria que aquesta és una de les condicions de qualsevol cultura del planeta, però sempre s'ha dit que tant els irlandesos com els bretons, els portuguesos i, sobretot, els gallecs tenim aquest sentiment de morriña, de saudade...

D'alguna manera jo això ho sento, encara que sembli increïble. És una cosa que noto sobretot quan viatjo fora de Galícia. És una pressió al pit que fa anys em vaig començar a qüestionar si realment això era la morriña, i vaig arribar a la conclusió que ho és.

Molta sort al concert de Reus.

Gràcies!