Els 40 són els nous 30

A aquells que ja passem dels 40 ens van dir, quan en teníem 20, que si érem bons i estudiàvem, ens en sortiríem. Que trobaríem una bona feina, que tindríem casa i cotxe i podríem anar 15 dies de vacances i que, en definitiva, assoliríem l'estabilitat de la qual gaudien els nostres pares. Certament, vam iniciar-nos en el món laboral, vam poder començar a estalviar i quan firmàvem la hipoteca... va petar la bombolla immobiliària i vam haver de patir l'anomenada crisi del totxo. Fets els 30, els que volien casar-se i tenir fills potser van haver de replantejar-se el pla; altres van haver-se de sotmetre a un reajustament de plantilla i han acabat fent-se autònoms. Som massa grans per seguir sent joves, però tampoc tenim la vida que se suposa que havíem de tenir, la vida que ens van prometre. 

És aquesta l'essència de la comèdia Monopoli, representada amb èxit aquest passat vespre de dissabte al Teatre Bartrina de Reus. Amb Sara Espígul i Eduard Buch a l'escenari, Mar Monegal planteja una reflexió sobre el context actual al qual han de fer front les generacions que volen emprendre el seu camí i es troben que l'economia els barra el pas. Els intèrprets donen vida a una parella que porta dues dècades de convivència i que de cop es troben que els fan fora del pis de lloguer al qual han dedicat els seus esforços durant cinc anys, reformes incloses. En els preparatius d'un hipotètic trasllat a una altra banda de Barcelona, han de decidir què s'emporten i què deixen enrere. Una partida al Monopoly ho acabarà resolent.

Monegal se serveix, doncs, de l'atzar per fer-nos entendre que potser ens vam enredar quan ens van dir que seríem feliços i ciutadans de profit si fundàvem una família i pagàvem religiosament la hipoteca. Del que es tracta és de deixar-se anar una mica i no castigar-se per no haver assolit les metes que se'ns havien imposat, perquè tot dona molt tombs i d'oportunitats sempre en poden sorgir d'on menys ens ho esperem. Monopoli aprofita tots aquests elements per fer crítica social i alertar del futur al qual ens aboca aquest voraç capitalisme que ens domina: el consum perquè sí, la privatització de la sanitat pública, la precarietat laboral com a model productiu, l'aparador superficial de les xarxes socials. 

Si tot plegat rutlla és per l'eficaç posada en escena, la complicitat entre Espígul i Buch (que sovint s'adrecen al públic) i per l'enginyós text de Monegal. Quan de petits jugàvem al Monopoly no ens vam adonar que, en realitat, anys més tard seria el sistema qui jugaria amb nosaltres. Tot així, els personatges de Monopoli se n'aconsegueixen escapolir i l'atzar els obre noves possibilitats. Potser no som com els nostres pares, que amb 40 anys ja ho tenien tot fet; potser, com diu Buch a l'escenari, els 40 són els nous 30 i encara ens queda, de temps, per mirar d'enganyar el capitalisme.