Guillem Gisbert es mostra 'satisfet' de la seva nova etapa

Guillem Gisbert (Barcelona, 1981) presenta el seu disc 'Balla la masurca!' aquest dissabte en un espectacle al Teatre Fortuny de Reus. El disc és un pas endavant d'aquest cantant i músic; hi presenta onze cançons noves amb una barreja de sonoritats i atractius jocs narratius que mostren les infinites possibilitats de l'autor a l'hora de compondre i escriure. Certament, el seu directe evoca l'etapa a Manel, una activitat que reconeix que reprendrà en el futur. Ara per ara, però, se sent molt satisfet amb l'etapa actual. 

El disc i el directe de 'Balla la masurca!' ja té un cert recorregut. Estàs satisfet de com va?

N'estic satisfet, sí, i tant! La paraula és aquesta, satisfet, tant de la qualitat del disc com de la gent que m'acompanya i també del directe. Crec que estem fent bona feina.

Per tant, aquesta línia, aquest projecte personal, pot tenir continuïtat?

Sí. Ara mateix, en aquest punt de la meva vida, tinc dues línies de treball. Per una banda, aquesta que he començat amb aquest disc, que espero anar fent més, i després, Manel, que és un projecte que, en fi, ha estat la meva joventut i tot el nucli dur de la meva vida professional. Ara el tenim aturat, però el reprendrem en algun moment. I si puc anar combinant això de treballar amb altra gent i anar fent cançons d'altres maneres, i també col·laborar amb els meus companys, que són els meus amics, que són família i que, a més a més, crec que fem molt bon equip, doncs per a mi serà una bona manera de viure els pròxims anys.

Què t'atreu del ball de la masurca? Parlo pròpiament del ball.

A veure, t'he de confessar que el ball de la masurca, pròpiament com a ball, l'ignoro profundament. M'agrada la sonoritat de la paraula i m'havia anat creuant amb aquest concepte els últims anys. Suposo que en algun moment m'ho devia apuntar perquè em donava un univers per a la cançó, em donava una bona frase en la qual descansar aquesta lletra. La cançó "Balla la masurca!" parla sobre com un dels motors en la vida d'un artista és voler complaure el públic. Llavors, en aquest cas m'anava bé que l'artista fos un ballarí, i si havia de ser un ballarí, vaig anar pel concepte de masurca, que m'agradava.

En un moment del directe el balles, no?

Quan sonava en el directe tenia la intuïció que tindria gràcia si en algun moment el ballava. La masurca és un ball polonès que es balla en parella. El que faig a l'escenari no té res a veure amb això, ho faig sol. Vaig fer una investigació i vaig trobar que hi ha algun tipus de masurca relacionada amb les Filipines. Llavors, el que faig en el directe és una mena d'adaptació, una versió personal, de la masurca filipina.

Els teus companys de Manel participen, si no directament, indirectament, en aquest nou projecte teu.

De tots quatre, qui hi participa més activament és el Martí, el baixista de Manel, que està fent tota una feina de producció i de management darrere el projecte. L'Arnau em va gravar algunes veus, i el Roger, amb qui parlo cada dia, em va ajudar molt de manera indirecta a fer el disc.

Vaig ser a Falset quan hi presentaves 'Balla la masurca!' Confesso que abans no havia escoltat totes les cançons del disc, i em va sorprendre gratament l'amplitud de textures sonores, en què l'electrònica té un paper important, i també les lletres, ben construïdes. Ja era evident amb Manel, però ara es torna a manifestar que ets un compositor detallista i talentós.

Crec que aquesta varietat en les textures és una cosa que amb Manel ens va anar sortint de manera molt natural a mesura que passaven els anys. El primer disc és molt acústic; el segon és pop, amb acústiques, però també hi apareixen molt els arranjaments una mica orquestrals. Després, a partir del quart disc, que es diu 'Jo competeixo', i en el 'Per la bona gent', vam començar a introduir elements més electrònics. 

En aquest disc també hi apareix electrònica perquè vaig decidir que, ja que treballava amb gent nova, volia treballar amb molta gent nova: el disc està produït amb moltes persones diferents, i la personalitat sonora d'alguns d'aquests productors passa molt per la part electrònica, si bé n'hi ha d'altres que no. Hi ha una cançó que vaig fer amb La Ludwig Band, que és un grup bàsicament de rock, que és profundament clàssica: "Les aventures del general Lluna". I hi ha cançons que estan produïdes per un gallec que viu a Madrid, Anxo Ferreira, com ara "Waltzing Matilda", en què el productor va deixar la seva personalitat. Cada un va posar els ingredients que jo requeria. 

Al concert de Reus podrem escoltar un cançoner que presenta un diàleg entre dues torres, una versió de Neil Diamond, un relat de quan Rafael Azcona estava en un hotel, i finalment us barregeu amb el públic. Et pregunto sobre aquesta amplitud d'històries a l'hora de crear una cançó. Les pots escriure mentre prens una canya en algun bar de Vallcarca, centrat a casa teva, o has d'estar present en el lloc precís sobre el qual escrius a la cançó?

Et diria que en qualsevol lloc pot aparèixer un flaix, pot aparèixer un rampell, pot aparèixer una idea inicial, però després treballar és treballar. Llavors, són dues coses diferents. En un bar, amb una canya, no escric. Jo crec que necessito bastant d'intimitat, paperots i anar fent. De tota manera, potser la circumstància més habitual amb què he treballat és caminant: jo em puc fer una base en la qual treballo i llavors me'n vaig a caminar i me la poso, i d'aquí penso la lletra. Això sí que és una cosa que he fet molt. Perquè, al final, caminar és molt íntim; potser sí que estàs envoltat de gent, però al final és una experiència molt íntima.

Precisament sobre això que deies de Vallcarca, que visc per aquí, en un moment vas a parar a carrers on et creues amb molt poca gent, i crec que això rebaixa molt l'ansietat del full en blanc. Caminant el cervell flueix.

En la cançó "Miracle a les Planes" parles de la teva etapa a la Facultat de Periodisme. Què n'ha quedat, d'aquesta faceta teva de periodista?

A vegades em plantejo fins a quin punt hi he après coses, allà. Vaig estar treballant en un mitjà de comunicació i això em va acabar ajudant en la manera d'escriure les cançons, estic convençut que alguna cosa n'ha quedat. Per exemple, durant una època vaig fer les pràctiques a El Periódico de Catalunya, treballava a la secció d'agenda. Quan hi havies d'incloure un acte, com ara una presentació d'un llibre, havies de posar el títol del llibre, el lloc on es feia, l'hora i si l'entrada era gratuïta o no, i l'espai era tan reduït que calia aprendre tècniques per treure tota la palla i que només quedés la informació essencial. I quan en un paràgraf aconsegueixes treure tota la palla i que només quedi la informació essencial, la informació flueix, la narració flueix d'una manera molt agradable per al cervell. Vas entenent fins a quin punt la palla és supèrflua i embruta. Crec que a l'hora d'escriure cançons, detectar quan escrius palla també és important. A vegades hi ha cançons que estan fetes només amb palla, i llavors ja és una altra cosa. 

Evidentment, el món de les cançons és molt més lliure que el del periodisme, però sempre penso que aquell moment de garbellar el que escrivia és una cosa que després m'ha ajudat molt, perquè per aconseguir que un paràgraf musical estigui bé s'ha de fer com en un paràgraf periodístic.

Ja cap al final interpreteu una peça de Manel. Respon al que deies abans del projecte Manel, que segueix latent al vostre costat.

Sí. Aquesta és una de les preguntes que suposo que qualsevol membre d'una banda que fa un projecte en solitari ha de respondre, quina relació tindrà amb el repertori de la banda. Després de donar-hi voltes vaig tenir la sensació que girar-li l'esquena o fer veure que no existia no tenia sentit, i utilitzar-lo molt tampoc tenia sentit. Llavors, la manera que vaig trobar d'establir un equilibri en el qual estigués còmode va ser interpretar una cançó del grup durant el concert i fer-ho sol, no amb la resta dels músics. Despullar absolutament la cançó, deixar-la en un instrument i cantar-la. Així, em fa la sensació que diem que venim d'aquí, som aquí, aquest és el repertori, aquesta cançó existeix i la podem gaudir ara mateix tots junts.

A l'escenari t'acompanyen tres músics més.

Exacte, vaig amb tres músics: la Glòria Maurel, que toca la bateria; en Jordi Casadesús, que és un dels productors del disc, i un noi de la Garrotxa que es diu Arnau Grabolosa.