Lagartija Nick posa música a la poesia de Luis Buñuel

Vam sentir parlar de Lagartija Nick molt abans que es formés la banda, era el títol d'una cançó de Bauhaus que va sortir només en supersingle en el tràngol de la dissolució del grup. És de suposar que el videoclip d'aquest tema els hi donés les claus estètiques que han desenvolupat al llarg de la seva trajectòria: imatges en blanc i negre amb so potent en la línia del que s'anomenava ona sinestra o més concretament rock gòtic. Ignoro si se senten representats per aquestes etiquetes, espero que no els sàpiga greu que se'ls relacioni amb bandes com Joy Division, Art of Noise i la mateixa Bauhaus, encara que la seva fam de música els va permetre nodrir-se de bandes com ara Stooges, Magazine, Banshees i Sonic Youth, atrets per la gravetat del pop rock avantguardista al voltant del qual volien orbitar.

Però, si vas néixer martell, del cel et cauen els claus, com que Déu escriu dret amb línies tortes (perdoneu la gracieta) van acabar fent flamenc, si és que se li pot dir així al seu treball amb Enrique Morente, com a mínim fusió flamenca amb totes les conseqüències. Gran degué ser la sorpresa dels seus seguidors quan van escoltar 'Omega', m'imagino que tanta com van sentir els aficionats al flamenc. Ningú no s'esperava una cosa així, es va rebre com una puntada als dellonsis, però en aquell disc increïble trobaren l'alquímia que els va convertir en un grup de culte. El nexe d'aquella olla barrejada era García Lorca, granadí com ells i poeta com Leonard Cohen que havia musicat el 'Pequeño Vals Vienés' i era tan lorquià que li va posar Lorca de nom a la seva filla gran. Gràcies a Lagartija Nick, Federico García Lorca es va entronitzar com a poeta del cante jondo i Morente va poder trencar-nos els esquemes com avisava, prendre el relleu de Camarón en la modernització del flamenc i convertir-se ell també en llegenda del temps.

Arran d'aquell treball es va parlar moltíssim d'ells, gairebé sempre malament perquè els discos de fusió és el que tenen. La fusió del flamenc i el rock no li agrada ni als seguidors del flamenc ni del rock, però arriben al melòman eclèctic que sap apreciar tot el que s'allunya del camí suat; especialment quan és un treball de tanta qualitat. Aquella volada no va tenir un aterratge fàcil perquè la banda es va disgregar, Eric Jiménez es va ajuntar amb Los Planetas que van continuar mantenint una retirada flamenca, van gravar la camaronera 'Leyenda del Tiempo', fins i tot van arribar a tocar amb Enrique Morente i amb la seva filla Soleá, mentre que Antonio Arias buscava altres rumbs. Com que 'Omega' anava ple de lletres de Lorca va optar per musicar un altre poeta granadí, Val del Omar, i això els va proveir d'imatges per al "background" perquè a més era cineasta. No obstant això, van continuar reunint-se amb Morente per a la interpretació en viu d''Omega'.

Als que vulguin saber la seva trajectòria els recomano el llibre "En el satélite de Lagartija Nick. Conversaciones con Antonio Arias" d'Oscar Cabrera. Amb lletres del seu germà i homentges a la generació del 27, Arias va anar arreplegant els músics dispersos fins que va encertar-la i va aconseguir el retorn del fill pròdig, Els músics que vam tindre el privilegi d'escoltar a Reus el divendres 13 de desembre són els genuïns fundadors de la mítica Sargantana Nick. No, no és una errada del corrector, ja que ells mateixos es van presentar amb el seu nom en català en un exercici de sensibilitat lingüística pel fet que Juan Codorniu, el guitarrista de la banda, té vincles familiars amb les Terres de l'Ebre. A la bateria estava el llegendari Eric Jiménez, que ho compagina amb la seva pertinença a Los Planetas. Al baix i veu principal, Antonio Arias va demostrar que no podia escollir millor nom per a la banda perquè les sargantanes es poden regenerar encara que s'hagi amputat una part del seu cos. El quartet el va completar JJ Machuca, un teclista que encaixa perfectament amb el so del grup i en la platea hi havia molts músics reusencs disposats a degustar un plat fort de la música actual: Potència, bagatge, idees, impacte visual, un estat de forma envejable i l'atractiu projecte que presenten van ser les claus d'un èxit garantit.

I quin era aquest projecte aglutinador tan brillant? Ni més ni menys que la presentació en societat de Luis Buñuel com a poeta, musicant els versos de 'El perro andalúz', un poemari que va acabar convertit en la pel·lícula amb què debutà com a director, quedant el llibre inèdit. Això els va inspirar un bon repertori, escomès amb entusiasme perquè es recolza en una literatura ja elaborada i en una imatgeria prestigiosa i incontestable. El seu concert rajava surrealisme desfermat a dojo, vam poder veure i sentir el director aragonès i presenciar una amanida de les seves pel·lícules. El millor moment va arribar quan es van seqüenciar la seva veu taral·larejant com a introducció del tema "Pájaro de Angustia". Quan una cosa és genial cal reconèixer-ho, les coses com són. Personalment, va ser una experiència (no religiosa, com diria Enrique Iglesias) sinó conceptualment aclaparadora, ja que havia vist la majoria de les pel·lícules en aquesta mateixa pantalla feia gairebé mig segle, al Cineclub del Centre de Lectura que dirigia Venanci Bonet. Revisionar aquells cims del nostre cinema, ara esquarterats, funcionant com a clips d'un concert "indie" és un sacrilegi en tota regla, encara que no crec que li disgustés en absolut al segon sord més famós d'Aragó, ja que Buñuel era bastant sacríleg de mena.

Lagartija Nick és l'encarnació del club dels poetes morts, ens diuen Carpe Diem amb la potència del rock, Carpe Diem, viu intensament que és tot el que tenim i deixa constància de la fugacitat de l'existència mentre puguis explicar-ho. Durant el concert vam tenir ocasió d'escoltar Morente, de recordar el vessant lorquià d''Omega' i de rescatar vells temes de Val del Omar i Jesús Arias. Els bises van ser intensos i esplendorosos, la banda va exhibir la seva pegada i no ens hauria importat res que s'hagueren marcat sencer el disc 'Inercia', en el qual resideix el seu potencial com a banda de rock que va arribar a aconseguir una química prou solvent per a posar-la al servei de la lírica en un dels maridatges més sòlids del panorama musical. Encara que, per al meu gust personal i intransferible, el millor poeta dels allí representats era el que dona nom al teatre: Joaquim Bartrina. Tot sigui dit per si llegeixen això i volen prendre nota.