'No hi ha cap pastilla que pugui donar sentit a la vida'

Treure's la vida per deixar de patir. Per alliberar-se. "De fet, ja sóc morta", revela el personatge que interpreta Anna Alarcón a 'Psicosi de les 4.48', obra pòstuma de Sarah Kane que s'ha representat al Bartrina reusenc aquest diumenge i que la mort interpel·la el públic. 

I és que el suïcidi segueix sent, segons com i per a qui, una realitat incòmoda. Un tabú. L'atrevit (i de vegades irreverent) discurs de Kane, però, proposa parlar-ne sobre embuts. Què passa quan no es dorm, ni es menja, ni se sent desig perquè s'ha perdut tota esperança? Què passa quan el dolor "és la meva normalitat", tal i com s'exposa? 

En un exercici interpretatiu d'una brutal intensitat, Alarcón s'hi deixa cos i ànima, a l'escenari. Ni la inoportuna trucada que ha rebut una despistada espectadora l'ha desviada del camí. Alarcón sap mostrar la ràbia, la fragilitat i sí, la finíssima ironia de Kane. De fet, 'Psicosi de les 4.48' és també una dura crítica al sector mèdic, i a la nostra societat per extensió. "No hi ha cap pastilla que pugui donar sentit a la vida", gemega l'actriu. De la farmacologia n'hem fet gairebé una religió. Tot pot resoldre's amb la química adequada, pensem sovint.  

I és quan gairebé són les 5 de la matinada, que Kane se sentia lúcida. Quan podia veure's, tocar-se, reconèixer-se, quan per una estona la seva ment vencia l'apatia causada pels fàrmacs. Ho tenia clar i d'aquesta manera ho va deixar escrit. "Aixequeu el teló", suplica el personatge just abans de desaparèixer. L'horror també és bell.