'No sé qui és el meu fill'

És inevitable que la proposta 'Una història real', obra de Pau Miró representada aquest passat dimarts al vespre al Fortuny de Reus, evoqui 'El chico de la última fila', de Juan Mayorga. No només perquè totes dues peces aborden la fina línia que separa l'autèntic de la ficció, sinó també perquè mostren complexes relacions entre adults i adolescents. En el cas que ens ocupa, entre un pare i el seu fill i la gestió del dol per la pèrdua de la dona i la mare, respectivament. Que el primer sigui un escriptor que ha assaborit l'èxit precisament per revelar intimitats de la difunta, doncs, no és una simple decisió a l'atzar. 

Igualment és destacable (per mesurat al mil·límetre) el repartiment, amb Julio Manrique com l'autor, i Nil Cardoner com l'adolescent al capdavant, capaç d'imprimir infinitat de capes a les tenses trobades que mantenen quan es creuen a casa. "No sé qui és el meu fill", admet el novel·lista a la seva editora, interpretada per Mireia Aixalà. "L'únic que el preocupa és que tot això es filtri a les xarxes i als mitjans", diu el díscol jove a la psicòloga que l'entrevista quan es descobreix que és l'agressor d'un immigrant. 

Aquesta última, a qui dona vida una esplèndida Tilda Espluga, és intuïtiva, directa i sap de seguida que, en efecte, la preocupació del progenitor passa més aviat per una possible difusió dels fets que no pas per esclarir les causes que els han provocat. L'escapament del jove, per cert, és també la literatura. La ciència ficció, de fet. "Tot el que escriu el meu pare és una merda", assenyala el personatge de Cardoner, precoç universitari tots i els 16 anys. 

Més enllà de l'encert en la direcció dels intèrprets, i de la presència de determinats elements simbòlics (la butaca de la mare i la cançó de Johnny Cash), els primers passatges de l'obra són un més que notable exercici de ritme (també intern) i diàleg. Amb tot, el clímax es percep un pèl precipitat i el conflicte inicial (la incomunicació entre pare i fill) es dilueix lentament. No obstant això, 'Una història real' proposa, més enllà del retrat sobre com portem el dol quan se'ns mor algú, una reflexió sobre l'excessiva necessitat de racionalitzar els conflictes en uns temps tan políticament correctes com els nostres.