Portet, García i la suma de les parts

Tarragona va ser l’escenari, el divendres 31 de maig, d’una coincidència insòlita. Quimi Portet i Manolo García actuaven el mateix dia a la ciutat, separats per tan sols 30 minuts entre concert i concert i 650 metres de distància. El primer, convidat al festival Minipop, i el segon, al Palau de Congressos. Droga dura per als nostàlgics, que encara somien amb unir a la força allò que dues ànimes lliures van acordar dissoldre l’any 1998. Amb tot, és innegable que en comptades ocasions es pot tenir tan a prop la suma de les parts, les dues personalitats que expliquen l’aiguabarreig sonor i estilístic d’El Último de la Fila, que tants èxits va recollir durant la dècada dels 90.

A les 7 de la tarda, Quimi Portet s’enfronta, al passeig de les Palmeres, al públic més sincer, el dels infants, que ocupa les primeres files del concert i que observa, amatent, tot el que s’esdevé al seu davant. “És difícil tocar de manera professional enfront d’aquests ballarins”, diu Portet, amb el sentit de l’humor característic de qui va fundar Kul de Mandril i no hauria canviat per res del món el nom d’Els Burros per El Último de la Fila. Portet exprimeix, en les seves intervencions, el caire excepcional de la trobada intergeneracional, conseqüència amable del prefix ‘mini’ del Minipop. “Nosaltres som gent gran. Som un conjunt una mica amortitzat”, confessa als xiquets, mentre se li escapa una rialla. Acte seguit, remena els malucs amb gràcia. Ja pot dir missa, que es nota que els cabells blancs que han aflorat a la seva testa, així com la condició de sexagenari, no li fan nosa. O, com a mínim, no han aconseguit que abandoni mai la rebel·lia pròpia de l’artista. Amb la vigoria de la guitarra i la ironia destra, es posa a la butxaca petits i grans.

Envoltat de la ‘modernor’ dels pares tarragonins, que abans que comenci el concert s’entretenen taral·lejant el brit pop dels Blur entre copes de vi i envasos de sushi, Portet apareix a l’escenari amb una camisa de flors que no desentona gens amb l’ambient. Acompanyat d’Ángel Celada a la bateria i Jordi Busquets a la guitarra, interpreta cançons del seu darrer disc, com ‘Central de biomassa’ i ‘Festa Major d’Hivern’, i d’altres d’anteriors, com ‘Massa’ o ‘La terra és plana’. En el seu repertori, cap referència a la trajectòria de Los Rápidos, Los Burros i El Último de la Fila. Ni un bri, tampoc, entre el públic, del fenomen ‘fan’ que sí que arrosseguen els espectacles de Manolo García. Portet es desmarca de qualsevol ombra d’autoritat, i per això és capaç de lligar en una lletra Voltaire i els Gipsy Kings. A l’actuació, que dura una hora i uns 15 minuts, no hi falta el celebèrrim ‘La Rambla’, que sona a la vora de la rambla tarragonina, bastant més tranquil·la que la de Barcelona, tot i que alguns empresaris i polítics locals ja la concebin, en un futur no gaire llunyà, abarrotada de creueristes.

Mentre Portet, Celada i Busquets s’acomiaden entre aplaudiments d’edats diverses, agafo el cotxe de San Fernando per baixar al més ràpid possible fins al Palau de Congressos. A l’interior del recinte, els crits de ‘Manolo’ i ‘Manolito’ abans que comenci la nit indiquen que hem canviat de tipologia de públic. També m’ho fa notar el fil musical previ a l’actuació. Hem passat de ‘Charmless man’ al Minipop a ‘Californication’, de Red Hot Chili Peppers.

El concert de García s’inicia a dos quarts de 10 de la nit, amb Olvido Lanza tocant el theremin en una escenografia repleta d’espelmes, al costat d’un piano elèctric de fusta que des de les butaques sembla més aviat un altar. “Hemos preparado esta obra propiciatoria para que los Dioses de la tecnología tengan piedad de este pecador. Estoy hasta los cojones del whatsapp”, avisa, ja d’entrada, García. Al llarg de la nit, l’artista amb tocs experimentals i surrealistes coexistirà amb el fill del Poblenou indignat que no té pèls a la llengua, i el García intimista d’ulls tristos amb el del nervi electritzant de l’estrella de rock.

Durant les gairebé 3 hores de concert, ningú no diria que acaba d’arribar en tren d’un homenatge institucional a Albacete. Amb ell, un podòmetre pararia boig. Es passeja pels passadissos de la platea, toca l’harmònica, els bongos, balla, pica de mans, agafa els rams de flors que li ofereixen, saluda tothom que se li acosta. I enmig d’aquest enrenou, només s’equivoca en dues paraules. A cada cançó mima cadascun dels assistents i demostra, que si convé, és capaç d'extasiar la graderia superior sencera. No sorprèn que expliqui que va ser escolanet. Es coneix la litúrgia. Hipnotitza el públic fins al punt de fer-lo miolar, lladrar, mugir i belar.

La vetllada és, sobretot, una compilació de la seva trajectòria en solitari, amb cançons reverenciades com ‘Rosa de Alejandría’, ‘Zapatero’, ‘Somos levedad’ i ‘Nunca el tiempo es perdido’, i d’altres més modernes com ‘El frío de la noche'. La veu d’El Último de la Fila, però, també recupera del calaix dels records ‘Navaja de papel’, de Los Rápidos, i una mixtura musical en la qual barreja ‘Sara’, ‘A veces se enciende’, ‘Lápiz y tinta’ i ‘Ya no danzo al son de los tambores’. Malgrat rebaixar la mitjana d'edat de l'auditori, a mi també em transporten dues dècades enrere, al seient d’un Renault 5 vermell, de camí a l’escola, amb les cintes de casset del germà gran.

Els presents acaben per embogir en el moment que s’intueixen els primers compassos de ‘Pájaros de barro’. Oooooooooooooooooooh. Tothom a picar de mans. Les ganes de saltar, reprimides al començament, es desborden amb ‘hits’ com ‘San Fernando’. L’actuació es fa curta. Per si no n’hi havia prou, García es guanya els tarragonins: ‘Los imperios no molan, pero Tarraco mola, sus piedras molan’. Entre cançó i cançó, també aprofita per reivindicar la vida tranquil·la, l’amor i el respecte pel medi ambient. Amb unes gàbies d’ocell amb llums a l'interior, repartides per l’escenari, sembla que ens vulgui dir: “Tanmateix, hi ha esperança”.

“No soc una persona d’enyorar-me”. L’eterna pregunta de si algun dia El Último de la Fila tornarà, en la qual periodistes i seguidors reincideixen, resposta de manera implícita amb aquesta declaració, cap al desenllaç. Hostalets de Balenyà, l’any 1981, queda lluny. A més a més, tant Portet com García sostenen un bon directe, i en solitari poden exterioritzar amb plenitud la seva personalitat i els seus respectius mons interiors. Potser no sempre és veritat que el tot és millor que la suma de les parts, que també demostra, en aquest cas, abundants propietats. Morin la nostàlgia i els dogmes. Els vells ‘rockers’ també moren, però és evident que a ells encara els queda camí per recórrer.