Retrat del retratista Escoda

Amb 16 anys li van dir que havia d’anar a treballar de pescador, amb el seu pare. No hi havia condicionals ni adverbis de negació possibles com a resposta. Tocava arromangar-se. Els embats d’un ofici dur, però, el van fer madurar unes quantes milles en edat prematura. La mar va es va convertir en la seva universitat, i la llum en la seva assignatura preferida, a partir de la qual, com si d'una brúixola es tractés, es va acostar, primer, a la pintura, i, després, a la fotografia. “Amb el temps em vaig adonar que els pares m’havien fet un favor. El contacte amb la natura em va enfortir, em va fer més humil, més agraït amb el que tenia”, recorda el fotògraf tarragoní Pep Escoda.

Fill del barri del Serrallo, Escoda ja fa 30 anys que viu per i de la fotografia. Sobretot per la fotografia. El Centre d’Art de Tarragona li ha dedicat l’exposició ‘Pep Escoda. Retrats’, que es pot visitar al Tinglado 2 del Moll de Costa fins al 28 de febrer, i que consta de 78 retrats diversos. Escoda defineix el retrat com el resultat d’un “diàleg íntim”, d’un “treball psicològic” amb una altra persona. “Has de crear el clima idoni per aconseguir la fotografia que busques”, afirma. En cada retrat, ell intenta propiciar l’instant oportú per poder capturar una part de “l’ànima” del retratat, en la qual ell també hi aboca el seu ésser, amb la seva mirada.

“Jo retrato persones, no personatges”, assegura. La seva curiositat antropològica, com diu la comissaria de l’exposició, Silvia Omedes, és “insaciable”. Del retrat li interessen, en especial, la qüestió de la identitat i la seva dimensió documental. “Amb les fotos d’aquests jornalers —diu assenyalant un espai de l’exposició—, d’aquí 50 anys, la gent sentirà curiositat per la indumentària que duien. Documentar és molt important, perquè a través d’una imatge t’endinses en una època. I, de vegades, mirar endarrere és molt necessari per tirar endavant”, reflexiona.

L’exposició, que traça un recorregut pels retrats que Escoda ha fet en els darrers anys, palesa també un gust per la sobrietat i una voluntat d'igualtat. Els actors Christopher Walken i Nigel Planer, entre d'altres, comparteixen protagonisme amb jornalers i vigilants de museus en unes imatges amb un sol punt de llum i que no necessiten de grans artificis per tal de cridar l’atenció del públic. “Jo tracto a tothom de la mateixa manera”, conclou Escoda. 

A parer seu, una fotografia no només ha d’estar il·luminada, sinó que també ha d’il·luminar el qui la mira. “El retrat ha de despertar preguntes, més que no pas respostes”, manifesta. Escoda sosté el convenciment que si algun dia la professió deixa d’ajudar-lo a aprendre l'abandonarà. “Quin sentit té viure sense ganes d’aprendre? Qui no té un mestre és perquè no vol. Jo segueixo dedicant-me a la fotografia per entendre’m, per entendre i per aprendre”, sentencia.

A banda dels retrats seleccionats per a la col·lecció, la mostra exhibeix també una de les primeres fotografies d'Escoda, de l'any 1969, en la qual apareix la seva germana. També s'hi poden trobar tot un seguit de pedres, provinents d'arreu del món, amb les quals Escoda crea composicions i té present la força creativa de la natura. "Fixa't quina perfecció, quins dibuixos. Si és que ja està tot fet! La natura ens ho dona. Rere cada passa que donem s'hi amaga l'art, l'únic que cal és saber llegir-lo i agafar-lo", afirma.

Si fóssim nosaltres qui retratéssim el fotògraf Pep Escoda, crec que per guanyar-nos la seva confiança ens podríem passar unes quantes tardes escoltant música jazz i analitzant obres pictòriques de Rembrandt. Així, almenys, si ens quedéssim en blanc em sembla que tindríem tema de conversa. L'hauríem de retratar amb la mar, la seva estimada, al fons, pel lligam que hi sent. Una vegada fóssim al lloc indicat, li demanaríem que no es tragués la seva gorra inconfusible. I potser faríem que les seves mans robustes, d'home treballat, es deixessin veure en l'enquadrament. Li demanaríem que mirés directament a la càmera. El nostre objectiu seria el mateix que ell aconsegueix com a retratista: suscitar, amb una imatge nua, inquietuds i mirades profundes.