Una vida a La Traviesa

Al carrer de Girona de Torredembarra, circumdada per edificis de la lletjor pròpia d’un paisatge costaner assolat per l’especulació urbanística, una cabanya de fustes de color granat s’ha erigit com un paradís terrenal per als amants del rock, el bluegrass, el blues i la psicodèlia. Travessar la tanca del Bluegrass Bar La Traviesa és com esdevenir el protagonista d’un intent frustrat, però fascinant, de salt temporal. Sembla que us hi pugueu trobar, d’un moment a l’altre, Janis Joplin, els The Byrds o un agricultor americà que toca el banjo els capvespres, assegut en un balancí. Amb un pati que convida a la serenor i un interior que rememora l’estètica dels anys 60 i 70, per a molts veterans La Traviesa simbolitza un recés de nostàlgia, i per als més joves ofereix la sensació, tan seductora com il·lusòria, de transportar-se a un passat idealitzat que es va esvair abans que tinguessin ocasió d’agafar la primera borratxera. La Traviesa, ‘La Travi’ per als amics, és una excepció que sobreviu als temps líquids i un espai protegit de la melomania. Es tracta d’un bar musical on la música és la prioritat i el bar un mer complement circumstancial de lloc.

El Bluegrass Bar La Traviesa es va inaugurar el 8 de desembre de 1978. El seu impulsor va ser Juan Luís Pardo, més conegut com a ‘Jota’. Fill del periodista esportiu Carlos Pardo, d’adolescent aprofitava que el pare pujava a Andorra a esquiar per firar-se discos de música anglosaxona. El primer vinil que es va comprar va ser ‘Doo wah diddy diddy’, de Manfred Mann, l’any 1964. Ben aviat també es va procurar el senzill ‘She loves you’, dels The Beatles. Tot i que a casa s’escoltava, fonamentalment, cançó francesa i jazz, els grenyuts de Liverpool que cantaven sobre històries d'amors i desamors van enlluernar Pardo, que, com ells, en pocs anys va fer el pas cap als sons psicodèlics.

Després de treballar una temporada com a compaginador d’un diari de Barcelona en unes condicions que no el complaïen, Pardo va veure clar que havia de compaginar la seva vida laboral i quotidiana d’una altra manera. Torredembarra, població que ell ja feia anys que coneixia, perquè hi havia estiuejat des de la infantesa, va ser l’indret escollit per al canvi de rumb vital. Si de jove xalava convidant els amics a casa seva, al barri de Gràcia, a escoltar discos, ara Pardo faria el mateix, però amb la clientela del seu bar.

Del material barat del qual es va servir per construir el local, adquirit en un desguàs de Sant Cugat del Vallès, en va sorgir el nom de ressons ferroviaris del local, així com la seva acústica envoltant. L’any 1983 els Aribau hi van protagonitzar la primera actuació en directe. Des d’aleshores, a La Traviesa s’han celebrat més d’un miler de concerts, els cartells dels quals Pardo continua dissenyant, amb retolador, i en els quals té sempre la deferència d’afegir l’horari dels darrers trens del dia que viatgen fins a Tarragona i Barcelona.

Big Mama Montse, Chris Wilson, More Experience, Color Humano, Malcom Scarpa, Carrots, Sidonie, Jonah Smith, Pau Riba, Deluxe i Eric McFadden, entre d’altres, han actuat a La Traviesa. Amb els anys, el local ha guanyat notorietat, i s’ha convertit en un lloc de culte més enllà de les contrades tarragonines. Una vegada, encara no saben ben bé com, el bar va ser mencionat, sense necessitat de fer cap ingrés publicitari, en una revista de la companyia de vols Iberia, amb motiu d’un festival que organitzaven a Torredembarra.

De les incomptables anècdotes viscudes en aquest terreny del carrer de Girona, Pardo recorda el dia que s’hi van reunir els integrants dels Centuriones. Aquesta banda de ‘motards’ va convocar una trobada a La Traviesa sense que Pardo ho sabés. Així, doncs, un dia, sense solta i volta, van començar a aparèixer desenes de ‘centuriones’ al bar. “Havien vingut uns anglesos a tocar bluegrass, i es va muntar una festa”, rememora Pardo. De cop i volta, però, s'hi va organitzar una batalla campal. Ell va intentar separar els implicats, però els 'motards' el van apartar ràpidament de l’escena. Cops de puny, puntades de peu, gas pebre, i fins i tot un boig entrant a la cuina per demanar-hi un ganivet. Això és rock! A les pel·lícules l’escena pot ser emocionant, però si tens un bar, més val no haver de presenciar aquestes batusses. Els ‘motards’ no van tornar mai més a La Traviesa per prescripció de Pardo, que, passat l’ensurt i uns quants anys, reviu la situació amb una rialla.

El pare de La Traviesa fa temps que viu feliçment jubilat, dibuixant i escrivint poemes. Abans de la crisi, li van oferir quantitats econòmiques suculentes per desfer-se dels terrenys del carrer de Girona, però ell s’hi va negar en rodó. La seva filla Violeta és qui s’encarrega ara de ‘La Travi’. “De petita me’n recordo que ens aixecàvem per anar a penjar cartells, de matinada. Aleshores pensava ‘hòstia, que divertit!’". En aquell moment, ja tenia clar que volia continuar amb el llegat familiar. "Això és casa meva”, afirma. El pare somriu, i li replica:

— La Traviesa ha estat la meva vida. Ara tu hi comences la teva.