Diumenge, 24 de Setembre de 2023

Concert de David Russell, el guitarrista més rellevant de les últimes dècades

02 de Juny de 2023, per Tomàs Sainz Rofes
  • Actuació de David Russell a Vila-seca

    Auditori Josep Carreras de Vila-seca

No fa gaire us recomanàvem vigilar la programació de l'Auditori Josep Carreras de Vila-seca, l'actuació del passat divendres, 19 de maig, ens ha carregat de raó. David Russell venia anunciat com el millor concertista de guitarra clàssica del món. Els seus col·legues no fan servir aquesta expressió, com que hi ha varis de perfectes no n'hi ha un de millor perquè no pot haver-hi res millor que allò que és perfecte, però sí que reconeixen que és el més rellevant de les últimes dècades. Procuraré fer-me càrrec dels seus mèrits en la mida de les meves possibilitats, ben entès que la meva condició de melòman és insuficient per a valorar l'actuació d'un mestre que "fa plorar als somnis".
 
L'acústica de l'auditori ens permetia escoltar-lo sense amplificació, apreciant-se matisos molt subtils en la pulsació, mentre que la mà esquerra col·locava els acords a tal velocitat que la transició en els canvis de postura es feia imperceptible; tot semblava fàcil de tocar per l'elegància amb què ho feia, fins que et deixava meravellat per la riquesa de la música extreta d'un sol instrument. Com que el repertori estava integrat per compositors desconeguts per a mi, no vaig tindre altre remei que sol·licitar l'assessorament d'Enrique M. Lop, concertista i professor de guitarra del Conservatori de Vila-seca; seves són les apreciacions tècniques que us traslladaré en aquesta crònica.
 
– Quan vas fer el teu últim concert?
 
– Casualment aquest diumenge vaig estar actuant en el marc d'una conferència sobre Enginyeria Química que va organitzar la Universitat Rovira i Virgili
 
– Déu n'hi do. Havies escoltat mai a Russell?
 
– Moltes vegades. Encara que és escocès i va estudiar a Londres, venia a Barcelona a impartir classes magistrals en l'Escola Luthier. Ja era considerat un fora de sèrie en els vuitanta, així que el conec de fa temps i a més, tenim en comú que compartim una mateixa escola, la de José Tomás. Això comporta la col·locació de la mà dreta sense doblegar el canell, la qual cosa pot complicar la tècnica del trèmolo i d'un tipus d'escales, però facilita la resta, els acords, els arpegis i és fonamental en la qualitat del so.
 
- No us ho deia? Jo que estic acostumat a veure guitarristes fent el ventilador, com podia imaginar que el secret fos mantenir la mà quieta, accionant només les falanges? En el so de la guitarra no influeixen pas les sacsejades de cap que claven els guitarristes de Metal sinó la porció de polpa i ungla de cada pulsació i la distància que es guarda respecte al pont. El que no sé és què pinta en tot això el torero José Tomás, deixem que parli l'entés.
 
– José Tomás era un col·laborador d'Andrés Segovia que es va bolcar en la docència, David en va rebre lliçons quan ja era una figura i també va ser el meu professor del Grau Superior. Sempre tinc present un dels seus ensenyaments: "El so no és ni en els dits ni en l'instrument, és al cap del músic" És un bon consell.
 
– Tu en coneixies cap dels compositors inclosos en el programa? Jo només al germà d'un d'ells, a Regino Sainz de la Maza. Començar el concert amb un tema de l'Eduardo no és una sofisticació per a fer-se l'original?
 
– És que David és un guitarrista molt innovador, un renovador del repertori. En la seva dilatada carrera ha tocat les peces habituals però d'un temps ençà, es dedica a descobrir la bellesa que hi ha en composicions inusuals. Per la seva banda, Eduardo Sáinz de la Maza és un compositor barceloní d'adopció, ben conegut pels intèrprets i concertistes de guitarra. Al trèmolo de Campanes de l'Alba es pot veure l'empremta de l'escola de Tàrrega, però amb unes harmonitzacions més enigmàtiques que la fan una magnífica alternativa quant al llenguatge expressiu. Com que els guitarristes actuals el tenen com un referent, ha esdevingut el concertista més important des de Segòvia; sense oblidar a colossos com ara Julian Bream, Barrueco o John Williams, és clar, però David no és només un gran guitarrista sinó que també és un gran investigador i un gran docent; sens dubte és el concertista més influent de tota una generació.
 
– El concert va continuar amb la suite barroca d'un tal Benedetto Marcello, contemporani de Vivaldi d'estil contrapuntista. Dos dels quatre moviments eren lents, tot i que són els que més em van agradar, no és el que esperes d'un superdotat que toqui peces lentes. Ho fa per a descansar?
 
– Al contrari, els temps lents poden ser més exigents, si no aconsegueixes emocionar es fa avorrit. L'emoció no ve escrita en la partitura, no es pot assajar ni es pot impostar, l'has de crear en el moment i transmetre-la, posant en cada frase la teva ànima i els coneixements necessaris. Per això et van agradar més, perquè expressaven una emotivitat emergent.
 
– Si tenim en compte que aquests temes, en la seva època, es tocaven al clavicordi es fa palès que mai els havíem escoltat amb tanta sensibilitat com ara.
 
– Bé, un clavecinista no hi estaria d'acord, òbviament. No es tracta de modernitzar, fixat que a continuació va venir la Suite Valenciana de Vicente Asencio, un compositor contemporani al qual Russell va arribar a conèixer personalment, va ser una altra gran elecció perquè se l'acostuma a relacionar amb Falla però, a diferència d'aquest, componia expressament per a guitarra. Per aquest motiu té obres ja divulgades per Narciso Yepes i Andrés Segovia i unes altres menys conegudes que li agrada recuperar per l'espiritualitat del seu personalíssim equilibri entre l'estil neoclàssic i el postimpressionisme.
 
– La primera part va acabar amb les Variacions Brillants d'un tal B. Lackenbacher, conegut a casa seva, tant és així que ha passat desapercebut fins i tot per a Google. L'única informació de la qual disposa aquest cercador és la que ha aportat el mateix David Russell. Lackenbacher és una altra troballa d'en Russell, oi Enric?
 
– Sí, sens dubte, ja que és un guitarrista absolutament desconegut, que estaria oblidat si no fos perquè la vena viatgera de David el va posar en contacte amb col·leccionistes de partitures d'àmbit local. Sembla que gaudia de tal acceptació a Viena que no es va moure d'allà, com que tocava sovint va escriure poc, però segurament aquell coetani de Mauro Giuliani i de Sor era un virtuós que rivalitzava en lluentor amb Paganini. Esperava que la toqués perquè va donar un màster en el Conservatori el dia abans i ens va avançar el contingut del seu recital.
 
– És a dir que per a un entès no va ser un repertori tan desconegut com sembla.
 
– Tret de Lackenbacher, són autors coneguts que potser han sorprès els espectadors que esperaven escoltar compositors famosos. Entenc perfectament que t'hagi semblat sorprenent perquè incorpora conceptes molt moderns que s'han escrit fa relativament poc. La segona part la va iniciar amb una suite que li va compondre a propòsit un guitarrista jove, Giacomo Susani. Cal estar al dia perquè no et trastoqui els esquemes, virtuosos n'hi ha molts, Williams -per exemple- no ha parat de recórrer el món. Hi ha altres professors magistrals i també musicòlegs, però aquesta triple faceta de concertista, mestre i investigador fa de David un fora de sèrie. Per a mi és el guitarrista més important des de Segovia, però més accessible i amb una capacitat vocacional com a comunicador, única.
 
– Els músics el senten tan proper que l'anomenen David, pronunciat tal qual en català, llengua que domina perfectament d'ençà que va residir a Menorca. També parla el castellà. Fa trenta anys que es va establir a Galícia perquè la seva dona és de Vigo, la María Jesús també domina la guitarra i, com diu el refrany, és la gran dona sense la qual no hi hauria un gran home. Jo, com que només sé tocar el Romance Anónimo amb un dit, continuaré dient-li pel cognom. Russell va acabar el seu concert amb peces de García Tolsa, deixeble d'Arcas que, se suposa, va transferir la tècnica al sensacional Agustín Barrios per mitjà de Gustavo Sosa Escalada.
 
– Efectivament, aquest tram ens va oferir una altra sèrie de preciositats abans d'acomiadar-se amb tres melodies tradicionals cèltiques, que reivindica com a pròpies perquè és escocès de naixement. Per tocar-les va utilitzar una "scordatura" especial, fent ús de la celleta, ja que són obres de gran antiguitat, especialment el jig que s'intueix com a precursor de la giga.
 
– No obstant això, no va poder retirar-se perquè va ser sol·licitat amb insistència i encara ens va obsequiar dos bisos; el primer de l'esmentat Agustín Barrios, de tal intensitat que no pot considerar-se una propina sinó part del repertori, si no figura en el programa és per a sorprendre gratament l'audiència. Era conscient que la platea estava repleta de músics del Conservatori i va fer continus obsequis a una audiència que va celebrar el concert com un gran esdeveniment. Ens acomiadem d'Enrique M. Lop, agraint-li la seva amabilitat; sense ell no hauríem trobat paraules per a descriure aquest gran artista. Ell també s'acomiada dels lectors posant fi a l'entrevista.
 
– No puc sinó expressar la meva admiració per David Russell, com a músic i com a persona. És un plaer escoltar-lo i a més, com que ens comparteix els seus coneixements donant classes magistrals, el percebem com un mestre molt proper i molt estimat.
 

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics