Muntanyes, ceguesa i passió per ser feliç

El pròxim 11 d’agost, Gerard Descarrega, atleta paralímpic invident, doble medalla d’or de 400 m als Jocs de Rio i de Tòquio, campió del món, recordman absolut en totes les distàncies de la velocitat espanyola per a persones cegues, subcampió del món dels 400 metres en els Jocs de Paris 2023, i Òscar Cadiach, alpinista, guia de muntanya i primer català en assolir els catorze cims de 8000 metres de la terra sense oxigen addicional, emprenen una nova aventura amb el seu projecte 'Cims a cegues', una proposta inclusiva i singular, que té per objectiu pujar a les muntanyes més espectaculars del món i comprovar, en aquests entorns, fins on arriben els límits d’un ésser humà que ha perdut el sentit de la vista. 

 

Seduïts per la força i la bellesa de la natura, ja han superat l'Aneto (3404 m), el Mont Blanc (4808 m), el Munt Kenya (4979 m), el Punta Lenana (4985 m), el Nelion (5188 m), el Pisco (5672 m) i en les pròximes setmanes pretenen fer el cim de la muntanya més alta del Perú, el Huascarán (6762 m), abans, però, passaran pel Chachani (6057 m).

 

Amb ells hi va també el Xisco López, atleta, productor de documentals i bon amic del Gerard; així que tot s’enregistra. Vaig poder gaudir de la pel·lícula Cumbres a ciegas que van presentar en el marc del Cicle de Muntanya de la Diputació de Tarragona i que enguany tenia el lema 'Com a fita, la Superació'. Em va captivar perquè és una història molt inspiradora, plena d’il·lusió, de valentia, de resiliència, de dosis immenses de coratge per afrontar les adversitats i de perseverança per trencar barreres que podrien semblar indestructibles.

 

Poc dies després vaig quedar amb l’Òscar i, mentre conversàvem tranquil·lament tot prenent un vi, em va convidar a implicar-me en el projecte des de la meva faceta de comunicadora i d’aquesta manera integrar-me en la causa. És un plaer i un privilegi que em permet viure una mica més de prop les emocions, preocupacions, reptes i il·lusions que hi ha al darrera d’una iniciativa d’aquestes característiques ja que, per molt captivadora que sigui, és difícil de dur-la a terme, no només per les dificultats físiques, sinó també d’organització, d’obtenir els recursos adients, de planificació, d’encaixar les realitats personals de cadascú, de promoció, de prendre consciència del retorn social que pot tenir i de les activitats de socialització i educatives que es podrien organitzar, doncs és una proposta molt inspiradora, humana, única al món i facilitadora de grans aprenentatges.

 

 Gerard Descarrega i Òscar Cadiach, Sempre Amunt! | Autor: Xisco López

 

 

 

Per entendre com ha nascut 'Cims a cegues', cal remuntar-se a la infantesa del Gerard. Quan tenia quatre anys li van diagnosticar una retinosi pigmentaria i va anar perdent la visió de manera degenerativa fins que es va quedar cec als 18 anys, una situació que porta molt bé gràcies a l’esport. Dedicat al cent per cent a l’atletisme, en un moment determinat, a punt de marxar sol a fer un viatge per Nova Zelanda, va anar a la botiga que l’Òscar té al centre de Tarragona per comprar-li material i li va expressar el seu desig d’assolir un cim amb ell.

 

L’Òscar m’explica: “Li vaig donar dues voltes a la idea, però era evident que havíem de realitzar un procés, anar a poc a poc, i anar fent cada vegada muntanyes més altes, no de cop i volta un 8000 i, a més, tenint en compte que ell mai abans s’havia afrontat a un cim”.

 

Així va néixer 'Cim a cegues', una fita que l’Òscar la viu “com un repte no absent de responsabilitats de dia i de nit, doncs no és el mateix que anem a un refugi i li digui: aquí tens la llitera, el lavabo, la taula... i ell, que funciona de manera autònoma, s’hi pot adaptar ràpid, que estar en un camp d’alçada, o en plena tempesta de neu i de vent dins de la tenda i haver de sortir de nit amb aquestes condicions, amb risc de relliscar prop d’un precipici, o haver de maniobrar amb les esquerdes o enmig d’un huracà”.

“Quan tenim aquest panorama, les coses canvien -prossegueix- i haig d’aprendre a mesurar molt els recorreguts, triar el terreny més adequat per minimitzar riscos com els ponts de neu i els allaus, tan per ell com per la cordada que integrem tot l’equip, perquè avancem tots lligats. A més, tot i que a la nit descansem, hem d’estar atents, perquè poden haver-hi sorpreses en qualsevol moment i no has de pensar només amb tu, sinó amb tot el grup. Però, en definitiva, és la meva professió, que és la de guia de muntanya i ens en sortirem per tenacitat i perseverança, però també amb molta prudència i humilitat. Hem d’actuar amb respecte i seguretat envers les muntanyes”.

 

Malgrat aquestes dificultats, l’Òscar remarca el fet que el Gerard s’adapta molt bé. Li falta la vista, però desenvolupa molt els altres sentits, a més té una gran motivació i una molt bona orientació. A tall d’exemple, l’Òscar rememora que, a la recta final d’assolir el seu darrer 8000, el Broad Peak, va caure i es va donar un cop molt fort en un braç; el dolor era tan intens que no es podia aixecar, tot i que no se l’havia trencat i el podia moure. En aquells moments, un missatge del Gerard el va empènyer a continuar. “Vaig pensar -m’afirma l’Òscar-, si una persona cega pot pujar muntanyes, més encara tu que només tens un braç fet pols. Aquella lesió em va fer mal durant un any”.

 

Pel Gerard, gaudir d’aquesta experiència d’alta muntanya és un projecte de vida, un somni fet realitat. Amb determinació i molt content m’assegura: “En aquestes expedicions tinc una sensació de llibertat i de pau interior molt potent, ja que estem anant a uns paratges bonics, com glaciars, volcans... Són unes muntanyes precioses on estem pràcticament sols. Aquesta solitud i tenir un objectiu ambiciós, com és fer el cim o intentar-ho, em dona una motivació molt forta i em recarrega molt les piles per tornar després a la vida diària d’esportista d’alt rendiment; m’incorporo amb una altra mentalitat i amb una altra energia interna molt positiva”.

 

Així que 'Cim a cegues' -em continua relatant- és per a mi un repte molt heavy que tenim entre mans des de fa un temps i amb el qual poc a poc anem avançant. Cada vegada tenim més suport, més mitjans per poder-ho realitzar, i estem molt motivats per seguir endavant. La muntanya és una part molt important de la meva vida, que he d’anar mantenint -tot i que m’hi pugui dedicar menys del que m’agradaria- perquè em dona moltíssimes experiències, m’aporta adrenalina, pau, treball en equip, companyonia i em fa sentir molt feliç”.

 

Sensacions que l’Òscar em corrobora: “Per a mi 'Cims a cegues' és un estímul molt important. M’agrada compartir les emocions que he tingut amb les alçades i que la resta de gent senti el mateix que jo he arribat a percebre, tot i que és molt difícil transmetre els sentiments, perquè és una cosa molt íntima i molt personal, i un altre no ho pot experimentar igual. Però penso que amb aquesta activitat que fem a les muntanyes, que al final sempre ens omple, obtenim la felicitat. Sempre Amunt!”.