Miquel Puig: «Una part de la població ha perdut la fe en la democràcia»

Es parla molt del populisme, però no abunden tant les anàlisis sobre les raons que els han reforçat. I encara és més inhabitual que aquests estudis els facin polítics en exercici, encara que siguin una mica atípics, com ho és Miquel Puig. A Els salaris de la ira (La Campana), Puig descriu un quadre social que neguiteja: des dels anys 70, els salaris es mantenen estancats, el que ha fet créixer la desigualtat. Al segle XIX, va passar el mateix, però l'extensió del sufragi va fer que els sectors obrers arribessin a les institucions. La democratització va contribuir a la millora de les condicions de vida. Ara, però, no és així.

En la conversa amb Puig al jardí de la llibreria Finestres de Barcelona, l'autor entra a fons en temes delicats, com la immigració i el paper de les esquerres. Creu que hi ha una esquerra postlaborista que prioritza la defensa de les minories a la defensa dels treballadors i no amaga la simpatia per una socialdemocràcia clàssica. Economista i exdirector general de la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació, actualment és regidor d'ERC a l'Ajuntament de Barcelona. 

- Els salaris de la ira és un títol que transporta als anys de la Depressió als Estats Units.  

- Sí. Home, és un homenatge al John Steinbeck, que va escriure El raïm de la ira. De fet, manllevo el títol. No en parlo en el llibre, tot i que el cito un moment. En la seva època, em va impressionar. Té poc a veure amb la situació actual, però. 

- La tesi ja apareix en el subtítol: "L'empobriment de molts amenaça la democràcia de tots". Veu la democràcia en perill per les enormes desigualtats?

- Està clar. Jo crec que ho veiem tots. L'auge dels populismes i de les solucions il·liberals, l'atracció que desperta la Xina i el seu capitalisme autoritari... Jo crec que és evident que la democràcia liberal viu moments de feblesa i incertesa, i jo crec que més que amenaces externes, afronta amenaces internes. Hi ha una part de la població que ha perdut la fe en la democràcia. Ho veiem en la gent que segueix votant o admirant Trump, i com les elits del Partit Republicà, que no tenen cap simpatia per aquell personatge, estan lliurats a ell perquè saben que per guanyar necessiten els seus vots. Això recorda quan els conservadors alemanys van donar el poder a Hitler. O com l'elit del Partit Conservador britànic està lliurada a un Boris Johnson histriònic que té els bastions en els antics districtes laboristes al nord d'Anglaterra. Johnson ha demostrat menyspreu a les normes i a molta gent li agrada per això.

- Denuncia la situació d'estancament dels salaris.

- Buscant raons a tot el que implica el populisme, jo trobo que hi ha una raó sociopolítica que és molt important: des dels anys 70, els salaris estan aturats. No només estan parats mentre la productivitat creix, sinó que dins dels assalariats hi ha un elit que està extraordinàriament ben pagada. Per tant, s'ha generat una bossa de descontents que consideren que el sistema els ha deixat enrere. Això també passava fa 150 anys o 200 anys, però llavors una part d'aquest malestar es va canalitzar en la lluita per l'extensió del dret al vot. D'aquesta manera aconseguirien defensar els seus interessos democràticament i la classe obrera sortiria del seu forat. A mesura que el vot es va estendre, es va anar canalitzant el malestar. Però avui, aquesta desigualtat s'ha generat en un sistema de sufragi universal i, per tant, la reacció és antidemocràtica. Hi ha gent que diu: aquest sistema, del qual forma part la democràcia, no m'interessa; el Parlament i els partits no em representen. Hi ha bosses de descontent de gent que veu que se'ls ha deixat enrere. Als Estats Units és el Mig West i aquí són els joves. 

- I vostè què proposa?

- Com molt bé ha dit un economista que l'ha llegit, aquest és un llibre d'economia política, no de política econòmica. Jo el que faig és explicar, com qui va al metge, que pregunta: això és el primer cop que li passa? I jo descobreixo que no, que entre 1600 i avançat el segle XIX, passava el mateix. La productivitat pujava, és l'eclosió de les màquines, el ferrocarril, la màquina de vapor. I en canvi, els salaris, des del Japó i la Xina, fins aquí, es mantenen constants. Això es va trencar a partir del 1830, primer a Gran Bretanya i després arreu. Aquest interval optimista, gloriós, resulta que és un interval. A l'etapa anterior l'anomena la glaciació salarial i a l'actual la congelació salarial. Això és el primer que faig. I després, em pregunto per què es produeix.       
 
- I quines són les raons?

- Ho sintetitzo en una frase: sobren treballadors. Em centro en els economistes d'aquell temps: Adam Smith, David Ricardo, Stuart Mill. Tots ells deien que el salari depèn de l'abundància de treballadors. Però m'interessa molt l'economista que ve després, Alfred Marshall, que els diu als obrers que no s'enganyin, que el millor sistema és aquest. És el primer que viu en aquest parèntesi en què els salaris pugen a tota velocitat. Era un optimista i les teories que ara s'ensenyen són les de Marshall. És un pensador d'una època optimista. Però ara no és així.

- Què caldria fer?

- Primer de tot, pujar el salari mínim. Quan s'introdueix el salari mínim a Espanya, que és cap a inicis dels 60, el salari mínim es col·loca en el 25% del PIB per treballador. Que és, més o menys, el mateix que havia establert Roosevelt als EUA. Aquest nivell es va mantenir a Espanya fins a la Transició, en què cau fins al 12%, aproximadament. Franco volia estabilitat política. A l'arribar la democràcia, es va considerar que ja no calia assegurar que la base social fos estable. Es van liberalitzar els lloguers, cosa que Franco no va fer, es van carregar el salari mínim i es va deslocalitzar el teixit industrial. Es va jugar amb foc, com va fer tot el món occidental.
 
[blockquote]"Els neoliberals van prometre estabilitat, equitat i creixement, i cap de les tres coses va ser certa"[/blockquote]  
- Les polítiques neoliberals de Thatcher i Reagan, que van triomfar a partir dels anys 90, van ser un gran engany?

- Sí, perquè prometien estabilitat, equitat i creixement. Cap de les tres coses va ser certa. L'equitat va disminuir, la prosperitat va disminuir i l'estabilitat s'acaba amb Lehman Brothers i tot el que ve després.  

- L'única manera de recuperar una distribució de la renda més equitativa exigeix aconseguir que els treballadors tornin a escassejar?

- Aquesta és la meva tesi. Si volem estabilitat en el nostre mode de vida i la nostra democràcia, hem d'aconseguir això. 

- Quin paper juga en això la immigració?

- Hi juga en contra. Incrementa la massa i, per tant, redueix els salaris. Jo el que demano a l'esquerra és que faci el que diu i digui el que fa. El que no pot ser és que l'esquerra tingui un discurs partidari de la llibertat de moviments de tots els ciutadans del món, però al mateix temps tingui tancada Ceuta i Melilla. Biden és, en aquest sentit, bastant més sincer que l'esquerra espanyola. Biden diu que aquí no passarà ningú. Com havia dit Obama. Poso dos exemples paradigmàtics. Un és l'Aquarius, el vaixell que Pedro Sánchez deixa passar. Però Ceuta i Melilla continua tancat. Els està dient als africans: si voleu entrar a peu, us trobareu la frontera tancada. Ara, si us jugueu la vida a la Mediterrània... Però això ho fan amb un vaixell. El segon vaixell ja costa més, i el tercer ja no entra. L'altre exemple és el de la tanca entre Mèxic i els EUA. Qui l'ha feta? 
 
- Obama?

- Obama, que va construir 1.200 quilòmetres. Trump n'ha afegit 100 o 200. La va fer Obama, és cert, perquè responia a una llei aprovada en temps de Bush. Són dades objectives. La socialdemocràcia nòrdica en això té les idees perfectament clares: la immigració perjudica els treballadors i, per tant, l'hem de regular.   

- En algun país nòrdic, hi ha hagut el retorn de partits socialdemòcrates amb un posicionament més rígid en immigració.

- El cas de Dinamarca és claríssim. Jo faig una classificació de partits que manllevo de Piketty en funció de dues preguntes: s'ha de prendre als rics per donar als pobres? Esquerra i dreta. I l'altra: hi ha massa immigrants? El partit que diu s'ha de prendre als rics i s'ha de donar als pobres i, alhora, hi ha massa immigrants jo l'anomeno el partit obrer. Piketty diu que és Le Pen. I la socialdemocràcia alemanya ha entès que per evitar que això creixi, has de ser sensible a les inquietuds de la teva base electoral. Quan parlo de David Ricardo, que crec que és l'economista més important que hi ha hagut mai, recordo que ell diu inicialment que el maquinisme no crea atur perquè la màquina estalvia treballadors, però aleshores aquests fan una altra cosa. Però en la tercera edició del seu llibre ja diu que sí que els perjudica. Hem de comprendre que la deslocalització industrial, la tecnologia i la immigració perjudica algú. I actuar en conseqüència.  

- Parla d'una esquerra postlaborista.

- És l'esquerra que no es preocupa dels treballadors. Parla de l'ecologia, dels drets LGTBI, del racisme. 

- L'esquerra progre.

- Efectivament. És l'esquerra que Piketty anomena l'esquerra Brahman, en al·lusió a la casta il·lustrada de l'Índia, per dir que en aquests moments a l'esquerra la voten universitaris. És l'esquerra que ha abandonat la tradició laborista i s'ha despreocupat dels treballadors.  

[blockquote]"No crec que la renda garantida sigui la solució, simpatitzo més amb la idea de feina garantida, la tradició d'esquerra és que la gent treballi amb un sou digne"[/blockquote]  
-Considera un error uns ingressos per a tothom.

- No dic que sigui un error. No en soc entusiasta. No crec que sigui la solució. La renda garantida és una solució conservadora. Hi ha antecedents al segle XVIII, en què alguns proposaven que els rics creessin una bossa que donés un ingrés a totes les famílies pobres. La tradició d'esquerres diu que la gent ha de treballar i ha de tenir un salari digne. Marx té una frase que diu que el treball dignifica. Simpatitzo més amb la idea de feina garantida que no pas amb la de proporcionar a tothom un ingrés mínim. 

- Defensa també el marc de l'estat-nació.

- És que sense estat-nació no hi ha estat del benestar. El coqueteig de certa esquerra amb l'internacionalisme, com també fan molts liberals, és letal per a l'estat del benestar.  
 
- El llibre mostra la seva caiguda del cavall per abraçar la fe socialdemòcrata? Ha deixat de ser un liberal?

- En part, sí. La part final és personal i explico que he deixat de creure en certes coses.   

- L'SPD ha guanyat les eleccions a Alemanya. Poc abans la socialdemocràcia s'ha imposat a Noruega. Torna la socialdemocràcia?

- Val a dir que Alemanya és dels països menys liberals d'Europa. Sempre han cregut en l'estat social i controlar els mercats. No tenen massa simpatia per la banca. El Deutsche Bank se n'ha anat a Londres. A Alemanya agrada la indústria. I valora molt l'estabilitat. Hi haurà molta continuïtat. Crec que els grans debats vindran entorn les posicions gepolítiques, no massa sobre l'estat del benestar. La gran companyia elèctrica alemanya és pública, els aeroports són públics i els sindicats pesen molt en la gestió de les empreses. No és Gran Bretanya. En aquest sentit, Scholz representa una línia laborista.    

- Ha presidit el Comitè Assessor Catalunya-Next Generation que aconsella el Govern sobre la gestió dels fons europeus. Què en podem esperar dels fons?

- Soc escèptic sobre la seva capacitat transformadora per la senzilla raó que la preocupació del govern espanyol és executar ràpidament els fons més que executar-los bé. El que han fet és fraccionar els fons en una multiplicitat de partides molt petites que es disseminaran per tota mena de ministeris i agències. Amb la qual cosa jo crec que els projectes transformadors seran pocs. 

- I això per què?

- Perquè la por que té el govern espanyol és que arribi al final de la legislatura i no hagi executat el 90% dels fons. Ha preferit accelerar. No és fàcil de criticar tampoc perquè la veritat és que no té gaire temps.  

[blockquote]"El govern espanyol prefereix executar els fons ràpidament abans que fer-ho bé perquè tem que s'acabi la legislatura i no s'hagi executat el 90%"[/blockquote]  
- És regidor de l'Ajuntament de Barcelona. Si hagués de fer una radiografia de la ciutat, quin seria el seu diagnòstic?

- El més preocupant és que els barcelonins estan entrant en una etapa de pessimisme. Més enllà de les dades objectives, que segurament no són dolentes, diria que el problema és el pessimisme. Cosa que és periòdica. Abans dels Jocs Olímpics, molts parlaven de Barcelona com el Titanic. Recordo que quan el meu pare hi va comprar un pis als 70, un amic li va dir: "Barcelona està acabada, no aixecarà més el cap".
 
- Què li falta a Barcelona?

- A Barcelona li falta il·lusió. Com a Catalunya, li falta projecte. Una prova és que arriba Aena, presenta un projecte per al Prat i la reacció dels catalans és dir que és una bona idea o és una mala idea. Però el que no fa Catalunya és dir: el que volem per al Prat és això. Reaccionem al que arriba. 

- Vostè té una posició definida sobre el Prat?

- Jo el que he dit és que s'ha d'estudiar. Ho haguéssim hagut d'estudiar fa anys.

- Com veu el context generat per la taula de diàleg?

- El diàleg és guanyar temps.