Cultura a casa per a la Setmana Santa

Són dies de fi i devoció, per a alguns lectors, o de descans i desconnexió, per a altres. La Setmana Santa ja és aquí, i amb aquesta, les recomanacions culturals de la redacció de Reusdigital.cat. Agafeu llapis i paper i preneu nota de les propostes que us fem, per tal que gaudiu de música. Si us complauen, feu-les córrer i compartiu-les!

Marc Busquets recomana "Memento Mori", de Depeche Mode

Amb una trajectòria (no sempre senzilla) de més de 40 anys, el grup paradigmàtic del tecno ha publicat recentment un nou disc: Memento Mori. Cada nou treball de Depeche Mode és un esdeveniment per la seva influència en la música feta les últimes dècades, i en aquest cas, el seu quinzè disc té un component emotiu molt marcat en haver vist la llum després de la mort, farà aviat un any, d'un dels fundadors de la banda: Andrew Fletch Fletcher. 

La seva aportació a Depeche Mode mai va ser especialment rellevant, en clau artística i creativa. En aquest sentit, més important (però no definitiva) va ser la sortida, als 90, d'Alan Wilder, més implicat en la producció. Ara bé, Fletch era l'ànima del grup, l'equilibri entre el cantant Dave Gahan i el guitarrista i principal compositor, Martin Lee Gore. La seva defunció va fer pensar que Depeche Mode s'havia acabat també, i quan els dos supervivents es van fotografiar a les xarxes per anunciar que estaven gravant molts van creure que el resultat seria l'últim lliurament sonor d'una de les formacions més importants en la història del pop. 

Més endavant va arribar el senzill d'avançament de Memento Mori, Ghosts again, del qual ja us vaig parlar fa unes setmanes. Una delícia melòdica que atrapa des de la primera escolta i que Gore ha escrit a mitges amb el líder de The Psychedelic Furs, Richard Butler. Barreja perfecta de tristesa i optimisme, certament no s'ajusta (per textures sonores) a la resta del disc. Memento Mori manté la foscor habitual de Depeche Mode, crea paisatges i atmosferes, i al mateix temps sembla haver recuperat en les melodies i les tornades la inspiració dels 80. 

Memento Mori és un disc de celebració pel simple fet d'existir, per tot el que n'ha envoltat la gestació. I és brillant en l'expressió, en el concepte (que cal gaudir de la vida com si cada instant fos l'últim) i en l'execució. La producció de James Ford i Marta Salogni ha donat coherència interna als desitjos i les pors de Gore, a les quals s'ha sumat novament Gahan en clau compositiva. Val a dir que Butler col·labora en altres cançons, així com els músics que des de 1998 surten de gira amb Depeche Mode: Peter Gordeno i Christian Eigner. 

Depeche Mode mai ha fet un mal disc, si bé cal admetre que Spirit (2017) va ser decebedor en cert sentit. Memento Mori podria ser el llegat que ens quedi de l'ara duet i, si és d'aquesta manera, és un comiat emotiu, sobri, brillant. Transmet l'efervescència vuitantera i hi incorpora el ja habitual toc blues de Gore en passatges com Don't say you love me. Recorda Kraftwerk a Wagging Tongue i People are good i evoca Joy Division a Never let me go. Però sobretot, i aquesta és la millor notícia, evidencia que Depeche Mode ha tornat a sobreviure's, com ja va passar quan el grup va editar Ultra (1997). I cançons com Before we drown o la crepuscular Speak to me ho subratllen. 

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=sk_YZ9ZTj60[/youtube]

Estel Romeu recomana "Conte de les quatre estacions", de Socunbohemio

Un any d'inici a final. Començar per la primavera i resseguir el pas del temps fins a l'hivern: des que floreixen els arbres fins a la caiguda de les fulles. Aquest és el camí dibuixat per Socunbohemio al seu primer disc de llarga durada, Conte de les quatre estacions, que gira al voltant de conceptes com el temps, l'amor i l'enyorança. 

Artur Viñas, autor del projecte Socunbohemio, és un dels cantautors emergents en el panorama indie català, que ha buscat el seu lloc amb l'àlbum debut publicat aquest març. De l'LP, però, ja en coneixíem els quatre pilars bàsics: Conte de primavera, Conte d'estiu, Conte de tardor i Conte d'hivern, que marquen el ritme de l'àlbum. A més d'El conte que mai s'acaba, Ses paraules s'emporta el vent i Les coses que no m'agraden de tu, que han estat els darrers avançaments.

Tal com ja havia mostrat als senzills i al seu anterior EP, Socunbohemio es mou entre la poètica, el romanticisme i la malenconia. L'àlbum transita d'una cançó a una altra de forma quasi imperceptible i de manera que evoluciona com el pas del temps, segon a segon, minut a minut, fins a passar de la primavera a l'hivern.

Amb paraules de l'artista, l'àlbum "parla de com ens trenquem, de les formes que tenim d'equivocar-nos i de fer-nos mal en la interminable batalla d'estimar i ser estimats". Conte de les quatre estacions és una recerca de l'amor que, tot i intentar-ho, topa contínuament amb esculls: l'enyorança, la distància, els dubtes. Un viatge que acaba amb el conformisme, curar ferides i saber que les estacions venen una darrere de l'altra trobant consol en què tot passa. 

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=-bxWcIPYER4[/youtube]

Marià Arbonès fa una breu història de l’UFO Club, de Londres

Aquest cap de setmana recupero un programa de "Música per a gent exquisida" que vaig fer dedicat a l'UFO Club de Londres i a alguns dels grups que van actuar en aquest mític local. El club estava situat en un soterrani del número 31 de Tottenham Court Road, en uns baixos que abans havien estat una sala de ball irlandès, i a sobre hi havia un cinema. En aquest cas, les inicials UFO tant podien significar unidentified flying object com underground freak out. La sala, fundada per Joe Boyd i John Hopkins, va obrir el 31 de desembre de 1966, i durant el poc temps que va funcionar va acollir concerts, projeccions de cinema, exposicions, actuacions de dansa, etc.

L'UFO Club es va convertir en el temple del fenomen underground a Londres, i hi van actuar grups com ara Tomorrow, The Move, The Incredible String Band, Procol Harum, The Crazy World of Arthur Brown, Jimi Hendrix i The Jeff Beck Group, entre molts altres. Ara bé, el club va acollir dues formacions gairebé fixes molt importants en l'escena de la psicòdelia britànica: Pink Floyd i Soft Machine. De fet, Joe Boyd va ser el productor del primer senzill de Pink Floyd, "Arnold Layne". L'èxit creixent d'aquest grup londinenc i les demandes econòmiques del seu mànager per actuar a l'UFO Club van fer que el nombre de concerts de Pink Floyd es reduís fins que en va acabar marxant.

L'UFO Club va haver d'abandonar Tottenham Court Road el juliol de 1967 arran d'articles gens rigorosos publicats pel periòdic sensacionalista News of the World en què s'informava ―a la seva manera― de coses que s'hi feien i del tipus de gent que hi anava. Al cap i a la fi, es tractava d'una revenja contra el club perquè aquest havia protestat per l'empresonament de Mick Jagger i Keith Richards. News of the World tenia bons contactes amb la policia i també va influir perquè Jagger i Richards acabessin a la presó per tinença de drogues.

Brian Epstein va oferir a Boyd i Hopkins The Saville Theatre, però finalment van instal·lar-se a The Roundhouse, un antic edifici ferroviari a Chalk Farm Road, al nord-est de Londres. En aquest nou emplaçament, el primer concert va ser d'Eric Burdon & The New Animals. Tanmateix, les condicions del local ―massa petit―, el preu de lloguer i la manca d'ingressos, a més que a Londres ja hi havia altres locals populars de concerts, van obligar a tancar-lo el 13 d'octubre de 1967.

Actualment, al número 31 de Tottenham Court Road hi ha un nou cinema, amb un altre nom i molt més modern que l'anterior. Al soterrani no sé què hi ha. En qualsevol cas, si un dia hi passeu pel davant, us convido que imagineu com de bé s'ho havia passat la gent en aquells baixos, fa uns cinquanta-cinc anys, on hi havia "música frenètica" i "joves inconscients vestits de forma extravagant".

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=pT0apmnhIx4[/youtube]