-
Una de les recomanacions del cap de setmana és la música de Phillip Glass
Cedida
Com és habitual, els redactors i col·laboradors de Reusdigital.cat proposen una sèrie de recomanacions culturals als seus amics i lectors per tal que gaudeixin del cap de setmana.
Són sèries, pel·lícules, llibres i discos, entre altres, que creuen poden ser d'interès i que descobrim tot seguit en aquest article.
Marc Busquets recomana 'Arde Mississipi'
Ara que per xarxes corre la reivindicació '#Blacklivesmatter' i que les protetes antiracistes tenen lloc arreu del món, és oportú recuperar un film d'Alan Parker de 1988. 'Arde Mississipi' se centra en la investigació per part de dos agents de l'FBI (interpretats pels sempre estimulants Gene Hackman i Willem Defoe) dels assassinats de tres activistes pels drets humans en un petit poble anomenat Jessup.
De mètodes i caràcter oposats, els dos agents destaparan la corrupció del sistema policial local i dels seus vincles amb el Ku Klux Klan. Visualment esplèndida, la pel·lícula recrea amb un encert una època fosca i potser no tan deixada enrere com molts voldríem. És apassionada, té bon ritme i combina elements del 'thriller', el drama social i fins i tot el documental.
La trobareu, entre altres, a la plataforma 'Filmin' o a 'Movistar+'.
Alba Cartanyà proposa el documental 'La doctrina del shock'
El documental 'La doctrina del shock', dirigit per Michael Winterbottom i Mat Whitecross, està basat en el llibre de Naomi Klein. Explica com els aparells de poder aprofiten les crisis, "reals o percebudes", per injectar polítiques radicals en la societat. Quan la població es troba en un moment de vulnerabilitat (un estat de xoc), sigui per una guerra, un desastre natural, un problema polític, acaba assimilant realitats que, en una altra situació, no serien acceptades.
Klein explora les teories econòmiques de Milton Friedman, professor de la universitat de Chicago, i com s'han aplicat subtilment però amb fermesa, començant per Xile durant la dictadura de Pinochet, continuant per la Rússia de Yeltsin, i arribant fins a l'Afganistan o l'Irak, no fa pas gaire. És una radiografia del sorgiment de l'anomenat lliure mercat, des d'una perspectiva més àmplia, sovint massa desconeguda.
El documental en versió original subtitulada al castellà:
Marià Arbonès anima a aproximar-se a la música minimalista
La música minimalista o experimental neix als anys 60 del segle passat als Estats Units, tot i que la seva creació té una part europea. Basa la seva composició en la repetició del material més bàsic d'una obra, sigui rítmic, melòdic, juntament amb altres característiques com la tonalitat i la simplificació de les formes. Els músics d'aquest corrent troben la inspiració en el classicisme ètnic, en l'impressionisme de les obres d'Erik Satie i Debussy o en Stockhausen. El grup de pioners està format per John Cage, Terry Riley, Steve Reich, Philip Glass i La Monte Young.
Hi ha una certa controvèrsia sobre qui va aplicar el terme "minimalista" a la música. Michael Nyman diu que va ser ell, però difereix Philip Glass que sempre ha dit que el nom va sorgir del músic i periodista musical Tom Johnson.
Faig esment de més músics representatius d'aquest corrent: Michael Nyman, Wim Mertens, Brian Eno, Geoff Smit, Arvo Pärt, Ludovico Einaudi i Yann Tiersen. De l'estat espanyol destaco Carles Santos, Eduardo Polonio, Llorenç Barber, La Orquesta de las Nubes, Suso Saiz i Conrad Setó.
Als anys 90, la música minimalista va derivar a altres conceptes musicals com l'electrònica, la industrial o la new age. La peça 'Mad Rush' és un dels treballs més coneguts de Philip Glass.
Isabel Martínez recomana 'Cinema Paradiso’, de Giuseppe Tornatore (1988)
Ara que les sales de projecció es troben instal·lades en els salons de les nostres llars i el cinema ha perdut, en certa manera, la seva dimensió col·lectiva, és un bon moment per tornar a veure ‘Cinema Paradiso’ de Giuseppe Tornatore (1988).
Convertida en un clàssic contemporani que retrata la seducció per la gran pantalla d’un nen italià de la postguerra, Toto, el film és un cant d’amor al setè art i a un ofici tan humil com el de projectista de pel·lícules. Contemplant les bobines d’Alfredo (gran Philippe Noiret) transcorre la història del protagonista i la d’un país que passa de la innocent pobresa a l’oblit de les petites grans coses.
Sensacional banda sonora d’Ennio Morricone i inoblidable darrera seqüència amb els retalls censurats d’alguns dels grans petons de la història del cinema.
