#TotsSomCambrils, una mirada 365 dies després

“Els atemptats sempre passen a Londres, París o a Boston”, afirma la cambrilenca Laura Baquer qui, malgrat que no va viure en primera persona els fets de la matinada del 18 d’agost passat, sí que els va experimentar d’a prop en trobar-se el seu nebot retingut en un dels locals del port durant hores. Després de tornar a casa cap a mitjanit amb la seva parella després de donar un tomb pel que s’acabaria convertint en escenari de l’atemptat, Baquer va iniciar un descans interromput abruptament en assabentar-se dels tràgics fets i, via whatsApp, van començar a intercanviar informacions sobre el que estava passant a escassos carrers de la seva llar.

De la incredulitat inicial a la preocupació i a la por de sentir-se “assetjats”, mentre escoltaven el soroll dels helicòpters damunt dels seus caps. La matinada d’aquell 18 d’agost, els seus sentiments van transformar-se ràpidament i les hores esperant un feliç desenllaç es van fer molt llargues. Baquer, que va participar en els actes de solidaritat convocats per l’ajuntament en record de les víctimes ara fa un any juntament amb la seva família, tornarà aquest dissabte a assistir a la inauguració del Memorial per la Pau.

“La gent es recorda dels fets però tothom torna a la rutina” perquè, segons diu, “no vols ni pensar” en el que ha passat i en el trist resultat que va tenir per a les víctimes. Reconeix que ho té difícil perquè a tocar de casa té el basar xinès on els terroristes van comprar els ganivets. “Cada vegada que hi vaig, hi penso” afirma, igualment com cada cop que passeja pel port se sorprèn observant els bancs amb els impactes resultants de la mort d’un dels joves terroristes.

“A inicis d’estiu van venir uns amics d’Austràlia i em van demanar que els portés” al lloc dels fets, confessa. Cambrilenca de tota la vida, reconeix que els canvis viscuts en matèria de seguretat han estat molt subtils. “Vam anar a la fira de Cambrils i vaig pensar que havien posat les pilones per evitar que algú entrés amb un cotxe”, comenta, alhora que afirma que la convivència no ha variat substancialment al poble. “L’imam de la mesquita va ser al costat de l’alcadessa”, apunta, però quan pensa en la joventut dels protagonistes de Ripoll no pot evitar rumiar en “com es pot distingir” els processos de radicalització d’aquestes persones que a priori comparteixen espais com els equips de futbol, les escoles,… Una pregunta, avui per avui, irresoluble malgrat les informacions conegudes del sumari.

Apostar per la cohesió social

Potser, tal com va afirmar Moussa Bourekba, investigador del Barcelona Centre for International Affairs (CIDOB), el passat febrer a Cambrils quan es complien els sis mesos dels atemptats, és que “la resposta és que no hi ha explicació” o en tot cas, “una sèrie de llarga d’explicacions” davant fets viscuts. De la seva banda, Mohamed Said Badaoui, portaveu de l’associació de Musulmans de Reus i Comarca, creu que la clau a partir d’ara és apostar per “la cohesió social”, una fita que s’aconsegueix “amb estructures i mecanismes” contra l’exclusió social.

“La comunitat segueix d’alguna manera sense creure’s que hagi passat això”, es lamenta, però considera que transcorregut un any “no s’està enfocant el problema” real. Per a Badaoui, “s’ha de veure per què aquests nois han arribat a cometre aquests malaurats atemptats”, tenint en compte que “han fet tota la vida aquí”. Personalment, el portaveu de la comunitat opina que “aquests nois” no van arribar a sentir-se “part de la societat, ni del país” malgrat que la seva integració semblava modèlica, tal com han destacat moltes fonts del seu poble, Ripoll.

Commoguts i preocupats pel que va passar, Badaoui afegeix que han copsat l’opinió de molts joves del col·lectiu en els darrers 12 mesos arran d’aquests fets i que bona part malgrat haver nascut o crescut aquí i haver-hi desenvolupat una carrera o estudis “se segueixen sentint fora de la societat” a causa de circumstàncies, segons ell, com les que impedeixen a les noies trobar feina per portar vel o per anomenar-se "Mohamed o Nordin”.

És probable que els referents públics que busquen aquests joves siguin encara molt escassos i difusos com ara el nou conseller Chakir El Homrani o la diputada Najat Driouech. En realitat, excepcions que confirmen la regla. En aquest sentit, Bourekba explicava durant la presentació de l’informe ara fa sis mesos que els terroristes del 17-A "no procedeixen dels suburbis ni són marginats" però la manca del sentiment de pertinença podria haver afectat a les seves possibles experiències "d'exclusió, d'humiliació, sobre les quals es construeix el discurs "nosaltres versus ells" que els distancia de la societat fins i tot de la mateixa comunitat musulmana.

“Ens han tocat viure temps difícils marcats per l’horror i la barbàrie”, “No tinc por”, “Pau per al món”, “No ens enfonsaran”, “No podran amb nosaltres”,… Aquests són alguns dels missatges escrits l’any passat al llibre de condolences de l’ajuntament de Cambrils arran dels atemptats. Breus reflexions anònimes en què alguns van expressar els sentiments a flor de pell d’aquelles jornades.

Uns dies que van tenir com a colofó simbòlic la celebració d’una gran manifestació el 25 d’agost passat que va superar amb escreix els 10.000 assistents, una xifra rècord en la història de la vila. Un homenatge franc que aquests dies es replica a moltes botigues de la població que han tornat a col·locar el lema #TotsSomCambrils.

Solidaritat espontània

Criatures separades dels seus pares a causa dels primers moments de pànic i acollides momentàniament per altres persones, gossos abandonats que van ser recollits a l’espera dels seus amos, residents que s’adreçaven als Mossos per oferir menjar o aigua,… Precisament l’ajuda viscuda en primera persona és el valor que destaca Núria Capella, la responsable d’un negoci de tatuatges al passeig, a qui els atemptats van enxampar de ple aquella fatídica matinada acompanyada del seu fill de 6 anys.

“En el primer moment, sense pensar, es va produir molta solidaritat”, descriu alhora que matisa que “al principi no hi vaig pensar-hi però després em va impactar”. Una altra sensació viscuda per Capella va ser “el silenci” en aquella zona els 15 dies posteriors als atemptats. “Hi havia com un dol” reflexiona tot i que reconeix que després “la vida ha continuat igual” i “ni ella ni el seu fill” tenen “cap trauma” tot i afirmar que “està més atenta al que passa”. Rebobinant en la seva ment aquells fets, Capella explica què faria ara diferent.

“El pròxim cop que passi això m’amagaré en un lloc on hagi ciment pel mig”, repeteix mentre recorda que moltes vegades el seu fill petit juga per l’entorn amb altres nens de la resta de paradistes i no sempre està al seu abast. Un motiu més de preocupació per a qui fins fa un any se sentia pràcticament impune i ara ha conegut el tast d’una nova incertesa.

“En el fons hi ha gent musulmana que li sap molt de greu això” afirma després de recordar la frase que li va expressar una mare de l’escola després de veure-la a 'TV3' explicar les seves vivències d’aquella matinada. Una matinada que queda en el record per a molts i necessitada de reflexió per tota una societat.