Entre el pop i Kusturica

Aquell treball inicial va ser difós a Internet i va captivar molts, encetant la producció del disc de la mà de David Fernández, component de Beef. La bien querida és un tret subtil al cor, amb perill d'un atac de melangia si es tenen baixes les defenses, o una prèdica oberta i sense complexos dels sentiments (per què no es poden de tant en tant exhibir de forma plana i sense pudor?).

El desamor, el despit, l'enamorament o qualsevol altre sentiment de la complexitat humana passen pel filtre femení, sensible i sincer de La bien querida. L'embolcall instrumental és senzill, gairebé mínim, i deixa la veu arrossegar-se en melodies que prenen el protagonisme. Emparenta amb grups com La buena vida, Family o la primera etapa de Señor Chinarro, doncs no falta l'apunt críptic a cançons delicioses com 'Corpus Christi' o 'Monte de piedad'.

M. Ward és el músic de referència al Estats Units. Acaba de publicar 'Hold Time', un sisè disc que el consagra com un autor seriós, de qualitat, dominador de registres i musicalment impecable. Parteix del country per generar ambients autèntics, càlids, de bellesa minimalista i emoció continguda. M. Ward té un vessant de cantautor intimista de country rock, palès a cançons com 'Shangri-la', 'Blake's view' o 'Fisher of men'.

Però quan convé l'americà esdevé elèctric, pop i irresistiblement ballable. És difícil no caure captivat per la meravellosa i entranyable 'Never had nobody like you', un hit de tendreses on col·labora l'actriu i cantant Zooey Deschanel. L'anterior treball de M. Ward, 'She & Him', va ser fet a mitges pels dos. Deschanel afegeix el contrapunt líric, ingenu i amable a temes com 'Rave on' o 'To save me', corals, moguts i contagiosos.

Perquè Ward, conscient de la màgia d'una tornada simple però efectiva, alterna solemnitat amb lletres planeres i no renuncia al magnetisme del pop. Són magnífics clímaxs la rockera 'Epistemology', el ritme 'in crescendo' de 'Star of Leo' o les emotives 'For beginners' i 'Jailbird', dos joies més en aquest compendi brillant de cançons vives, imperfectes, entre el cant desgarrat i la fragilitat optimista.

Le punk tenen una habilitat especial per titular els seus discos. 'No disparen al pianista' o 'Dos puñaladas a Gardel y otros tres delitos' confirmen la tendència rubricada ara amb el dramatisme irònic de 'Mátame', el seu ùltim àlbum. El grup madrileny ofereix una nova lliçó de filosofia canalla i confessions de perdedor entre whisky amb gel.

El llenguatge principal és el rock, ara més que mai, encara que no perden de vista els sons més balcànics, presents a cançons com 'Partisanos', molt en la línia d'Emir Kusturica. Sonen a circ, cabaret i tavernes.

Els vents frenètics donen un toc d'orquesta de ball de saló ('El hombre santo' n'és un exemple) i el contrast arriba de temes parsimoniosos com 'Amanecer', on Le punk canta: 'He vuelto a amanecer sin nada en los bolsillos. Bien es cierto que elegí cambiar el botín por sentirme vivo'. Una altra frase lapidària: 'Cambio el cielo por un suelo junto a ti' ('Sirena', potser la millor cançó del disc).

Les lletres són plenes de sentències contundents i poesia de bar de matinada. Destaca també l'experiment d''Europa', denúncia que finalitza amb un rap, o el ritme de tango elèctric (i la temàtica) de 'Venus y Baco'. El single és '¿Quién se acuerda de mí?', un cant festiu amb rerafons de resignació que acaba de versionar Enrique Bunbury.