En aquest article presento una proposta oberta i raonada, per si, total o parcialment pogués ser d'interès, com a annex a un article d'opinió anterior on vaig exposar les meves reflexions sobre la Catalunya de 2018 on s'analitzaven els motius de la discriminació que senten els catalans en la seva relació amb Espanya. En ell vaig exposar que sóc i em sento espanyol i que no vull que Catalunya se separi d'Espanya perquè jo mateix sortiré perdent amb això. Depenc de la meva pensió i, no tinc clar que estigui assegurada la meva pensió en el futur, no vull afegir incerteses en aquest assumpte amb el tema de Catalunya.Entenc que ha de ser raonada i concreta perquè, socialment, pugui ser assumida com a favorable per resoldre el conflicte actual de manera que, quedin eliminades d'arrel, les discriminacions que se senten, i per tant deixi d'existir la indignació que porta a desitjar la independència. Per això demano el seu perdó per l'excessiva longitud d'aquest article.Els temes de l'acatament a la Constitució de 1978, com es van saltar les antigues Lleis Fonamentals Suarez i Carrillo en fer política de consens, com i per què els independentistes catalans tenen la mateixa legitimitat que els constitucionalistes espanyols, les discriminacions econòmiques, polítiques cap a la societat catalana i polítiques cap als governants catalans, el convenciment intel·lectual i pràctic dels espanyolistes catalans per la supremacia de l'espanyol (idioma inclòs), el com exerceix els seus drets l'espanyolista català comporta la discriminació d'uns catalans cap a altres catalans, la politització de la justícia per la majoria conservadora de la judicatura i els seus òrgans directius, i com per preservar la Constitució l'hi salten (com va ocórrer amb els GAL en la dècada dels 80), van ser tractats en l'article anterior al qual em remeto.Per entendre, jo mateix, els mecanismes que es donen actualment i arribar a les conclusions per les quals realitzo aquesta proposta, vaig realitzar el següent supòsit intel·lectual: Suposem que el Parlament de Catalunya aprovés una llei que diu:
Per eliminar les discriminacions que es donen a Catalunya entre catalans castellanoparlants i catalanoparlants s'ha de possibilitar que els primers aprenguin a usar la llengua catalana, per a això aquest ciutadà realitzés un curs, d'obligat compliment, de 6 mesos de durada, de mitja jornada, presencial, gratuït per a ell i retribuït com si estigués treballant. En conseqüència, tot català obligat al mateix no sofrirà creant algun quant a diners, temps i/o esforç ja que menys esforç li costa estudiar que treballar, dedica el mateix temps i percep el seu sou complet com si estigués treballant.Tot ciutadà català que hagi realitzat el curs estarà obligat a respondre en el mateix idioma en què se li formulin les preguntes, tant en l'àmbit públic com a privat.El Govern vindrà obligat a implementar un sistema continuat d'impartir cursos de manera que, en 20 anys, tots aquests castellanoparlants hagin passat per ells, amb el que en 20 anys, com a màxim, desapareixerà la discriminació existent en l'actualitat.
Què anaven a dir els catalanoparlants? No s'anaven a oposar perquè no han de fer cap curs i aconsegueixen l'equiparació real entre català i espanyol.Què anaven a dir els que parlen en espanyol? Suposo que de cap manera, que el Govern és dictatorial, que la llei no pot obligar a ningú al fet que estudiï una llengua determinada i que per evitar-ho recorrerien al TC i als Tribunals europeus i internacionals. Mitjançant aquest supòsit em va quedar clar que, si la seva resposta fos com suposo, qui discrimina el català és el ciutadà de Catalunya que no vol aprendre el català, que qui discrimina el català és qui, sent catalan, s'expressa en espanyol (la massa social que vota PP, Ciutadans i PSC, del bloc 155) i exigeix al català que parla català que li contesti en espanyol, perquè la realització d'aquests cursos no li suposaria cap perjudici o crebant.He decidit escriure aquestes reflexions perquè me'n vaig a viure fora de l'estat espanyol i perquè no se m'oblidi el viscut. Ja porto gairebé any i mig vivint a Catalunya i encara no he escoltat al bloc del 155 alguna proposta cap als independentistes perquè canviïn el seu desig de sortir-se d'Espanya. Per exemple, no he escoltat res sobre proposar que totes la Comunitats Autònomes tinguin uns estatuts homogenis. No he escoltat res sobre l'especificitat de les comunitats històriques. No he escoltat res sobre com salvar articles inconstitucionals vigents en altres Comunitats Autònomes. No he escoltat res respecte explorar la via que totes les Comunitats Autònomes tinguin un contingent, com el basc. La suma de tots aquests contingents seria zero, per la qual cosa ningú sortiria guanyant o perdent. No he escoltat res sobre el superàvit històric de l'aparell de l'estat enfront de les autonomies. En definitiva, no els he escoltat res diferent de la brega.Però és que des d'Espanya les propostes encara són més inexistents o pitjors.
M'avergonyeix sentir l'exaltació de l'espanyol a qui lleva llaços grocs a Catalunya perquè, des del meu punt de vista, aquesta és la màxima expressió de la intransigència i supremacia ideològica. Si no estàs d'acord amb la simbologia que porta un llaç groc, posa 10 llaços vermells, banderes espanyoles o el símbol que triïs al costat, però no llevis ni tapis el groc, la llibertat d'un acaba on comença la de l'altre. L'espanyolista no és millor ni pitjor que l'independentista, però considera que la seva veritat sí ho és i actua com a tal. La majoria dels integrants del bloc del 155 volen iniciar la història de Catalunya, en 1978, amb l'aprovació de la Constitució espanyola, perquè amb aquest discurs validen la seva situació de superioritat amb els altres catalans. M'explico. Com la situació és la que és en 1978, amb l'aparició de l'Ens Catalunya, no pot existir discussió pel seu dret a exigir parlar i que li parlin en la seva llengua materna. Hi ha altres catalans que consideren que Catalunya és una nació, sense estat, que té diversos segles d'història i que el primer que es va fer a Catalunya, amb l'Estatut de 1978, va ser retornar al Molt Hororable President Tarradellas que havia mantingut, sense mandat real sobre cap territori, la figura del Molt Honorable President de Catalunya en l'exili des de la victòria de Franco en 1936. Aquesta visió els possibilita per assenyalar que la correlació d'idiomes català i espanyol existent en 1978 estava forçada pel poder econòmic, polític, judicial i armat de forma no natural.
El meu treball de finalització de carrera va versar sobre el Llibre blanc de l'Administració Pública d'Espanya de 1980. En aquella època es van calcular les despeses de funcionaris públics que es derivaven a Comunitats Autònoomes i els que es quedaven en l'administració de l'estat i es va evidenciar que sobraven 500.000 funcionaris, situats físicament a Madrid, que no es podien traslladar a províncies però que no tenien treball a Madrid per haver-se trasferido les competències. Es va decidir deixar-los en els seus llocs per evitar conflictes socials. Això va ocórrer fa 40 anys. Des de llavors, amb cada pressupost anual, es revaloritzen totes les partides del pressupost però mai s'ha ajustat aquest cost laboral. És a dir, en aquests 40 anys tots aquests funcionaris s'han jubilat però l'administració de l'estat continua disposant dels fons. Avui és menys eficient l'administració de l'estat en aquesta ingent quantitat de diners. Podrà argumentar-se que no hi ha funcionaris creuats de braços i serà cert, però, amb els nombres a la mà, l'administració de l'estat està sent finançada pels territoris a l'excés pel que, del contrari, les Comunitats Autònomes tenen un dèficit de finançament que han vingut pal·liant amb endeutament. I aquest endeutament, la dreta social, l'antiga extrema dreta de Força Nova, avui integrada en el PP, ho considera un fracàs de les autonomies, quan qui està fracassant en la realitat, és l'administració central.La prova d'aquesta ineficiència de l'administració central de l'estat es troba en el contingent basc. Fa 40 anys, per a la fixació del contingent basc, es va tenir en compte el cost dels serveis de l'estat corresponents a duanes, diplomàtics, defensa, etc. que un territori que es quedés per a si tots els impostos que recaptés, havia de pagar-li a l'administració central pels serveis que desenvolupava per a ell. Mentre que per als bascos i navarresos aquest percentatge continua sent el mateix, per als altres territoris d'Espanya el percentatge puja perquè l'administració central és menys eficient. Si fos polític, que no ho sóc, encara que m'apassioni com es relacionen uns humans amb uns altres, és a dir la política, i m'encarreguessin el marró d'aconseguir que aquest famós diàleg entre Espanya i Catalunya, que tots demanen i ningú fa, arribi a bon port amb una solució conjunta, que acontenti a tots, ho abordaria de la següent manera:
1.- Qualsevol proposta d'acostament hauria de superar el nivell de l'estatut suspès pel TC perquè pugui ser acceptable pel bloc catalanista.
2.- Canvi d'interlocutors.3.- Ha de desaparèixer el sentiment de discriminació i per a això s'han de resoldre totes les discriminacions assenyalades anteriorment. Per tot això, el Partit Popular amb Rajoy al capdavant, que és qui ens ha ficat en aquest embolic, no pot ser qui porti aquest diàleg/negociació/consens. Per això es precisa una moció de censura i que canviïn els governants a Espanya o noves eleccions a Espanya que generin uns nous dirigents.El qüestionament de la legalitat dels independentistes desapareix quan s'inicia el diàleg/negociació de tu a tu, d'igual a igual. L'Estatut abandonat és factible recuperar-ho i, amb ell, desapareixen part de la discriminació política cap a la societat catalana i la major part de l'econòmica.L'altra part de la discriminació política, que té a veure amb l'exagerada capacitat del govern espanyol de recórrer qualsevol llei emanada del Parlament de Catalunya al Tribunal Constitucional i, d'aquesta manera, impedir la seva aplicació pràctica, precisaria de les modificacions reglamentàries pertinents que limitin l'adopció de suspensions cautelars distingint entre lleis aprovades per representants populars i decisions reglamentàries preses per òrgans de qualsevol tipus. Una altra part de la discriminació econòmica, la que té a veure amb l'aprovació de noves obres d'infraestructura, hauria de ser abordada per la via de l'establiment d'algun comitè, comissió en el Senat, o similar, el dictamen del qual resulti condició imprescindible per a l'aprovació de noves infraestructures, que vetllés per l'equilibri territorial en les inversions de noves obres d'infraestructura. En aquest sentit cal ressaltar que, amb el dèficit de finançament de les pensions, amb la falta de fons per a polítiques socials, la falta d'infraestructures d'altres territoris, s'aprovi una partida de 5.080 milions d'euros per construir una nova via de rodalies a Madrid, quan per Madrid passen totes les autovies i autopistes de peatge, totes les línies fèrries, compta amb una xarxa extensa de metre, una àmplia xarxa de trens de rodalies, 4 anells complets de circumval·lació i 5 anells incomplets. El reconeixement de la labor dels polítics presos es realitza mitjançant una llei d'amnistia raonada o una aplicació excepcional del dret d'indult amb esment exprés del seu paper en l'acord final.La discriminació jurídica s'elimina, simplement, aplicant l'ordenament jurídic actual sens forçament ni interpretacions subjectives, separant les funcions i no permetent que el funcionari públic que té un sou major a Espanya, després de la pujada de 2018, el President del Tribunal Constitucional, furti al Congrés la seva competència en la fixació de les Lleis. Si no hi ha lleis que regulin una situació determinada i un ben jurídic susceptible de defensa (la Constitució Espanyola) es veu atacat, el TC no pot ni ha d'inventar-les, ha de posar en coneixement dels poders executiu i legislatiu aquesta situació de alegalitat i esperar que els altres poders li facilitin les lleis.
La discriminació idiomàtica és la més difícil de solucionar perquè la practiquen milions de castellanoparlants i la seva solució implica a milions de persones. Però es pot fer. Per la via del supòsit indicat anteriorment. En aquesta tesitura la discriminació desapareix i l'únic problema passa a ser els diners necessaris per pagar la mitja jornada de treball durant sis mesos dels qui realitzin el curs de parla catalana que poden ser uns 4.000.000 de persones. I aquests diners apareixen quan estenem al concert econòmic, el contingent basc, a totes les autonomies espanyoles perquè cal recordar que és l'estat central qui s'ha quedat una quantitat ingent de fons durant aquests últims 40 anys pels desequilibris citats.
Si s'acceptés que el percentatge dels ingressos per impostos que cada autonomia li pagués a l'estat central per cobrir les despeses de l'estat fos homogeni en totes les autonomies ens situaríem en un escenari, mentre que si acceptéssim algun tipus de progressivitat en el mateix escenari seria diferent.
En qualsevol cas, Catalunya, amb la implantació d'un contingent català, reduiria la seva aportació a Espanya i l'import d'aquesta reducció podria anar a cobrir el cost d'aquests cursos. A més, també podria aportar l'estat central un fons per "preservar" la unitat d'Espanya, demostrant amb això que Espanya, com vulgues a Catalunya, està disposada a posar diners perquè desaparegui la seva frustració idiomàtica. Si aquests cursos s'impartissin durant 20 anys i la llei catalana imposés que qui ja ha realitzat el curs es veu obligat a contestar en el mateix idioma en què li preguntin tindríem completament resulta la discriminació idiomàtica en 20 anys.El blindatge d'aquests fons al llarg dels anys també s'abordaria.Com el famós referèndum de l'1-O preguntava també per la república, no pot oblidar-se aquest tema i la millor forma de fer-ho seria mitjançant un referèndum a nivell de tota Espanya, promogut pels nous governants espanyols, que preguntés als espanyols si estarien disposats a una modificació constitucional que substituís la monarquia per la república. Preguntar a la ciutadania mai està de més, mai és dolent.Aquest referèndum, a més, tindria la virtut de posar de manifest si, per defensar la unitat de l'Espanya que, com a Cap de l'Estat ha jurat defensar, el Rei està disposat a abdicar en comprovar que la seva existència posa en perill aquesta unitat territorial. Si ell continua, Catalunya se'n va. D'on obtindria el fons per viure, seria solucionable, fins i tot amb estalvi per a l'estat espanyol, puix que els recursos destinats a finançar a la Casa Reial són més que suficients perquè visquin el Nou Cap de l'Estat republicà i l'antic.
