I per l'enèsima mostra de generositat del president Mas o, millor dit, finalment posar el país i la seva gent per davant de la seva pròpia presència. Cal recordar que abans d'aquesta, quan ha calgut, ha posat el seu càrrec a disposició sabent del risc de perdre força. Ho ha fet les vegades que ha fet falta des d'aquell 2010, i no tan sols li ha representat reduir el seu gruix sinó que li ha comportat tota mena de maldecaps. I tot sense cap mena de contrapartida que pogués apaivagar la duresa de la travessia que més de dos milions de ciutadans li van encarregar que fes, i ell va entomar decididament, per damunt d'ell mateix i de la coalició, tants anys reeixida, que llavors ell encapçalava.
Si fins ara no era capaç d'imaginar-me, ni a Catalunya ni molt menys a l'Estat, cap altre polític capaç d'aguantar aquests més de cinc anys en la situació i circumstàncies en les quals ell s'ha hagut de moure, l'últim gest, el d'aquest dissabte, digau-me innocent, ja me'l fa reconèixer per sempre més com un dels que ha lluitat més per la Catalunya que una molt bona part de la ciutadania anhela.
En aquest sentit, sense que sigui la meva intenció menysprear les concessions que, com en tota negociació política, han hagut de fer els partits i coalicions intervinents, per a mi, només el gest personal d'Artur Mas, en els últims minuts del compte enrere, és el que ha desencallat el desguàs.
He de confessar que darrerament he estat a punt de no desitjar una Catalunya independent baix determinades coordenades si aquestes eren condicionades per certes i peculiars maneres de veure i fer la política, respectables i legítimes, però, en qualsevol cas, no les que jo voldria pel meu país. Mentrestant, en hores, el panorama vist des de Madrid els hi ha canviat com de la nit al dia.
Encara estaven obrint els ulls per començar a entendre l'abast d'haver posat tots els entrebancs possibles perquè tots els catalans residents fora poguessin emetre el seu vot el 27S, evitant així, segurament, que els 62 escons insuficients de Junts pel SI poguessin esdevenir els suficients, quan han de veure que, gràcies al joc polític, es pot formar govern igualment.
Creien que ja hi havia qui els hi feia la feina bruta que el seu satèl·lit destacat a Catalunya era totalment incapaç de fer-la, la de foragitar del mapa Artur Mas, encara que no aconseguien veure que qui creien que els hi feia no fos amb el rerefons per fer Espanya més España, ni no, més aviat, tot el contrari. Han passat de fregar-se les mans celebrant-ho a ser espectadors d'un gest, impensable per ells, que els ha descol·locat i a, des del delicat moment actual a Madrid, haver d'inventar-se alguna cosa per parar el que allí creien mort i desactivat, i que han d'acceptar que ha agafat una nova i inesperada embranzida.
