Unió i Companys

El darrer ple de l’Ajuntament de Tarragona aprovà una moció en la qual es demanava la nul·litat del judici al president de la Generalitat Lluís Companys, afusellat pel franquisme el 15 d’octubre de 1940. L’acció política de Companys fou erràtica i evidencià totes les contradiccions de la política catalana de la seva època, va ser un personatge incòmode per una part de la societat que l’acusà de posar les institucions al servei de la revolució.

Les primeres tibantors entre els dirigents d’Unió, encapçalats pel diputat a Corts Manuel Carrasco i Formiguera, i Lluís Companys, que dirigia el grup de la minoria catalana al qual estava adscrit Carrasco, es produeixen arran de la discussió de l’Estatut a les Corts espanyoles. El 10 de juny de 1932, durant la discussió de l’article primer de l’Estatut, Carrasco i Formiguera, va pronunciar un discurs que, més que qüestionar la redacció d’aquell article, reivindicava el text íntegre redactat a Núria. En prendre aquesta actitud, dissentia de la minoria catalana, Companys s’havia posat privadament d’acord amb Azaña i el govern, sobre la base de fer unes retallades més, afegides a les que ja havia fet la comissió redactora. Quan Carrasco es disposava a parlar, el cap de la minoria catalana, pioner de la política de “peix al cove”, sabent el que aquell anava a dir, es va avançar a demanar la paraula per anunciar que el seu grup havia acordat considerar Carrasco exclòs de la seva disciplina política. Expulsat de la minoria catalana, va dir allò que per imperatiu de la seva consciència havia de dir que era defensar el text íntegre aprovat en referèndum pel poble català. El diputat Pérez Madrigal li digué: “Lo que SS defiende se defiende a tiros; con discursos no”. Manuel Carrasco, lluny d’acovardir-se, es centrà en contestar al diputat Pérez Madrigal: “Y vamos a los tiros, Sr. Pérez Madrigal. A este respecto he de decir a su SS que son un completo infundiotodas las noticias que se espercen por ahí de preparación de violencias de Cataluña. Los másextremistas, en sentido nacionalista, en Cataluña, entre los que tengo el honor de contarme, nos damos perfecta cuenta de que el poder de la violencia ha acabado para siempre, que no está de moda en los tiemposactuales jugar a los soldados, a guerrillas y a trincheras. No, Sr. Pérez Madrigal, el derecho de Cataluña y la voluntad de Cataluña son cosas que nacen y se asientan tan profundamente en los principiosinconmovibles del Derecho, que no necesitan de la violencia para defenderse y para imponerse, que no temen tampoco a la violencia que intentedestruirlos”. Acabà citant la Santa Espina: “Som i serem gent catalana, tant si es vol com si no es vol”.

Només  els nacionalistes bascos i gallecs van aplaudir el discurs de Carrasco. A Barcelona va ser fortament criticat, els diaris propers a ERC, com La Humanitat i L’Opinió,  l’acusaren de “manca de sentit històric” i de “falta de fe en Catalunya”. Pere Corominas escrivia: “em repugna que algú s’aprofiti de la meva prudència, posada al servei de Catalunya, per semblar més catalanista que jo”.
En plena guerra civil, el 1937 expirà el mandat de Companys com a president de la Generalitat, el Parlament, per unanimitat, votà la seva continuïtat al capdavant del govern català amb l’únic vot en contra del diputat d’Unió Democràtica, Pau Romeva, el mateix que, mesos abans, per tal de garantir l’estabilitat parlamentària, recolzà públicament la Llei de Contractes de conreu.

Més enllà de les desavences polítiques,  Manuel Carrasco i Formiguera i Lluís Companys i Jover compartiren el mateix destí tràgic amb l’única acusació de defensar les llibertats i els drets dels catalans. Carrasco fou afusellat a Burgos el 9 d’abril de 1938, abans havia deixat escrites dues cartes que no arribaren mai als seus destinataris, l’una adreçada a la seva esposa, l’altra al president de la Generalitat.Francisco Franco ordenà personalment que s’executés la sentència de mort, dictada un dia molt significatiu, l’11 de setembre de 1937, i ho féu coincidir amb l’entrada de les tropes franquistes a Catalunya. Un avís contundent del que esperava al poble català.  Companys  morí, després de ser torturat i de sotmetre’s a una farsa de judici, per ser el president de Catalunya. Les darreres paraules de Carrasco foren “Visca Catalunya lliure!”, les de Companys, “Per Catalunya!”. Amb el mateix anhel de llibertat,  ambdós renunciaren a la bena amb la que el piquet volia tapar-los els ulls, moriren mirant de cara la dictadura, per damunt de tot la seva dignitat, que explicitava la de tot un poble.

En moments històrics transcendentals hi ha persones que el seu drama personal exemplifica el de tota una comunitat. El de Carrasco i Companys simbolitza, al final de la guerra civil, un drama col·lectiu. Per això el seu afusellament, posterior a la tortura i a un judici de fireta, és un magnicidi orquestrat per la dictadura del general Franco amb la connivència els feixismes europeus. Lluís Companys i Jover, a més, ha estat, en el món occidental, l’únic president escollit democràticament que s’ha executat en exercici del seu càrrec. 75 anys després el seu crim, resta impune, per això la corporació municipal de Tarragona aprovà una moció amb la que es vol restituir la dignitat del president màrtir en un moment en el que les bales, de retruc, anorrearen les llibertats de Catalunya.

Josep Maria Prats és cap Local d'Unió a Tarragona.