Premis Literaris Baix Camp per a Joves Escriptors: la baula més nova de la literatura catalana

(Parlament amb motiu de l'acte de lliurament dels Premis Literaris Baix Camp per a Joves Escriptors 2011, que va tenir lloc a la Sala d'Actes Josep Maria Ferrer Camprubí d'Òmnium Baix Camp, divendres, 30 de novembre de 2012)

Benvinguts a l'acte de lliurament dels Premis Literaris Baix Camp per a Joves Escriptors 2011, uns dels pocs premis literaris i culturals que romanen dempeus en aquesta ciutat que encara pretén presumir de capital cultural del Camp i que, tanmateix, s'ha anat desempallegant, perquè ja no hi són convocats, de la major part de guardons que l'havien configurat com a vila sensible, fomentadora i capdavantera de la creativitat, el pensament i la cultura en general.

Permeteu-me que, en primer lloc, faci lectura d'un text d'un dels autors dels quals commemorem enguany el centenari del seu naixement en el marc de l'Any Sales, Calders, Tísner (vegeu http://www.salescalderstisner.cat/), sobre la qual efemèride ens en parlarà tot seguit la professora Laura Borràs, comissària de l'Any esmentat. Es tracta de la carta 47, datada a Madrid, diumenge, 28 de febrer de 1937, en què Joan Sales s'adreça a Màrius Torres:

"Jo no tinc cap animositat contra ningú, potser ni tan sols contra l'enemic; voldria no ser res més que un soldat de Catalunya. M'haig de trobar, per la força mateixa de les circumstàncies, al costat dels qui estan al costat de Catalunya siguin qui siguin, sense aturar-me a fer escarafalls sobre el seu passat, les seves idees o els seus programes (...). Tenim un govern legítim, que ens agradi o no. Allà ell amb la seva responsabilitat, que certament és terrible; sóc un soldat i prou. (...) Cada partit, cada secta, ha organitzat la seva 'columna'. N'hi ha d'anarquistes, de socialistes, de nacionalistes (la d'Estat Català i la Pirenenca), de trotsquistes, de l'Esquerra i potser encara me'n deixo, totes catalanes i totes renyides a mort entre elles i formant entre totes, en comptes d'un Exèrcit, una olla inenarrable. (...) Mentrestant s'atansa pels seus passos comptats l'equinocci de primavera, moment en què el sol arribarà al punt vernal i la meva filla complirà quatre anys. Els ametllers florits (...) ja m'ho estan anunciant".

Vet aquí la vigència del text en aquesta setmana de la postguerra freda electoral. I vet aquí també per què el text de Sales és adient en aquest acte com el d'avui en què parlem de cultura, de literatura... de textos d'autors novells que han estat reconeguts com a valuosos perquè, com tot bon llibre o tota bona pel·lícula, ens faran pensar i ens faran commoure alhora: poemes guardonats i seleccionats al XXXI, XXXII i XXXIII Premi Gabriel Ferrater de poesia; narracions breus premiades i triades al XXXI, XXXII i XXXIII Premi Antoni de Bofarull de narrativa breu; i articles d'opinió, posts de blocs, ressenyes crítiques de produccions literàries i de totes les arts o reculls d'aforismes al I Premi Josep Maria Gort i Sardà d'Assaig Breu.

Textos nous d'escriptors joves en els quals conflueixen dos elements configuradors: la fidelitat a la llengua i, alhora, l'ambició literària; la vinculació a la literatura catalana i, alhora, l'afany de creativitat universal. Els textos i els autors que avui presentem són, certament, una baula més de la cadena de la nostra tradició literària, a voltes trencadora, avantguardista, dionisíaca... a voltes apol·línia, conciliadora, classicitzant, eclèctica tal vegada. Una tradició, una evolució, una història que té al pròleg de Rubió i Ors al seu llibre Lo Gaiter del Llobregat, un punt d'inflexió molt rellevant, una baula importantíssima:

"Catalunya pot aspirar encara la independència, no a la política, puig pesa molt poc en comparació de les altres nacions, les quals poden posar en el plat de la balança, a més del volum de sa història, exèrcits de molts mils homes i esquadres de cents navilis; però sí a la literària, fins a la qual no s'estén ni es pot estendre la política de l'equilibri. Catalunya fou per espai de dos segles la mestra en lletres dels altres pobles; per què, doncs, no pot deixar de fer l'humiliant paper d'imitadora, creant-se una literatura pròpia i a part de la castellana?"

Com ha evolucionat i com ha crescut aquest concepte, el de la independència... Vet aquí un catàleg actualitzat d'independències: la independència personal que, com tot, comença en un mateix, com va deixar escrit i cantat l'Ovidi Montllor, el d'Alcoi; i el conjunt d'independències col·lectives: la independència lingüística (és a dir, per exemple, el legítim, valuós i tanmateix perseguit sistema de la immersió lingüística al sistema educatiu català); la independència cultural (com la literària, que reivindicava Rubió i Ors, que vol dir que l'única literatura catalana és la que s'expressa en llengua catalana; la independència fiscal (per posar fi a l'espoli fiscal); i la independència política (la que reclama que Catalunya i els Països Catalans esdevinguin com més aviat millor i amb la majoria social necessària un nou Estat d'Europa, perquè és l'única garantia de poder preservar totes les independències col·lectives que he esmentat suara).

Però, certament, tot comença en un mateix i per això Òmnium actua sempre amb independència de criteri en fer política, que ve de polis, és a dir, quan fa tot el que cal per al bé comú, tot fent ensenyament de llengua catalana per a adults nouvinguts, fent activitats de cohesió social com les que anomenem Quedem?, fent escola catalana en el marc de la plataforma Somescola.cat, fent país, de la nació a l'Estat, i també fent cultura, és a dir, actuant des de la seva radical i absoluta independència com a entitat. I precisament per això quan aquesta entitat és convidada com cal a participar en la governança d'òrgans, instituts o ens municipals, supralocals o nacionals, ho fa si la hi conviden formalment, nomenant els seus propis representants sense tolerar interferències i fent que aquests hi tinguin veu pròpia, fidels a l'ànima independent, insubornable i lliure de l'entitat.

Si continuàvem narrant i descrivint les diverses baules de la cadena de la nostra literatura, trobem que l'any 1862 Antoni de Bofarull, l'escriptor reusenc que, trencant el tarannà botifler del seu llinatge al segle XVIII, escriu L'orfeneta de Menargues o Catalunya agonitzant, amb què reprèn la narrativa en llengua catalana.

Més ençà, l'any 1962, Xavier Amorós, a Guardeu-me la paraula, hi escriu, al poema 'A la pàtria':

Feu-la lliure i suau,

blanament ajaguda en el concert dels poble,

perquè pugui oblidar-la.

L'any 1968, Gabriel Ferrater, a Les dones i els dies, escriu, al poema 'Cançó del gosar poder':

Gosa poder ser fort i no t'aturis.

I, de la mateixa manera que és capaç d'interpel·lar-nos amb textos que reflecteixen una reflexió moral sobre aspectes de la vida social del seu moment, també és capaç d'obsequiar-nos, al seu darrer poema, amb decasíl·labs ben travats, versos de caire íntim, al poema 'Prop dels dinou':

(...) Dones i homes

componen tot el món.

Massa simple, diràs. Però recorda

la cova de Plató.

Qui espia la paret, la febre d'ombres,

no sent al seu costat

l'esma innocent amb què se li proposa

alguna cega mà.

Dones i homes. Mans nuades. Fosca

d'una tarda que mor.

Dins de la cova s'hi pot viure, Júlia.

Millor, sense records.

Però, quan creixes tu, et creix la memòria.

Mira que et pugi dret.

Que cap por no la torci. Que no sagni

de cap empelt cruel.

No t'escoltis qui et parli d'egoisme:

t'has de gosar estimar.

I el dia que tremolis (he de dir-te

que un dia així vindrà),

i et siguin lluny els dinou anys, no oblidis

que, teu, és alt tot do.

Així sabràs donar sense penyora,

tal com donen els bons.

I sabràs rebre, tal com et mereixes,

un do sense retorn.

Cecs, a la cova, sabem lligar, Júlia,

ben fort el nus del món.

Cecs, a la cova, sabem lligar, Júlia,

ben fort el nus del món.

Acabo, doncs, aquest recorregut per les diverses baules de la nostra història literària, recordant Josep Maria Gort i Sardà, l'humil quiosquer del Campanaret de Reus, que confessava, en plena postguerra franquista, acusat de catalanista i de reusenquista, el seu bagatge literari:

"Els primers llibres que vaig llegir -aleshores tenia tretze o catorze anys- van ser els que no hauria hagut de llegir primer o mai. Els autors: Alfonso Vidal y Planas, El Caballero Audaz, Álvaro Retana, Pedro Mata i molta novel·leria biològicament tardoral. Dels autors reusencs, només m'agradava Joaquim Maria Bartrina. En acabat, vaig sentir afecció pel llibre català; en llegia tot el que anava a parar a les meves mans i sentia preferències ben definides per Josepa Maria de Sagarra i Carles Soldevila".

Per acabar, volia fer referència a un assaig publicat l'any 1991 del professor Josep Murgades, intitulat 'L'autoodi en la literatura catalana', que es tanca amb aquesta sentència contundent d'afirmació de l'autoestima de les nostres lletres:

"Respecta't i et respectaran".

Finalment, permeteu-me que tanqui aquest parlament amb les felicitacions als protagonistes d'aquesta vetllada i amb els agraïments als col·laboradors.

Pel que fa a les felicitacions, l'enhorabona pel XXXIII Premi Gabriel Ferrater de Poesia a Miquel Prodigiós per l'obra A batzegades; i per l'accèssit a Montserrat Bastons Garcia, per l'Obra Mites.

També l'enhorabona pel XXXIII Premi Antoni de Bofarull de Narrativa Breu a Bàrbara Molas per la seva obra Terres blanques; per l'accèssit a Jacob Mompó, per la seva obra Brides; i per la menció especial a Laia Saracho, per la seva obra Recorda'm allà on vagis.

I l'enhorabona per l'accèssit al I Premi Josep Maria Gort i Sardà d'Assaig Breu a Glòria Coll Domingo pel seu article 'Crònica des d'Utrecht (o de com s'exalta l'esperit riudomenc des de l'estranger)'(vegeu http://www.femsafareig.cat/la-batedora/cronica-des-dutrecht-o-de-com-sex...) .

Moltes gràcies als jurats dels tres premis: al jurat del XXXIII Premi Gabriel Ferrater de Poesia, integrat per Antoni Mateu, poeta (que diu que escriu poesia, però no li agrada que el titllin de poeta); Miquel Àngel Martín, músic, antimúsic, poeta i boueta; Marta Cañellas, mestra i professora de llengua catalana i literatura; i Carolina Escoda, mestra de català d'Òmnium Baix Camp, com a secretària; al jurat del XXXIII Premi Antoni de Bofarull de Narrativa Breu compost per Lurdes Malgrat, escriptora, vicepresidenta de l'APELLC (Associació de Professionals i Estudiosos en Llengua i Literatura Catalanes) i directora de l'Escola de Lletres de Tarragona, Fina Anglès, escriptora i professora de llengua catalana i literatura, Anna Gispert, presidenta de l'APELLC i professora de llengua catalana i literatura, i Irene da Rocha, escriptora i professora de la UPF, com a secretària; i al jurat del I Premi Josep Maria Gort i Sardà d'Assaig Breu compost per Montserrat Corretger, professora de Filologia Catalana de la URV; Natàlia Borbonès, periodista; Jordina Gort, professora de llengua catalana i literatura; i Elga Cremades, professora de llengua catalana i literatura, com a secretària.

Moltes gràcies també a la Carme Andrade i a la Irene da Rocha que han tingut cura de l'edició dels dos llibres que avui presentem: Metàfores inèdites, el recull poètic dels textos premiats i/o seleccionats del Premi Gabriel Ferrater de Poesia; i Ventalls prisats, el recull de narracions premiades i/o seleccionades del Premi Antoni de Bofarull de Narrativa Breu d'Òmnium Baix Camp i del Premi Joves.lit de l'Apellc.

Moltes gràcies, també, als mitjans de comunicació que ens han ajudat a difondre els actes del Novembre Literari que es clou avui (Punt 6 Ràdio, Reus Digital i El Punt Avui), a tots els membres de la Junta Directiva d'Òmnium Baix Camp, a la Secretaria Tècnica Territorial i a tots els socis de l'entitat, a l'Associació de Professionals i d'Estudiosos en Llengua i Literatura Catalanes (APELLC), a la Sra. Laura Borràs i al Sr. Aleix Cort, a la família Gort, a l'Ajuntament de Reus i a la Generalitat de Catalunya,

Moltes gràcies a tothom i a reveure.