Antoni Bassas: ''El Matí de Catalunya Ràdio' va ser un refugi davant l'agressivitat dels mitjans espanyols'

Antoni Bassas (Barcelona, 1961) recull a 'Bon dia, són les vuit!' (Grup 62) la seva experiència al capdavant del programa 'El matí de Catalunya Ràdio' entre els anys 1995 i 2008. Va tractar amb els presidents Pujol, Maragall i Montilla, amb celebritats d'arreu i va ser testimoni privilegiat d'alguns dels fets més rellevants de la història recent del país. Aquesta tarda (a les 7), el periodista presenta el llibre al teatre l'Artesana de Falset, en el marc dels actes de celebració del desè aniversari de Reusdigital.cat. LANOVA Ràdio, Ràdio Falset i l'Ajuntament de la capital prioratina col·laboren en l'activitat. 

El llibre ha anat molt i molt bé. 

El 2018 ha estat un any extraordinari, en aquest sentit. Va començar amb la concessió del premi Josep Pla i després ens ha dut la quarta edició del llibre i una xifra de més 35.000 exemplars venuts, que pel que m'han dit des del sector editorial no és especialment freqüent. Més enllà d'això, però, de les xifres i els reconeixements, el més bonic d'enguany és que he pogut fer més d'una quarantena de presentació arreu del país. Això suposa haver pogut contactar amb gent de totes bandes, saludar lectors de tot arreu. He pogut estar en contacte amb gent que s'havia escoltat el programa, i fins i tot amb gent que no ens escoltava però que té interès en saber què hi passa a la ràdio. 

El que sembla és que molta gent té un gran record, del seu pas pel programa. 

Sí, crec que vam deixar un bon record. I això em fa feliç, perquè la bona feina per molts és recordada per molts oients. Hi ha gent que ens recorda, sí. Ara bé, crec que amb els records passa com amb el vi, que amb el temps milloren. En tot cas, vam aconseguir estrènyer el contacte amb l'audiència d'una manera que no sempre es produeix. De fet, va arribar un moment en què va aparèixer el fantasma del 'més que un programa'. I això, crec, té molt a veure amb la tria dels col·laboradors que vam fer. Quan poses davant d'un micròfon Raimon Panikkar, Fabià Estapé i treballes amb Carles Capdevila o Xavier Bosch, posem per cas, fas que la gent tingui la impressió que aquella ràdio que vam fer tenia un llistó. Un llistó que va ajudar que el llistó general del país pugés, que tingués un llenguatge i uns plantejaments aspiracionals. Això no sempre passa, i quan passa té la retribució de l'audiència en el seu moment. I del bon record, quan han passat uns anys. 

I com a oient, on el veu, el llistó actual de la ràdio catalana?

Crec que se segueix fent molt bona ràdio, a casa nostra. Tenim una gran sort. Hi ha clàssics consolidats, i penso en gent com Toni Clapés. Però també en pugen de nous que arriben amb nous llenguatges, com és el cas dels 'Òscars' amb 'La competència'. I tot això es combina amb un gran nivell informatiu als matins, amb Jordi Basté i Mònica Terribas, que tenen estils diferents que satisfan les expectatives dels oients perquè les xifres d'audiència que tenen no han deixat de créixer. Tot plegat, a més, en un context polític molt complicat, però a nivell informatiu i comunicatiu molt agraït. Tots dos, i no només ells, han excel·lit, han superat el repte amb nota. 

Però finalment la ràdio és una qüestió de gustos. 

I tant. De gustos, de preferències, fins i tot d'estats d'ànim puntuals. Hi ha qui se sent millor o pitjor amb un professional en concret. El que és evident és que si hi ha una pota robusta en l'escenari comunicatiu català és la ràdio, per l'oferta pública i privada de qualitat. La prova és que segueix exportant professionals a l'Estat, que els seus professionals segueixen guanyant premis i perquè compten amb el suport de l'audiència. 

Molts situen l'inici del procés just després de la sentència del Constitucional per l'Estatut. Vostè ho fa abans, amb la majoria absoluta d'Aznar. 

Jo era un adolescent, a la transició. Durant un temps, durant unes dècades, molts vam pensar que l'autogovern era un 'work in progress', que a cada legislatura i en funció dels pactes, Catalunya anava guanyant competències i fent més robust el seu govern. La meva generació, posem per cas, va passar del no-res a veure la Constitució, l'ensenyament del català a les escoles i el Parlament en funcionament, la creació de 'TV3' i el desplegament dels Mossos. Van ser una sèrie de millores en la vida política i social del país com no l'havíem viscuda abans. I semblava que la dinàmica sempre seria aquesta. 

No ha estat el cas. 

Anàvem fent i es va arribar a creure que potser sí que arribaria el dia del reconeixement de l'Espanya plurinacional. Va semblar que l'empenta de Catalunya i del País Basc, i la seva incidència en la política espanyola, farien que arribés el dia en què potser tindríem una reforma constitucional, una major obertura. I, l'any 2000, això es va acabar de cop. El missatge d'Aznar, quan va guanyar per majoria absoluta, va ser 'oblideu-vos-en, això s'ha acabat'. Amb els seus gestos i els seus discursos va venir a dir que si alguna s'havia de canviar, seria per anar a menys. I tot això, a més, amb un llenguatge com el que ara fan servir Casado i Rivera, molt agressiu. 

Aznar va fer escola.

Bé, és que Aznar també va ser qui va dir a la dreta que no havien de tenir complexos per ser els fills dels vencedors de la guerra, que allò havia quedat enrere. Vam entrar en un temps nou, i això la gent ho va percebre. Programes com 'El matí de Catalunya Ràdio' van esdevenir un refugi davant de l'agressivitat dels mitjans espanyols davant del que Arzalluz va batejar com la 'brunete mediática'. De cop i volta, els missatges dels partits i dels mitjans espanyols cap a Catalunya es van tornar agressius i molta gent va veure en el nostre programa un espai de seguretat on no tot estava perdut. 

Aquesta agressivitat segueix sent-hi. 

Sí. Corregida i augmentada. 

És una qüestió de marcs mentals, potser? Per això ataquen els mitjans públics catalans?

És una llarga història. Els mitjans públics creen marcs mentals, és així. Si la nostra és la televisió de Catalunya, evidencia que hi ha un país que és Catalunya. Si surt la presentadora tot dient 'Bon dia, Catalunya', i en la nostra llengua, el reforça. Ara bé, si el govern central que s'ho proposés tanqués 'TV3', s'acabaria Catalunya? No pas. Catalunya seguiria existint. Amb problemes, però tiraria endavant, de la mateixa manera que 40 anys de franquisme no van acabar amb el país. Què hi tenim, doncs, aquí? Una fal·làcia consistent en pensar que com que l'escola adoctrina i la televisió manipula, el que cal és apoderar-se de la primera i tancar la segona i s'han acabat els problemes. I això ja ho sabem tots, que no seria així. Des del meu punt de vista, el que també hi ha en lluita és l'hegemonia comunicativa, perquè un sistema comunicatiu propi és el primer pas per pensar les coses com un país. I ara mateix aquesta és la qüestió, que qui es mira 'TV3' veu les coses amb un punt de vista català. 

Al llibre hi recorda una conversa amb Carles Capdevila, sobre si per dirigir un mitjà o un programa s'ha de ser una mica malparit. És el cas?

No. Això sempre dependrà de les persones. Ara bé, al voltant d'un polític, o d'un mitjà o d'un programa sempre hi haurà gent amb molta mala llet. Els mitjans i els programes de ràdio i de televisió són instruments molt poderosos de vehiculació d'opinió, i de creació d'opinió. En conseqüència, a alguns els interessa controlar-los. I això és com tot, a la vida. Hi ha gent maleducada i gent més agradable. Per desgràcia, no és que n'hi hagin molts més dolents, però necessiten fer notar el seu poder als altres, i a més d'una manera ben desagradable.