'Abaix els Borbons!', cent cinquanta anys de la Revolució de Setembre de 1868 (1)

“Els dies que precediren a la Revolució del Setembre de l’any 1868, foren d’angúnia i desassossec, tal com si ens trobessim en el veïnatge d’un volcà i comencessin a sentir les primeres sotragades de l’erupció, i, el fet de la gloriosa és, sens dubte, el més extraordinari que, de la vida de la meva terra, servo a la memòria”. Amb aquestes paraules, Artur Llovera (sota les sigles A.LL.) rememorava, a la Revista del Centre de Lectura, les seves vivències de la Revolució de Setembre de 1868 quan, segons apuntava, era un “marrec de 12 anys”.

Amb el subtítol 'Del vell Reus', aquest reusenc (germà del pintor Josep Llovera) narrava la seva visió personal d’aquests episodis en una sèrie d’articles publicats entre els anys 1921 i 1923 a l’esmentada revista. Els preliminars en clau territorial abans de l’aixecament a Cadis, el paper dels sublevats com Josep Güell i Mercader o el general Prim i els sucessos que van esdevenir a la ciutat una vegada que la Revolució va triomfar són algunes de les qüestions que aborda Llovera en aquests escrits on traspua l’admiració per Prim, un dels militars artífexs de l’èxit de la revolució i icona atemporal de la ciutat.

Uns fets dels quals, el proper mes, es commemoren 150 anys i que seran objecte d’una jornada organitzada per Carrutxa a l’Arxiu de Reus el proper 29 de setembre.

Els precedents sense èxit de la Revolució de Setembre

Amb antel·lació al triomf de la revolució anomenada popularment com ‘La Gloriosa’, les temptatives revolucionàries es van succeir com, d’altra banda, va ser típic al llarg del segle XIX. El 2 de gener de 1866, el general Prim va fer un pronunciament fallit a Villarejo que es va desactivar ràpidament i que va comportar la clausura del Centre de Lectura i la Tertúlia Progressista.

Segons la ‘Història General de Reus’, el juny del mateix any hi va haver una segona temptativa insurreccional contra la reina amb epicentre a Madrid i a l’Empordà que va tornar a dirigir el general reusenc però que es viu amb tranquil·litat a la capital del Baix Camp. Unes temptatives que es van repetir l’agost de 1867 i que va acabar amb un parell de joves enxampats i afusellats pels Mossos d’Esquadra en un barranc.

“De tant en tant, es sentia a dir que surtien, de Reus i d’altres pobles, partides de sublevats cap a la muntanya i que la tropa les empaitava”, descrivia, el 1921, Llovera en el primer dels seus articles sobre aquest convuls moment històric. Segons la ‘Història General de Reus’, la conclusió és que aquestes revoltes prèvies estaven mancades de “coordinació a la província” per tenir èxit.

Tot i això, els elements contraris al règim representat per Isabel II eren prou agosarats com per manifestar-se obertament de forma que, en paraules de Llovera, “els del Círculo (societat que llavors era al carrer Major, allí mateix on avui hi ha el Centre de Lectura) un vespre van organitzar una processó, amb candeles i tot i el retrat d’en Prim, recorrent els jardins de la casa i sortint després al carrer”. Evidentment, els protagonistes d’aquests fets no van quedar impunes i van ser enviats a Barcelona i des d’allí a les presons de Cadis on, finalment, va arribar l’indult aconseguit per “la mare de Cisco i la nora del senyor Cabalet, anant a Madrid i agenollant-se als peus de donya Isabel II”, segons la versió de Llovera.

El triomf de Setembre

Malgrat tots aquests precedents, la revolta conjunta de Prim, Serrano i Topete des de Cadis és rebuda amb prudència a Reus fins que el 30 de setembre, i amb l’arribada del tren procedent de Barcelona a les 9 del matí es confirma el triomf de la revolució i els ànims s’encenen. Dues hores després, un comitè revolucionari ja ocupa l’Ajuntament de Reus i a les 2 de la tarda “un gran nombre de ciutadans” reunits a les cases consistorials “als crits de Visca la Llibertat, visca el poble sobirà i abaix Isabel II i tota la seva raça” determinava crear una Junta Revolucionària, segons les actes presents a l’Arxiu de Reus.

“La Junta va assumir el comandament civil, posant-se al lloc de l’Ajuntament caigut i desaparegut amb el vell regisme”, narrava en els seus articles Llovera en la dècada dels anys 20. Davant la inacció del general Macias, fidel encara a l’antic règim, se succeiren tres dies de revoltes en què símbols com el retrat de la reina present al consistori va ser una de les primeres víctimes d’una multitud al crit d’”Abaix els Borbons!”.

Diferents representants i defensors de la monarquia van patir també persecució amb el resultat d’algunes morts. “Les turbes van entrar en aquella casa perseguint al Pauet Cases i, no trobant-lo, van matar al seu pare i a dos oncles” refereix Llovera sobre la mort d’alguns membres de la família Cases, uns assassinats que també va colpir la mare d’un altre dels testimonis d’aquelles jornades, Ramon Pallejà, qui el 1935 també ho narraria a les seves memòries (‘Crònica de Reus. Memòries d’un septuagenari. 1868-1873’).

Amb l’objectiu d’asserenar ànims i exculpar-se dels excessos, la Junta Revolucionària va publicar un ban en què criticava “la infausta dominació dels odiosos Borbons” per la qual “Reus població lliberal com poques, va patir com cap el despotisme” i afegia que “les autoritats de Reus, en lloc de secundar el moviment com es va fer en quasi totes les poblacions d’Espanya, van amagar, en quant els va ser possible, aquelles notícies”.

Amb el pas dels dies, la situació es va reconduir i, d’acord amb Llovera, “passats els atropells dels primers moments es van formar grups de bons ciutadans que, armats, recorrien els carrers per tal d'imposar ordre i impedir més estralls”.

La revolucionària tranquil·litat i la visita de Prim

Amb la presència de 31 membres presidits per Jaume Aguadé, la Junta Revolucionària provisional va quedar constituïda comptant amb homes com Josep M.Pàmies, Josep Güell i Mercader i Antoni Soler. L’1 d’octubre la situació ja era irreversible i es mostraven signes inequívocs del seu triomf com l’edició de proclames impreses i la presència de la bandera roja a l’Ajuntament. “S’ha rebut un telegrama de la Junta Revolucionària de Madrid anunciant que Isabel de Borbó ha entrat a França”, llegeix en aquella data la Junta reusenca mentre atèn les peticions de llibertat de diferents presos i pren mesures de seguretat relacionades amb el Banc de Reus i la guarnició.

A partir del 2 d’octubre, la Junta Revolucionària va impulsar una activitat frenètica per assolir els 16 punts del seu programa que es va materialitzar, per exemple, en la supressió dels 3 convents femenins reusencs. A la llarga, aquesta decisió canviaria completament la fesomia d’un dels espais més emblemàtics de la ciutat, l’actual plaça Prim, en enderrocar-se el convent de carmelites. “El convent era immens i en ell la fantasia popular va dedicar-se a descobrir-hi passos subterranis per a fugir i cel·les de turment per a les pobres monjes i altres malicioses invencions que foren, durant molt temps, materia de la xafarderia de la genteta” recordava Llovera.

Al respecte d’un dels herois de la revolució i fill de Reus, el general Prim, va arribar a la ciutat el dia 4 d’octubre, tal com explicava Pere Anguera en la seva obra definitiva sobre el militar. Dies abans, el general (que s’interessava per l’estat de la revolució a Reus) va rebre un telegrama en el qual se li va assegurar que “tot segueix amb revolucionària tranquil·litat”, d’acord amb la versió tramesa per Llovera.

Provinent d’una mena de gira en la qual ja havia visitat Barcelona i Tarragona (on, per cert, va tenir un bany de multituds i va ser nomenat fill adoptiu de la ciutat), Prim va ser aclamat pels reusencs mentre repicaven les campanes. En el marc d’un discurs pronunciat al balcó de l’ajuntament, Prim va queixar-se que l’anterior consistori hagués retirat del saló de sessions l’espasa que havia regalat a la ciutat i que, a l’inici de la revolució, s’havia tornat a restituir.

Una espasa que encara avui en dia es troba a la sala Evarist Fàbregas del consistori reusenc. Després de la seva visita llampec a Reus, l’endemà Prim va marxar en tren cap a Vimbodí, per continuar per carretera fins a Lleida i des d’allí en ferrocarril cap a Madrid.

L’arbre de la Llibertat i l’abolició de la Festa de Sant Pere

En la línia simbòlica del que era habitual des de la Revolució Francesa, els reusencs també van plantar un arbre de la llibertat “un bell diumenge assolellat” en què hi va haver “una gran processó cívica, molt lluïda”. Conduït en “una carrosa molt adornada” i “guarnit amb cintes vermelles i grogues”, l’element es va plantar i s’iniciaren els discursos dels presents tot i que, en paraules de Llovera, “decididament, els arbres de la llibertat, no volien arrelar” perquè van morir tots els que es van plantar a partir d’aleshores.

Dins del programa revolucionari, la relació amb l’Església va introduir també canvis en fets tan immemorials com la festa major de Sant Pere. “Els costums dels pobles no s’esborren fàcilment, tant més quan aquestes tenen en el fons una finalitat única especial el de donar expansió als ànims”, deia la crida de l’any 1869, de manera que el consistori en “abolir oficilament” la festa religiosa va creure “convenient instituir el mateix dia “una festa popular purament civil”, una substitució que, segons Pallejà, va comptar amb gran èxit per part dels assistents.