Cròniques del Quetzal (1): Ciutat de Guatemala

A partir d’una cinquantena d’entrevistes realitzades pel periodista cooperant del Comitè Oscar Romero de Tarragona i Reus, Enric Garcia, durant el passat mes d’agost, a diferents poblacions de Guatemala, ens proposem divulgar, a Reusdigital.cat, una sèrie de reportatges que aprofundeixin en les realitats socials, culturals i polítiques d’aquest país centreamericà. Amb aquest treball volem difondre, de primera mà, experiències relacionades amb la migració, les desigualtats, els efectes de la globalització econòmica, la memòria històrica i la discriminació dels pobles indígenes, entre moltes altres qüestions, i, a la vegada, posar en valor la tasca de les persones que des de les nostres contrades despleguen projectes solidaris.

Estàvem escarxofats, des de feia un parell d’hores, en el sofà d’un ‘hall’ immens, en un hotel de cinc estrelles, als afores de la ciutat. El vol de tornada s’havia anul·lat, i la companyia ens havia enviat, la nit anterior, a un dels complexos hotelers més luxosos de la capital. Se suposa que ens havíem de sentir afortunats. El contrast amb el que havíem viscut durant els 30 dies de viatge amb el Comitè Oscar Romero de Tarragona i Reus era, no obstant, eixordador. Tan sols una setmana abans havíem compartit taula en comunitats indígenes on el cafè i el brou de pollastre eren, pràcticament, l’únic pa de cada dia. Havíem visitat escoles bastides amb teules de zinc. Havíem comprovat com desenes de persones no podien operar-se de cataractes per falta de recursos i es resignaven, com si el destí, amb la irrevocabilitat pròpia d’una tragèdia grega, els hagués sentenciat a una ceguesa parcial o completa. Havíem conegut un manobre que intentava emigrar amb la seva dona i un fill petit, sense quasi diners a la butxaca, fins al nord de Mèxic, a la recerca de feina, tot i que s’havia trencat uns dits d’una mà i el tipus de fractura no convidava gens a pensar que aquell home es pogués incorporar a cap obra. I ara ens trobàvem tancats, sense haver-ho pas demanat, en un edifici d’una estètica pretensiosa i d’un gust horripilant, rodejats de turistes i d’homes de negocis empolainats, amb bufet lliure, piscina, spa i, fins i tot, un restaurant japonès a la nostra disposició.

Nosaltres només esperàvem, neguitosos, a les portes de l’hotel, que l’empresa de transport aeri ens emplacés, per fi, a dirigir-nos, al més aviat possible, a l’aeroport. Però la resposta no arribava, així que, mentrestant, vaig decidir entretenir-me sotjant les anades i vingudes dels clients en cotxes de gamma alta. Mentre guaitava a través de la paret de vidre de l’entrada, em va cridar l’atenció, a l’exterior, en un dels laterals, una mena de tron de fusta fosc, molt elevat, senyorial, amb un respatller negre que semblava d’allò més confortable. Mirava d’imaginar-me quina devia ser la funció, en un indret de pas, d’aquell objecte d’evocacions solemnes, però, eixut d’idees, no me’n sortia. De fet, no vaig comprendre'n el sentit fins que un home gras, de pell blanca, amb els cabells canosos pentinats cap endarrere i vestit amb una americana, s’hi va asseure i va recolzar els peus en uns cilindres daurats, culminats per una base circular i situats, tot just, al seu davant. Aleshores va sortir disparat, no sé ben bé d’on, un jove, de trets facials indígenes, que se li va acostar, es va acotxar i li va començar a enllustrar les sabates, amb un drap. L’acció es va allargar uns minuts, durant els quals em vaig assegurar que aquell reietó menor, amb les cames eixancarrades, no establia cap mena de contacte visual amb l’enllustrador. Puc donar fe que no va apartar els ulls, en cap moment, del seu telèfon mòbil d’última generació. Recordo que somreia, sí, somreia, amb el somriure de qui camina per la vida trepitjant terreny segur. I en aquell moment vaig pensar que l'escena que havia captat, com a tafaner experimentat, amb una certa dissimulació, constatava l’existència, com a mínim, de dues realitats guatemalenques, molt allunyades: una d’ajupida, i una altra d’acomodada.

A Ciutat de Guatemala, principi i fi del nostre viatge, vaig copsar la disparitat del novè país del món amb més desigualtats socials, segons les dades del Banc Mundial, i on un 3% de les empreses acumulen el 65% dels beneficis, segons un informe d’Intermon Oxfam i la London School of Economics. La imatge que, d’inici, n’havia conegut, un mes i escaig abans de fer cap a l’hotel, no tenia res a veure amb la sumptuositat de cinc estrelles. Un cop aterrats a l’Aeroport Internacional La Aurora, que com a equipament ja és petit, gris i ensopit, havíem topat, en qüestió de pocs minuts, amb un home que venia uns globus, una dona que oferia figuretes fetes amb llaunes de refresc, un nen que, supervisat de lluny per un preadolescent, carregava maletes per uns quants quetzals, i una parella —ell, en cadira de rodes— que demanava caritat. Mentre esperàvem un taxi que ens acompanyés fins al centre de la ciutat, un cubà ens va demanar, a la cafeteria, que li compréssim un disc de músiques llatines, i en accedir-hi ens va contar que des de feia un parell d’anys vivia, indocumentat, a Guatemala. En assabentar-se d’on veníem, ens va dir, a fi de caure simpàtic, que nosaltres érem els seus avis, i que sort dels espanyols, que així podíem comunicar-nos en un dels idiomes amb més parlants del món. Ben a la vora, un grup de dones, que lluïen uns vestits tradicionals, i que esperaven el retorn d’algun familiar o amic, conversaven en un dels més de vint idiomes maies que perviuen, no sense dificultats, en aquest país centreamericà.

Del taxi estant, em vaig fixar en els autobusos, reflex llunyà d’un passat escolar nord-americà, amb alguns rètols escrits encara en anglès, i que de nit resplendien, replets de llums i colors, de tal manera que semblaven una atracció de fira. De seguida vaig entendre que Ciutat de Guatemala no és una ciutat gaire turística. Pel que sembla, la majoria de visitants prefereixen desplaçar-se fins als edificis colonials d’Antigua Guatemala, o bé viatjar, directament, a la regió del Petén, on es pot gaudir de l’espectacularitat de les construccions maies del període clàssic mesoamericà, com les de la famosa Tikal, i d’una vegetació frondosa en la qual deu ser fascinant analitzar la varietat de matisos del verd. Suposo que per a un europeu que no havia sortit mai del seu melic continental, la imatge de Ciutat de Guatemala no deixava de ser, constantment, la d’un cert desordre i abandó, que es palesava en les voreres plenes de clots, en els passos de vianants invisibles per als ulls de tothom i, sobretot, en els fils del cablejat elèctric, que en mirar al cel dibuixen un caos de línies entrecreuades.

No és pas d’estranyar que a La Sexta Avenida, l’artèria comercial de Ciutat de Guatemala, on hi ha poquíssims estrangers, ens confonguessin amb uns ‘gringos’, el perfil de turista més habitual. En passejar-hi, un cap de setmana qualsevol, un s'adona que es tracta d’una zona de la ciutat amb molta vida al carrer. Al vespre, s’hi apleguen humoristes, cantants, i xarlatans amb els seus remeis particulars, i s’hi munten espectacles de marimba, l’instrument més representatiu de la música del país. El gruix d’espectadors es concentra en aquesta via, però també a l’esplanada de la plaça on s’ubiquen la Catedral Metropolitana i el Palau Nacional de la Cultura, i on els guatemalencs berenen ‘elotes fritos’, és a dir, panotxes de blat de moro fregides. El blat de moro té una importància cabdal en la gastronomia local, així com en la cultura nacional. El ‘Popol Vuh’, text sagrat dels maies, ho corrobora: els quatre primers humans (Balam Quiltzé, Balam Acab, Manucutah i Iqui Balam) van ser creats pels déus a partir del blat.

En els carrers més cèntrics, entre les riuades de gent, abunden els venedors ambulants, però també es pot reconèixer, en locals destacats, la presència d’algunes cadenes multinacionals estatunidenques, que fan furor. Entre la munió de carretons mòbils, on es poden adquirir gelats, peces de fruita i fins accessoris de telefonia mòbil, vaig aconseguir albirar, de lluny, un treballador d’una companyia dedicada a la compra, recollida i enviament de comandes a domicili, que tot just havia aparcat la motocicleta per complir algun encàrrec. Coses de la globalització econòmica i la precarietat sense fronteres, vaig pensar.

Voltant per Ciutat de Guatemala em vaig reafirmar també en el convenciment que la sensació de seguretat ciutadana i la presència policial tendeixen a ser magnituds inversament proporcionals. Hi ha molta policia pública, sí, però, per si no fora suficient, cal tenir en compte que el nombre d’agents de seguretat privada encara és deu vegades superior, segons les dades d’Intermon Oxfam i la London School of Economics. En aquesta línia, em van semblar significatius el cas d’una botiga de figures religioses, on un vigilant armat protegia sants i cristos, i unes instal·lacions d’un diari que, paradoxalment, s’anomena 'La Prensa Libre'.

Al llarg de les jornades transcorregudes, tant en l’anada com en la tornada del nostre periple pel nord del país, a Ciutat de Guatemala, ens vam allotjar a la pensió de la Casa San Benito, que, com la ONG que porta el nom del bisbe Romero, es fonamenta en uns principis catòlics. Es tracta d'una institució que s’ha especialitzat, en els darrers anys, en la formació de noies, la majoria de les quals indígenes, que es dediquen a les tasques de la llar en les cases de la gent 'ladina' i benestant. L’objectiu d’aquests cursos de preparació és dotar les alumnes d'uns coneixements tècnics bàsics, així com també acompanyar-les en el procés de cerca de feina, per tal que disposin, almenys, d’unes condicions laborals mínimament dignes. El fet que s’hi ajuntin tantes dones ha provocat que les responsables d'aquesta residència siguin coneixedores, de primera mà, dels efectes del masclisme en la societat. Ens diuen, literalment, que quan una noia no torna a la Casa San Benito, de vegades dubten si és perquè ha tornat, sense avisar, al seu poble, o perquè ja no la veurà mai més ningú. Més d’una vegada han ofert també suport psicològic per a casos de violacions, o bé situacions de violència de gènere en l’àmbit domèstic. La sensació és sempre, tristament, d’impunitat.

Em refugio a l’habitació per repassar les anotacions del que he vist i viscut en 48 hores. Estic acostumat a una altra mena de viatges, penso, on vas del museu al restaurant, i del restaurant al bar, i després a l’hotel, i tothom et fa la reverència, i on les realitats crues, tot i que de segur que també hi existeixen, semblen amagades, apartades premeditadament de la superfície declarada ‘tourist friendly’. Aquí, en canvi, en un temps molt breu, el xoc cultural ha estat directe i intens. El missatge i l'experiència de l’amic Francesc Xammar m’asserena, una vegada més, els primers dies. Tens prop de cinc setmanes per endavant, Enric, durant els quals la teva única responsabilitat serà entrevistar persones, em repeteixo. Observar, escoltar, aprendre. Cenyir-se a aquests tres verbs és el consell que m’havia donat qui fa 40 anys que visita, cada estiu, l’Amèrica Central. I tot i que d’entrada pogués semblar molt senzill, es feia difícil, amb tants canvis de cop, de fer-li cas.

(Aquest espai rep la col·laboració de la Regidoria de Participació, Bon Govern i Serveis Generals de l'Ajuntament de Reus)