Què tenen en comú l'Any Gabriel Ferrater i la Boca de la Mina de Reus? Què té a veure el nom de l'escriptor amb el nom del passeig, tots dos de la vila de Reus? Més ben dit: quina relació pot haver-hi entre l'Any dedicat al savi de Reus i la remodelació del locus amoenus, bell indret, obra de govern municipal i, per extensió, nacional? Doncs vet aquí dos exemples clars del màxim insuficient. Sí, la correspondència que Josep Murgades en diu "el màxim insuficient", una expressió que ha emprat sovint per tal de dir la realitat de la trista política lingüística dels governs catalans (que han fet coses, sí, fins i tot moltes coses, àdhuc massa, però no han fet prou per a capgirar el procés de substitució lingüística que pateix el català) i que explica molt bé en aquesta entrevista (en acabat, en aquesta entrevista de 2018, afirma Murgades que la independència no és imprescindible per a la plena normalització dels usos socials de la llengua catalana, però a hores d'ara ja sabem per evidències històriques més recents que sense la independència no es poden pas tenir les condicions polítiques mínimes per a poder garantir la pervivència de la llengua catalana.)
Escric això l'endemà de la inauguració oficial de l'Any Gabriel Ferrater al Teatre Bartrina de Reus. La crònica, ja l'han escrita l'ACN a Racó Català; Marc Busquets al Reusdigital.cat; i Enric Blanes al blog Un fres de mores negres. Tanmateix, vist des del sofà de casa estant per mitjà de Canal Reus Televisió, sabent què hi ha (o, més ben dit, què no hi ha) al darrere i en context polític (la tasca d'artistes i d'estudiosos, al marge), se'n pot fer una altra lectura amb uns altres comentaris. De fet, ja els he fets a la meua sèrie de deu articles La cigarreta de Gabriel Ferrater, entre d'altres.
Però el comentari més intel·ligent sobre l'acte i el pròleg, l'ha fet avui, l'endemà mateix, el periodista Miquel Bonet, tot replicant unes paraules de la consellera de Cultura, al compte seu de Twitter: "La lliçó que les 'figures intel·lectuals i rebels' de la comarcalitat n'han d'extreure és que per tenir cert reconeixement institucional s'han d'exiliar, morir-se i esperar-se cinquanta anys, pel cap baix"; també la resposta del músic Joan Magrané: "Vinga a donar voltes a Fortuny, Gaudí, Ferrater... i mai per pensar el perquè no només van marxar sinó que mai més no van tornar". Jo hi he afegit aquesta reflexió: "Ja ho deia Gabriel Ferrater, que s'havia de pensar més, però, és clar, quin cas vols que li facin tota aquesta colla de polítics traïdorets acomodats cínics i cretins... Per això, entre d'altres coses, va fotre el camp de la ciutat on el van parir i mai més no hi va voler tornar" (tot el fil, aquí).
I, doncs, què en direm, què en farem ara i en acabat? Caminant pel passeig per la Boca de la Mina ho sabrem. Volíem el renaixement de la figura i l'obra de Gabriel Ferrater, volíem la renaixença del camí i de l'entorn de la Boca de la Mina, sí, però ni la ciutat haurà recuperat aquell genial escriptor que l'enriquia espiritualment, que en va fugir i que no hi va voler tornar mai més, perquè aquest Any Gabriel Ferrater, tal com està confegit, si més no a la capital del Baix Camp, no serveix per a la tal finalitat; ni la vila haurà aconseguit de tenir aquell gran parc per a practicar-hi passejades, caminades i corregudes per a poder gaudir de la salut física que tant li convé, perquè la Boca de la Mina no l'és pas. Tot, ben petit i insuficient, amarat d'impotència i d'incompetència.
Perquè a Gabriel Ferrater no li han fet pas, els governants, encara a hores d'ara, la casa on estar-s'hi; ni al municipi no se li ha acudit de fer-hi l'espai verd per a què els ciutadans hi respirin a cor què vols. És a dir, passa com aquell màxim insuficient del país que fou el referèndum d'autodeterminació vinculant, democràtic, legítim i legal, del Primer d'Octubre: vam votar i vam guanyar la independència, però, tot seguit, els polítics se'n van desdir, es van arronsar... i ens van deixar tirats i ara qui dia passa any empeny. I són els mateixos petits polítics traïdorets que ara fan l'Any Gabriel Ferrater i la recuperació de la Boca de la Mina. Què en podíem esperar? Res de res. O ben poca cosa. Per tal que tot aquest any no sigui fugisser, volàtil i efímer, Ferrater necessita un indret, un àmbit, que romangui, que resti dempeus un cop exhaurit l'Any, que a Sant Cugat del Vallès s'hi clourà a les acaballes del mes de novembre.
Quin és aquest àmbit? Ja l'he dit al títol de l'article. Mentrestant, és clar, hi ha vida. I una de les coses que, efectivament, viurà més enllà de l'efemèride i de la conjuntura serà l'Obra Completa de Gabriel Ferrater i l'Obra Completa del seu germà Joan Ferraté, que l'estudiós i marmessor Jordi Cornudella prepara: una feinada i, de segur, feta amb total rigor i plena seriositat, que no li podrem agrair mai prou. Talment l'obra normativitzadora de Pompeu Fabra. Aquest àmbit que hauria de romandre, clar i català, ultra les performances que apareixeran i desapareixeran, recitals que el vent s'endurà, clubs de lectura que parlaran i callaran, concerts incerts (tot esperant que Joan Magrané, Josep Maria Guix i Joan Arnau Pàmies hi siguin convidats) és el que Gabriel Ferrater -conjuntament, si cal, amb son germà Joan Ferraté- realment necessita i es mereix: la Càtedra Gabriel Ferrater de Literatura Comparada i Traducció, que ja vaig proposar en aquest article anterior a la sèrie de La cigarreta de Gabriel Ferrater, intitulat, amb un alexandrí, Gabriel Ferrater: Any, Fundació i Càtedra.
A hores d'ara, l'avantprojecte ja és al damunt de la taula de la Direcció del Departament de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili, de la Direcció de l'institut Gabriel Ferrater de Reus, de la Presidència de l'Associació Gosar Poder de Reus, de la Presidència del Centre de Lectura de Reus, de la Presidència d'Òmnium Baix Camp i del regidor de Cultura, Educació i Política Lingüística de l'Ajuntament de Reus. Tota pedra fa paret, sí, però de quin edifici i amb quins fonaments?
Biel Ferrer Puig és filòleg i professor de Llengua Catalana i Literatura a l'institut Gabriel Ferrater de Reus.
Escric això l'endemà de la inauguració oficial de l'Any Gabriel Ferrater al Teatre Bartrina de Reus. La crònica, ja l'han escrita l'ACN a Racó Català; Marc Busquets al Reusdigital.cat; i Enric Blanes al blog Un fres de mores negres. Tanmateix, vist des del sofà de casa estant per mitjà de Canal Reus Televisió, sabent què hi ha (o, més ben dit, què no hi ha) al darrere i en context polític (la tasca d'artistes i d'estudiosos, al marge), se'n pot fer una altra lectura amb uns altres comentaris. De fet, ja els he fets a la meua sèrie de deu articles La cigarreta de Gabriel Ferrater, entre d'altres.
Però el comentari més intel·ligent sobre l'acte i el pròleg, l'ha fet avui, l'endemà mateix, el periodista Miquel Bonet, tot replicant unes paraules de la consellera de Cultura, al compte seu de Twitter: "La lliçó que les 'figures intel·lectuals i rebels' de la comarcalitat n'han d'extreure és que per tenir cert reconeixement institucional s'han d'exiliar, morir-se i esperar-se cinquanta anys, pel cap baix"; també la resposta del músic Joan Magrané: "Vinga a donar voltes a Fortuny, Gaudí, Ferrater... i mai per pensar el perquè no només van marxar sinó que mai més no van tornar". Jo hi he afegit aquesta reflexió: "Ja ho deia Gabriel Ferrater, que s'havia de pensar més, però, és clar, quin cas vols que li facin tota aquesta colla de polítics traïdorets acomodats cínics i cretins... Per això, entre d'altres coses, va fotre el camp de la ciutat on el van parir i mai més no hi va voler tornar" (tot el fil, aquí).
I, doncs, què en direm, què en farem ara i en acabat? Caminant pel passeig per la Boca de la Mina ho sabrem. Volíem el renaixement de la figura i l'obra de Gabriel Ferrater, volíem la renaixença del camí i de l'entorn de la Boca de la Mina, sí, però ni la ciutat haurà recuperat aquell genial escriptor que l'enriquia espiritualment, que en va fugir i que no hi va voler tornar mai més, perquè aquest Any Gabriel Ferrater, tal com està confegit, si més no a la capital del Baix Camp, no serveix per a la tal finalitat; ni la vila haurà aconseguit de tenir aquell gran parc per a practicar-hi passejades, caminades i corregudes per a poder gaudir de la salut física que tant li convé, perquè la Boca de la Mina no l'és pas. Tot, ben petit i insuficient, amarat d'impotència i d'incompetència.
Perquè a Gabriel Ferrater no li han fet pas, els governants, encara a hores d'ara, la casa on estar-s'hi; ni al municipi no se li ha acudit de fer-hi l'espai verd per a què els ciutadans hi respirin a cor què vols. És a dir, passa com aquell màxim insuficient del país que fou el referèndum d'autodeterminació vinculant, democràtic, legítim i legal, del Primer d'Octubre: vam votar i vam guanyar la independència, però, tot seguit, els polítics se'n van desdir, es van arronsar... i ens van deixar tirats i ara qui dia passa any empeny. I són els mateixos petits polítics traïdorets que ara fan l'Any Gabriel Ferrater i la recuperació de la Boca de la Mina. Què en podíem esperar? Res de res. O ben poca cosa. Per tal que tot aquest any no sigui fugisser, volàtil i efímer, Ferrater necessita un indret, un àmbit, que romangui, que resti dempeus un cop exhaurit l'Any, que a Sant Cugat del Vallès s'hi clourà a les acaballes del mes de novembre.
Quin és aquest àmbit? Ja l'he dit al títol de l'article. Mentrestant, és clar, hi ha vida. I una de les coses que, efectivament, viurà més enllà de l'efemèride i de la conjuntura serà l'Obra Completa de Gabriel Ferrater i l'Obra Completa del seu germà Joan Ferraté, que l'estudiós i marmessor Jordi Cornudella prepara: una feinada i, de segur, feta amb total rigor i plena seriositat, que no li podrem agrair mai prou. Talment l'obra normativitzadora de Pompeu Fabra. Aquest àmbit que hauria de romandre, clar i català, ultra les performances que apareixeran i desapareixeran, recitals que el vent s'endurà, clubs de lectura que parlaran i callaran, concerts incerts (tot esperant que Joan Magrané, Josep Maria Guix i Joan Arnau Pàmies hi siguin convidats) és el que Gabriel Ferrater -conjuntament, si cal, amb son germà Joan Ferraté- realment necessita i es mereix: la Càtedra Gabriel Ferrater de Literatura Comparada i Traducció, que ja vaig proposar en aquest article anterior a la sèrie de La cigarreta de Gabriel Ferrater, intitulat, amb un alexandrí, Gabriel Ferrater: Any, Fundació i Càtedra.
A hores d'ara, l'avantprojecte ja és al damunt de la taula de la Direcció del Departament de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili, de la Direcció de l'institut Gabriel Ferrater de Reus, de la Presidència de l'Associació Gosar Poder de Reus, de la Presidència del Centre de Lectura de Reus, de la Presidència d'Òmnium Baix Camp i del regidor de Cultura, Educació i Política Lingüística de l'Ajuntament de Reus. Tota pedra fa paret, sí, però de quin edifici i amb quins fonaments?
Biel Ferrer Puig és filòleg i professor de Llengua Catalana i Literatura a l'institut Gabriel Ferrater de Reus.
