Xavier Amorós: l’infant darrere de l’home

Sempre és un plaer conversar amb l’escriptor reusenc de 91 anys Xavier Amorós. A la seva demostrada categoria literària i al seu ampli coneixement de la ciutat, cal sumar el seu compromís cívic de llarga trajectòria amb el país i, especialment, el seu tarannà humà sense reserves amb l’interlocutor. Inevitablement, escoltar les seves paraules i seguir les seves explicacions em porten al cap aquella frase del poeta Rainer Maria Rilke que deia que “la infantesa és la veritable pàtria de l’home”. M’agradaria defugir el tòpic fàcil però aquest adult amable  em fa evocar un  infant feliç i eixerit i un jove sensible i inquiet que, per circumstàncies de la vida, es veu obligat ben aviat a créixer i a assumir responsabilitats adultes.  Malgrat les dissorts de la vida, la mirada d’Amorós mostra l’espurna atenta dels que contemplen la vida amb les ulleres de l’observador.

D’igual manera que fa tants anys el seu avi enraonava amb ell, em sento captivada pels mots d’Amorós i reflexiono sobre el seu univers, formalment tan diferent a la ciutat en la qual avui vivim. A mesura que avancem en la conversa,  sento, però, que els seus records sobre Reus i la ciutat actual no són tan diferents: família, lectures, vocacions, religió, política, llengua, vida quotidiana, crítica social i política,… omplen la seva amena i suggerent conversa que repassa amb detall les darreres dècades de la ciutat.

La vida professional i personal d’Amorós ha destacat per diferents facetes des de la poesia i l’escriptura, a la política i a l’ofici de botiguer. Ell, però, confessa que la seva veritable vocació des del primer moment va ser la de fer de mestre. De fet, gràcies als seus esforços per estudiar català durant el franquisme i al suport d’amics que el van animar va poder acabant exercint com a docent a l’escola de Ciències de l’Educació durant uns anys.

Potser per aquest motiu durant la conversa l’escriptor fa referències reiterades a les escoles on va estudiar: les anomenades monges franceses (avui la Presentació), el col·legi de Sant Pere Apòstol dels Fills de la Sagrada Família, que eren coneguts com ‘los padres’, i l’institut. Un repàs que corrobora que el monopoli de l’ensenyament a principis del segle XX corresponia a l’església també a la nostra ciutat. Tot i això, Amorós explica que la seva família no era especialment devota tot i que complia els obligats preceptes dominicals.  

Més enllà de l’aspecte escolar, la preocupació pel coneixement i la cultura traspua tota la conversa amb Amorós. L’escriptor se sent molt orgullós del fet que els seus pares fossin amants de la lectura,  preocupades per incrementar els seus coneixements i lectors empedreïts malgrat les limitacions de l’època. I em ressalta que, malgrat les dificultats que aleshores representava comprar llibres, tenien les obres completes d’autors catalans com Puig i Ferrater, Narcís Oller i Jacint Verdaguer, uns volums que encara formen part del llegat familiar. Complementària a aquesta set de coneixement se situava la militància política de Rodolf Amorós, el seu pare, que el va portar a fer-se soci del Foment republicà ben aviat.

La conversa no està exempta de l’esperit crític i polític d’Amorós que reconeix que el relatiu benestar burgès en el qual vivia la seva família –i moltes altres- es basava en l’abús sobre les classes menys afavorides de la societat. D’aquesta forma, l’escriptor explica que el fet que la seva mare es pogués dedicar a ensenyar a llegir als fills es devia a que les minyones realitzaven tota la feina per un sou més aviat escàs, al igual que passava a moltes llars.

Com tantes altres famílies burgeses reusenques de principis de segle, una de les aficions familiars era anar al teatre on passaven la tarda del diumenge. I és que, és clar, l’escena i el cinema representaven la possibilitat de somiar amb noves vides i viure aventures insospitades en un món en què, en termes general,  els desplaçaments eren menys habituals que els d’avui. Potser per aquestes circumstàncies, Amorós explica amb un punt d’ironia la possibilitat que va tenir el seu pare d’enrolar-se en la companyia d’òpera Granieri que passava l’hivern a Reus i en la qual li van oferir la plaça d’apuntador. Finalment, Rodolf Amorós no va aventurar-se en aquesta vida artística. Segons explica, la renúncia del seu pare es va basar en els consells dels dos socis de Las Américas que li van treure del cap les possibles temptacions d’unir-se a una vida artística ambulant.

De manera inevitable, la conversa ens acaba portant a l’ofici de botiguer. L’escriptor, que no va haver de fer d’aprenent com el seu pare, té molt present que regentar un negoci com el de Las Américas representava un sacrifici molt important. Entre els 11 i els 16 anys, el seu pare va fer d’aprenent en una botiga com molts altres joves, gairebé nens. Tot i haver acabat relativament aviat aquest període formatiu, quan va ser el moment d’establir-se pel seu compte, les dificultats econòmiques van fer que no pogués aportar els  mateixos recursos econòmics que els seus socis per muntar l’establiment. La conseqüència? Nous esforços durant anys per recuperar els beneficis més a poc a poc.  

En el discurs d’acceptació del Nobel el 1998, José Saramago deia en referència al seu avi que “l’home més savi que he conegut en tota la meva vida no sabia llegir ni escriure”.  Deixant de banda les lògiques diferències entre ambdós casos, les explicacions de l’escriptor reusenc sobre el seu avi em recorden al tipus d’admiració que se sent vers persones que acumulen una dignitat i una saviesa popular que no és l’acadèmica. A diferència del de Saramago, l’avi d’Amorós no era pas illetrat i estava vinculat al federalisme republicà de finals del segle XIX.  L’avi, que va fer el servei militar a Madrid durant 7 anys, va saber transmetre al jove Amorós el seu amor pel seu Pradell natal al Priorat. Una vinculació que, transcorregut el temps, traspuarà en la seva primerenca obra poètica, Enyoro la terra, recentment reeditada.

Precisament, Pradell és una peça essencial en els records sobre la Guerra Civil de l’escriptor i l’indret on passaria la part més cruenta del conflicte. Al voltant d’aquell període, la seva memòria rescata també moments que podríem definir com a tragicòmics com l’assalt absurd que va patir l’escola de ‘los padres’ en la qual es van gastar multitud de projectils malgrat que els ocupants oportunament havien fugit de la ciutat. Una mostra més de l’estultícia que comporten totes  les guerres. Gravat amb força a la seva ment, el rumor que corria que un dels seus companys d’escola va participar en les morts d’aquells dies convulsos.

Donades les circumstàncies, no totes les decisions que es van prendre durant aquella etapa van ser tan negatives. En aquest àmbit, Amorós parla de manera equilibrada sobre els esforços que els nous dirigents van fer per a que la vida quotidiana continués amb relativa normalitat com ara la reorganització de les brigades municipals.

El temps de la conversa s’esgota però un sap que sempre pot tornar a aquest saló acollidor i ple de records d’una vida plena i intensa on -com totes les llars- hi ha també les seves dosis de dolor. El Xavier i la Lluïsa, la seva dona, sempre t’esperaran amb un somriure i a punt per la conversa.