En plena crisi econòmica general, el tancament d'una empresa del pes de Crolls va ser traumàtic. Tant pel nombre de treballadors que van anar al carrer, gairebé quatre-centes persones en dues onades, com per la trajectòria local de l'empresa, que portava trenta-sis anys a la ciutat, com pel nombre i la transcendència de les mobilitzacions adreçades a evitar la clausura. Sobretot, però, perquè el panorama laboral que es va obrir als acomiadats era força complicat i les promeses d'inversions alternatives -especialment l'arribada d'una factoria alemanya Wik- es van quedar finalment en fum.
Des del seu naixement l'empresa va estar vinculada a la ciutat. En el Reus de la postguerra, un grup heterogeni d'emprenedors va posar en marxa la companyia i va presentar l'aparell en societat a la II Fira de Mostres celebrada al Mercat Central l'octubre de 1948. Segons la crònica de La Vanguardia Española d'aquelles dates, aquest segon certamen amb 165 estands era "l'exponent més directe de la puixança de la província tant en indústria i comerç com en agricultura". Al programa de mà oficial de la Fira, la rentadora Crolls apareixia en un anunci destacat a plana completa. A nivell empresarial, els socis inicials de Crolls eren Cañadell, Ruano, Soler, Lozano i Llevat.
Les inicials dels seus noms van donar nom a l'empresa, tal i com explicà la filla d'un d'aquests emprenedors, Josefina Lozano. "Un enginyer industrial, el Sr. Ruano, i el pare parlen de posar una fàbrica de màquines de rentar. A Europa i als Estats Units ja estaven molt instal·lades i a Espanya encara no n'hi havia cap. Ells foren els primers de fabricar-ne. Van comprar una màquina de rentar americana de la marca Bendix i sobre aquella màquina en van fer una ells. Li van posar de nom CROLLS, que era la primera lletra dels cognoms dels socis, menys del pare que van agafar la segona lletra", explica Lozano. Josefina també indica que el seu pare va vendre la societat als propietaris de la Hispano Olivetti, en veure que no tenia prou capital per fer-ho sol.
La Crolls d'aquells anys ja es troba instal·lada al Camí de Valls i disposa d'una oficina comercial en un altre indret més cèntric de la ciutat. A finals dels 60, un estudi econòmic promogut per la Cambra de Comerç enumerava quaranta-quatre fabricants de maquinària en general, d'entre els quals destacaven tres factories amb més de cinquanta treballadors destinats a la fabricació d'electrodomèstics i maquinària agrícola. Detallava, a més, que al cens de sindicació figuraven inscrits al sindicat del Metall 722 treballadors, xifra que segons els autors de l'esmentat estudi semblava ser una mica escassa.
La publicació també divideix la població en tres grups socials diferents. D'entre aquests grups es considera que pels reusencs de classe mitjana una llar equipada amb electrodomèstics -com seria el cas de la rentadora- havia passat a ser un dels referents del seu estatus social. Els altres elements imprescindibles per aquell nivell social citats pels autors de l'estudi són "l'automòbil utilitari, l'educació per a els fills, el vestuari i l'alimentació de qualitat, les vacances anuals i els espectacles ciutadans".
Només superada pel que fa al nombre d'operaris per la Cooperativa d'Avicultura, el sanatori Pere Mata i Unió Agrària Cooperativa, la Crolls de finals dels 60 ja dóna feina a 130 treballadors, segons una Guia sindical provincial de 1966. Xifra que queda petita en pocs anys. Amb el canvi de dècada, la fàbrica de rentadores ja és l'empresa més gran de Reus amb 387 persones assalariades, en una ciutat que no compta amb cap factoria amb més de 500 treballadors.
Els 70 són també el període en que la companyia posa en marxa una política de grans inversions i d'expansió internacional de la marca. Creixement que arriba fins i tot a l'altra riba de l'Atlàntic. En un publireportatge publicat a La Vanguardia l'any 1972 referent a la inauguració d'una factoria de Crolls a la ciutat mexicana de Puebla es constata l'interès dels anunciants en posar l'èmfasi en el reusenquisme de l'empresa amb el títol "Un made in Spain nascut i desenvolupat a Reus". A aquest tarannà s'afegeix la voluntat de reivindicar el progrés que l'empresa aporta al territori: "L'expansió de Crolls, en el món, ocupa un lloc important en l'auge industrial de la província de Tarragona".
De manera grandiloqüent, el mateix publireportatge explicava que Crolls arribava fins "l'últim racó d'Espanya" i enumerava algunes de les delegacions regionals que es trobaven en ciutats de la importància de Barcelona, Madrid, Sevilla, Saragossa, Bilbao, La Corunya, Balears i Màlaga, entre d'altres. Paral·lelament, l'expansió física de la companyia va anar acompanyada de l'aposta per nous productes. A banda de rentadores es fabricaven altres aparells elèctrics com ara assecadores, rentaplats i aire condicionat.
Fent servir aquella idea "d'estirar més el braç que la màniga", alguns testimonis apunten aquesta política de grans inversions com una de les causants de l'inici de la descapitalització de l'empresa que la portaria al tancament uns anys més tard. Josep Banet, darrer president del comitè d'empresa, afirma que l'obertura d'altres factories a països com Mèxic va provocar que la fàbrica de Reus quedés obsoleta, ja que "en 20 anys no s'havien fet inversions".
Els 70 són també els anys en que molts joves s'incorporen a una empresa gran però on l'ambient és en certa manera familiar i on el bon clima fomenta que els treballadors comparteixin activitats lúdiques fora de l'horari laboral. Per la Carme Bravo es va tractar de la seva primera feina: "Jo estava a l'atur. Llavors pel diari vaig veure un número que havies de trucar. Em van dir que ja m'avisarien i me van avisar. Vaig fer unes proves de redacció, matemàtiques i una entrevista personal i, finalment em van acceptar a la CROLLS".
El període de dificultats de l'empresa començà a finals de 1981 quan el nou propietari és el grup Orbaiceta. En aquell moment els representants dels treballadors signen uns acords amb l'objectiu de desplegar un pla de sanejament i reconversió amb la finalitat avalada per l'administració de rellançar la producció -rentaplats o components- a partir de 1985. A la pràctica aquests acords representaven que durant un període de tres anys els treballadors acceptaven una sèrie de condicions dures amb l'objectiu de fomentar la viabilitat de l'empresa. En primer lloc, s'acceptava la reducció de la plantilla sobrant i a nivell salarial, augments de salaris inferiors al 80% de l'increment de l'IPC, la retenció del 20% del sou dels mesos de juny, juliol, agost, setembre i la paga extraordinària de juliol en un 50%.
Tot i aquests sacrificis per part dels assalariats, a finals de l'estiu de 1983 la comissió de reconversió del sector d'electrodomèstics de la línia blanca -en un document conegut com Informe Mckinsey- comunica la necessitat de tancar cinc empreses del sector, entre les quals es troba la Crolls. En un primer moment, l'informe assenyalava el tancament com a immediat tot i que finalment –i a causa de les mobilitzacions- es produiria nou mesos després, a l'abril del 1984. La reacció del representant dels treballadors no es va fer esperar. Banet afirmava que no es conformarien amb aquest tancament: "No podem creuar els braços, al menys que ens donin una alternativa". Hi afegia, a més, que "esperàvem i estàvem disposats a acceptar una regulació de plantilla, però no ens havíem plantejat mai el tancament total".
A nivell polític, el secretariat local del PSUC va ser una de les primeres formacions en posicionar-se sobre el tema. A través d'un decàleg de consideracions sobre la situació local a cent dies de l'inici del nou govern municipal, el PSUC vaticinava "efectes multiplicadors extraordinaris" si es produia el possible desmantellament de Crolls i afirmava que "no es poden destruir llocs de treball sense previsió concreta d'ocupacions alternatives". El comunicat dels comunistes valorava positivament la celebració d'un ple extraordinari per tractar la qüestió i demanava, a través de l'anunci d'una interpel·lació al Parlament, "una definició clara i sense ambigüitats de la voluntat política del Consell Executiu de la Generalitat".
Pel que fa a la sessió extraordinària i monogràfica del plenari municipal, aquesta es va celebrar l'octubre de 1983. El plenari va començar amb la lectura del secretari municipal d'una proposició presentada pels diferents grups en la qual –i considerant que Reus era una de les ciutats més afectades per l'atur i la crisi econòmica- volien debatre l'esmentat tema. De la seva banda, l'alcalde Borrell donava en primer lloc lectura a un informe i després s'expressava per unanimitat el suport al comitè d'empresa i als treballadors.
Després del front municipal, el Parlament de Catalunya va ser un altre dels cavalls de batalla per evitar el tancament de l'empresa. En la segona ocasió en la que es tractà la qüestió de Crolls a la Cambra catalana -l'1 de desembre de 1983-, ja havien marxat 197 treballadors de la factoria, acollint-se a la indemnització, mentre que restaven 180. En aquella sessió, el tema Crolls es plantejà de la mà de dues iniciatives parlamentàries: d'una banda, la inclusió en l'ordre del dia d'una interpel·lació al Consell Executiu realitzada pel grup parlamentari d'ERC i, de l'altra, el debat d'una moció subsegüent a la interpel·lació realitzada el 9 de novembre pel diputat Maties Vives.
Pel que fa a la moció presentada pel PSUC constava decinc punts. El primer detallava l'oposició al pla de reconversió del sector electrodomèstic. El segon, reclamava tirar endavant accions perquè es retardés el tancament finsal 30 d'abril i es mantingués l'oferta del Govern Central d'1,5 milions de pessetes. El tercer proposava obrir vies de negociació amb l'Estat per alliberar càrregues i gravàmens dels terrenys, que eren deutes de l'administració central, per fer possible la capitalització. El quart convidava l'ajuntament, comitè i sectors de la ciutat en una taula de seguiment on es pensés la possibilitat de reindustrialització. El darrer demanava la configuració de vies jurídiques a les quals es podien acollir els treballadors en cas de tancament.
D'aquests cinc punts, tan sols el primer, el segon i el cinquè es van aprovar per unanimitat, mentre que el tercer es va aprovar amb 19 vots a favor i 74 abstencions, i el quart amb 88 vots a favor i 5 abstencions. La moció presentada pel PSUC va ser una espècie de miratge. Uns mesos més tard, el mateix Vives demanava responsabilitats al conseller en considerar que no s'havia treballat per assolir solucions.
Amb l'horitzó que l'abril de 1984 se celebraven eleccions autonòmiques, la campanya electoral de CiU a Reus va estar esquitxada d'actes del col·lectiu de Crolls, que aprofitaven la visita dels candidats per posar de relleu la seva situació. Potser on es va fer palès especialment aquesta tensió va ser en el viatge institucional que l'aleshores president i candidat a la reelecció convergent va fer a les comarques del Camp de Tarragona amb aturada a Reus d'una jornada.
En la seva visita a la capital del Baix Camp, Pujol es va comprometre davant del consistori reusenc a fer de mitjancer per evitar el tancament de la factoria . En el seu parlament a la sala de plens, l'alcalde Borrell afirmava amb rotunditat que la visita de Pujol "arribava tard". Per la seva banda, la rebuda dels treballadors a Pujol no va ser més complaent. Amb pancartes al·lusives a la seva situació laboral, els operaris cridaven a la plaça "fàbrica cerrada, patrón colgado" o "Pujol escucha, la Crolls está en lucha". El president va recollir la demanda i va prometre dur-la a terme de manera no merament protocolària.
El compromís de Pujol no va caure en l'oblit dels treballadors, que cada cop veien més a prop la data anunciada declausura definitiva de la fàbrica. Per aquest motiu, en plena campanya electoral, el 15 d'abril de 1984, els treballadors demanaven parlar amb el president de la Generalitat i candidat a la reelecció, Jordi Pujol. Amb la força que donava la permanència, encara de cent-trenta treballadors a la factoria, el president del comitè, Josep Banet, recordava el compromís que havia adquirit Pujol feia escassos mesos, en el sentit que assumia el tema Crolls "com una qüestió personal".
Banet aprofità per definir el pla Mackinsey i digué que "s'ha demostrat que es un nyap perquè, per exemple, el model de rentadora no automàtica i la campana d'extracció de fums que es fabriquen a Reus, van a continuar-se fabricant en altres llocs; no obstant això, segons aquest informe, eren productes obsolets". Prèviament, s'havien entrevistat amb el governador civil, Vicente Valero.
La incertesa que provocava un panorama laboral complicat i la manca de solució pels encara treballadors, provocà també que el conseller Oller insistís, a escassos dies dels comicis, en el fet que la Generalitat havia batallat per evitar el tancament. A preguntes dels periodistes, el 29 d'abril del 1984, afirmava que "tots saben que la Generalitat ha lluitat moltíssim per la líni blanca", i tirava pilotes fora al respecte de la capacitat de decisió que podia tenir l'Executiu en una empresa de fora.
La història de Crolls a la ciutat es tancà definitivament un 30 d'abril de 1984. Després d'accions reivindicatives, tancaments, reunions i manifestacions, els treballadors van abandonar l'activitat i es van incorporar en un mercat laboral gens optimista. Quan s'aturà per sempre la fàbrica, el Baix Camp tenia el trist rècord de ser una de les comarques capdavanteres en atur, concretament la tercera en el rànquing. Aquest fet –que ja per si fa difícil la reincorporació a la feina d'alguns operaris- s'agreujà si tenim en compte que molts operaris de la fàbrica tenien una llarga trajectòria a l'empresa i la recol·locació era difícil.
Banet indica que "hi havia treballadors de 25 o 30 anys, n'hi havia que havien començat amb divuit anys i d'altres que havien passat tota la vida dins de l'empresa" i que, per tant, l'expectativa de buscar treball fora no era molt optimista. Malgrat les iniciatives de reinserció laboral que es van posar en marxa per ajudar els extreballadors, va ser dificil trobar una altra feina.
Un d'aquests casos és el de Manuel García Ramírez, que havia estat a la Crolls del 1967 al 1983. Aquest afectat pel tancament va entrar al fons de promoció de treball per als empleats de la línia blanca, conjuntament amb vint persones més, on va estar més d'un any i mig. Segons García, "a la llarga ningú es va recol·locar, tot i que vam anar durant un temps a Bonavista a fer cursets de formació".
Els anys 80 foren una època difícil per a l'economia reusenca i el tancament de Crolls agreujà encara més aquests problemes. És curiós que vint-i-sis anys després, la situació sigui semblant, en dues èpoques marcades per una forta recessió econòmica. En qualsevol cas, el record de la Crolls quedarà per sempre en diverses generacions de reusencs.
