Els bancs de la plaça del Castell

Miro al cel, els núvols belluguen empesos pel vent, van ràpids avui per aquest camí blau sense límits, observo l'entorn i de vegades penso haver perdut la partida, però no, sé en tot moment on em trobo, quin és el punt que m'equilibra, observo amb calma suau la vida, aquesta calma que només pots gaudir quan ja estàs més a prop dels cinquanta.

Miro al cel de nou, el contorn de les cases que també semblen bellugar-se em provoquen cert vertigen que s'impregna a la mirada, en els remolins dels meus pensaments i busco un banc on poder seure una estona per dibuixar amb la vista records que vull guardar ben profunds.

Treu el cap per la finestra una àvia amb cara d'estar fent un sofregit dedicat als déus. Va vestida amb una bata d'estar per casa sobre un jersei de llana, la bata que no falti, aquell quadret minúscul blanc i blau que tants cops hem vist, en tantes i tantes llars. Em mira amb certa desconfiança, un foraster en un poble petit sempre desprèn certa desconfiança i, un servidor que ha estat habitant de pobles meravellosos trenca el gel amb un bon dia amable.

-Bon dia!, no sé què està cuinant però des d'aquí puc sentir l'oloreta-.
Ella em respon amb un bon dia tímid i, d'explicar-me el que està cuinant res de res, em mira amb cara de dir, i a tu que t'importa.

Les merles canten sota el fred de l'hivern que es barreja amb l'olor de les llars de foc que estan escampades pel poble. Per les fumeres surt l'essència de cada casa, la intimitat invisible del caliu de la llar.

I jo allà, al ben mig del punt que m'equilibra, o això vull creure, perquè quan de sobte hi ha una batzegada el punt desapareix i el temps és relatiu i l'equilibri és descontrol i el descontrol són veritats trobades sota la catifa del dia a dia. Aquella catifa on amaguem, amb un cop d'escombra o de peu, allò que sabem però que no volem reconèixer, admetre, assimilar. Quina meravella seria viure sense cap autointoxicació, en un camp estèril com a jardí vora les portes de les cases. Però sabem que això és impossible, com a espècie estem acabats, només cal mirar com acaben les cimeres pel canvi climàtic, com els oceans estan farcits de plàstic, com la classe política continua vivint en la mentida constant, per petita que sigui.

Només cal veure com està tot amb aquest to de manipulació, sense color, com verdura al fons del calaix de la nevera durant dies i dies que, quan la trobem, sembla un colom mort al fons del safareig d'un terrat servint de banquet als cucs oportunistes.

Oportunistes com els llepa culs, bidets amb cames, amb un ego tan gran que no s'adonen que serveixen per netejar anus i altres tipus de cavitats. I és que després d'estar assegut tranquil·lament en un banc tota la tarda mentre podia llegir un llibre, assaborint aquell entorn de pessebre vivent sense ase, arribo a la plaça on visc i veig que cada cop hi ha menys bancs per poder seure. Al final resultarà que per seure a la plaça només ho podrem fer si paguem una beguda perfectament presentada.

Beguda que posteriorment estarà escampada pels carrers del centre amb aquella fortor de l'espàrrec que hem sopat, decorant així les soles de totes les sabates, això si, si no portes collar després no cal remullar. Podria escriure també de l'anarquia a l'hora d'omplir els contenidors i que sembla que a ningú importi gaire tampoc. Fins i tot podria començar a escriure preguntant-me a on aniran els mil habitatges socials que es van prometre en campanya electoral.

Cada cop ens omplim més la boca, potser perquè cada cop tenim més buit el cap, com cada com més buida està la plaça de bancs per poder seure i gaudir de la ciutat.