Sovint, des dels mitjans de comunicació, qualifiquem l'afició del primer equip del Reus Deportiu com la millor del món. Certament, els seguidors reusencs esdevenen en moltes ocasions el sisè jugador a la pista: animen l'equip i pressionen el rival, i els àrbitres, si s'escau. És com si els davanters, en els contraatacs, sentissin que un braç els empeny fins a la porteria contrària.
De vegades he convidat algun amic, totalment desconeixedor de l'ambient que es viu a l'hoquei, a presenciar un partit. He intentat que fos un Reus-Barça, que és on aquesta comunió entre l'afició i els jugadors es fa més evident. I he observat que més de la meitat de temps se l'ha passat veient la reacció del públic, fins al punt de fer-me dubtar si gaudia més l'espectacle esportiu o dels que passa al voltant de la pista.
Si bé l'agressivitat, ni que sigui verbal, no és mai bona consellera, aquesta s'hauria d'entendre com una manera de condicionar el rival, que, en la majoria dels casos, l'afecta relativament, segons sigui l'experiència adquirida amb els anys com a jugador per un bé de Déu de pistes. Una de les coses que va sorprendre el meu amic és com, pocs minuts després que sonés el claxon del marcador indicant la finalització del partit, aquells mateixos aficionats que havien repassat l'arbre genealògic de tots els jugadors contraris, ara passaven al costa d'ells, mentre feien estiraments, i els desitjaven un bon viatge de tornada.
Precisament aquí rau la singularitat d'aquesta afició, m'atreviria a dir la professionalitat a l'hora de posar-se, des de les grades, a disposició dels interessos dels colors roig-i-negre.
Però aquesta afició està, últimament, marcant una diferència respecte seguidors d'històrics equips com el Voltregà, el Vic o el Noia: la regularitat. I aquí va la nostra crítica. Està molt bé omplir de gom a gom el Palau quan ve el Barça, o en alguna final, però la temporada és molt llarga i l'equip necessita també de l'alè dels seus incondicionals en partits menys transcendents, però igualment importants per a classificar-se per a la Copa del Rei, la Final Four o per al mateix play-off de l'OK Lliga.
A l'hivern s'està molt bé a casa, i més si juga el Barça o el Madrid per televisió, però l'aficionat de debó ha d'estar al costat del seu equip en cada partit. Des de fa alguns mesos, en molts encontres, veiem massa ciment a la grada, i això posa en entredit l'hegemonia que té l'aficio reusenca fins i tot fora del país.
