Estem en un carreró... amb sortida

Falten pocs dies per a l'1 d'octubre i l'ofensiva espanyolista en contra del referèndum s'ha intensificat. Només cal veure els fets succeïts aquest passat dimarts a la nit prop de la seu de l'ANC de Reus i els d'aquest dimecres a la conselleria d'Economia de la Generalitat. De "l'imperi del mal" no ens ha d'estranyar res, i per tant, cal pensar que els nostres dirigents no han d'estar excessivament sorpresos per aquest tipus d'actuacions.

Molt a pesar meu, ja fa mesos, que comento amb el meu cercle d'amistats, que el referèndum no es podrà celebrar. No nego que en algunes poblacions la gent pugui votar, però en tot cas, els impediments de l'Estat espanyol seran tan grans que faran que la xifra de participants pugui ser molt inferior a la del 9-N del 2014.

Davant d'aquests fets, cal mantenir el cap fred. El referèndum és un mitjà, important això si, però simplement un mitjà, en cap cas ha de ser considerat l'objectiu. L'objectiu és l'alliberament nacional, i mentre tenim l'enemic ocupat perseguint urnes, paperetes i cartelleria, els nostres polítics han de seguir fent la feina important a l'exterior, que és la base fonamental per assolir l'Estat propi.

Més aviat que tard, s'haurà de fer un referèndum que doni la legitimitat interior i exterior necessària, però està clar que mentre estem sota domini espanyol això serà impossible. Ells hi tenen molt a perdre, tant econòmicament com moralment, i d'aquí que no tinguin manies a l'hora de fer tot el que és necessari per impedir-ho. No crec que ningú amb dos dits de coneixement pugui esperar res positiu d'un país que es va arruïnar cent anys després d'aconseguir el botí més gran d'or de la història, o que ha permès que els últims tres segles l'hagi governat una dinastia monàrquica clarament malalta, o bé que en cap de les dues guerres mundials del segle passat estigués al costat de la llibertat i la democràcia.

Cal demanar l'astúcia que anunciava l'expresident Mas per sortir-nos-en victoriosos d'aquest atzucac. No serà fàcil, però el pessimisme no es pot apoderar de nosaltres en aquest moment tan transcendental. Si tenim clar que dins d’Espanya no podrem fer un referèndum normal, ja sabem què hem de fer per poder-lo dur a terme. A més a més, si es fa el pas i aconseguim la normalitat institucional que necessitem, totes les mentides de l'unionisme es desfaran i molta més gent s'aproparà al sobiranisme. Fins i tot els catalans més unionistes se n'adonaran que han estat utilitzats com titelles per una metròpoli que en el fons els té estigmatitzats per haver nascut on han nascut.

No serà fàcil, però alguna cosa em diu que al final ens en sortirem. Potser ens haurem d'esperar fins al 2029, com deia l'ínclit Alexandre Deulofeu, descobridor de la matemàtica de la història. Si finalment aquest 'Nostradamus figuerenc' l'acaba encertant com tantes d'altres prediccions, esperem que no sigui massa tard per poder conservar l'ànima de la nostra nació, la llengua. Perquè els 200.000 milions d'euros que ens costarà Espanya els 12 anys vinents ja els podem donar per perduts si no fem via.