Cookie control
Dimarts, 20 d'Octubre de 2020

La dignitat

31 d'Octubre de 2019, per Salvador Brulles

Ha desaparegut la dignitat humana? NO. Existeixen homes dignes? SÍ. Què és la dignitat per a l’home humanitzat i culte? Des de l’època de Ramon Llull, Palma de Mallorca 1232-1316; Bernat Metge, Barcelona 1340-1413 i Francesc Eiximenis, Girona 1327-Perpinyà, abril de 1409, trobem escrits que debatien sobre la dignitat de l’home, del fet de ser respectat per la seva dignitat. Avui en dia o bé ha canviat el concepte de dignitat o, simplement, ens veiem abocats a unes actituds i accions dignes de malfactors indignes del lloc que ocupen pel bé de la ciutadania. Una persona amb dignitat dimiteix quan les seves actuacions no es corresponen amb el que diu i fa amb el que sap. Hi ha un refrany xinès que sentencia: “Quan es proclama la veritat tots, els fronts s’arruguen”.

La dignitat és digna de respecte, inclús d’admiració per les seves qualitats; no simplement pel seu càrrec, sinó per les seves aptituds, un adquireix ser digne o indigne de lesa humanitat. Les persones amb dignitat posseeixen una elevada ètica moral i una deferència envers les altres persones, de no ser així, demostrarien una baixesa considerablement menyspreable davant la societat que la votat, o erigit com a persona destacable per dirigir els destins del seu poble. Friedrich Nietzsche diu: “Tots els homes s’assemblen per les seves paraules; només les obres evidencien que no són iguals”. No es pot permetre per més temps la corrupció de valors significatius en l’evolució de la humanització si no volem anar directes cap una hominització culturalment domesticada, manipulada i esclavitzada pel consumisme salvatge que tot s’ho emporta en vertiginosa rapidesa, tal vegada aquesta sigui una de les causes de la pèrdua de dignitat, o la seva absència en segons quins casos, demostració de la decadència dels mini dirigents que comanden el futur de les nacions.

La crisi provocada per la manca d’idees dels governants actuals es veu agreujada  per la mentida constant. El psicòleg Carles Muñoz i Espinalt ens il·lustra amb una frase prou escaient, que diu: “El que és mentider s’acaba creient les seves pròpies mentides. Això l’incapacita per poder preveure”. Les persones hàbils en excusar-se són aquelles que no serveixen per altra cosa, com més excuses es diuen més inútil és l’individu; la persona digna no menteix, dimiteix, les prebendes, no vol que els hi regalin, se les vol guanyar pel seu propi esforç i capacitat personal creativa.     

La persona digna és persona de caràcter, té clarividència i honestedat, en definitiva, és valenta per defensar uns principis ben humans, tot al contrari de la persona indigna que no té cap principi, menteix, falseja i estafa a cor que vols, prioritzant càrrecs i diners per damunt de la honorabilitat. Daniel Cardona ens deixà unes grans paraules: “Són els pobles febles, els que no posseïts de dignitat i fortitud nacional, demanen almoina a l’Estat opressor. Els pobles forts són els que exigeixen ço que en justícia els pertoca”. La depauperació psíquica que pateixen certes persones de gran ambició social i poca habilitat pel càrrec, els desperta una desfermada enveja que els capacita per apujar impostos en comptes d’estimular la creativitat en la gestió pel bon sentir de tothom. La coordinació psicoestètica dels nostres pensaments, harmonitza les idees amb les nostres actituds que portem a terme.

La dignitat no és un caprici d’uns quants, és un dret natural entre humans, a ser tractats amb una ètica justa, emparat per la “Declaració Universal dels Drets Humans”, i adoptada i proclamada el 10 de Desembre del 1948 per “l’Assemblea General de les Nacions Unides”.    
Quan una persona no té cap mena de dignitat tant li fan les lleis internacionals que emparen els drets de les persones, el seu anhel sols és el crematístic i cap mena de sentiment i honor li fa pensar en les altres persones. Llavors arriba l’esclavatge físic i mental que coarta la llibertat individual i col·lectiva; les actituds vexatòries, humiliants i discriminatòries creen infelicitat per l’involucionisme a tot nivell en què ens veiem sotmesos: l’econòmic, personal, familiar, professional, social, cultural, polític i comercial.

Com a mínim hauríem de fer-nos nostre el que deia a primers de segle XX l’eminent psiquiatre Domènec Martí i Julià, amb un clar sentit de la  moral del treball: ”Quan un català entra o vol entrar a la vida política, mireu abans de què viu: si  és sabater, mireu si és bon sabater, si és advocat, mireu si és bon advocat i si és metge, mireu si és bon metge, etc. i tingueu la seguretat que si és un dolent sabater o un dolent advocat o un  mal metge, serà un dolent polític i, per tant, un mal representant de la cosa pública“.

A qui interessa que la dignitat estigui passada de moda? Sense dignitat no hi pot haver cap mena de democràcia civilitzada, si de cas hi haurà una pseudodemocràcia emmascarada de mentides i falsedats, sense cap mena de dignitat humana que vetlli pel benestar social.

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (1)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Comentaris

XS  01 de Novembre de 2019

Trista realitat

Si el títol fos La indignitat, per desgràcia, seria un reflexe de la nostra societat actual.
Molts polítics del nostre país i de l'estat que ens governa, segur es sentirien identificats. A nivel local també és fàcil relacionar molts paràgrafs amb els nostres representants polítics, però mai en la part positiva.
Quina gran raó tenia en Domènec Martí i Julià..