Un dia em truca i em diu: 'A tu no t’agrada el vi, no?'. Pocs mesos més tard, a l’Absenta, descobreixo el perquè de la pregunta. Agafa la guitarra i em canta per primer cop 'Sant Pere a Cassiopea'. M’havia convertit en un habitant de les seves cançons al costat de la que té un bosc a la Cerdanya, el pintor francès i tants d’altres del seu univers, ja sigui real o oníric, o totes dues coses a la vegada.
Així és el Fito. Observa la vida, processa moments, els alinea, els escriu i els posa partitura. Ara que fa uns dies d’un nou concert al Bartrina, el temple en el qual retorna cíclicament, el Marià Arbonès em demana si puc dedicar-li un article a Reusdigital.cat. I, evidentment, li dic que sí. Temo que com que del Fito només en puc dir coses bones no em surti un panegíric. Però, penso, que ja faré un esforç de contenció i tiro milles evocant passatges que ajudin a dibuixar-lo.
A l’escenari amb La Padrina, l’orquestra més enyorada. Al seu racó del Calero’s. A La Tasca. A les barres dels nostres bars. El dinar de divendres al Carrasclet. Arreglant el món al Pòrtia. Escurant les nits a l’espera de revelacions divines. A l’Iris un dia de Festa Major a trenc d’alba. A Vilaplana llegint diaris. A Porrera fent un crit. A l’Aleixar endrapant cassoles de conill. Una més de patates, siusplau. Exhaurint ampolles de vermut. Inventant-se ara un bou; ara una cercavila del Masclet, ara un xou al Mercadal. Als microcosmos del Miami i dels marcianus. Teixint quimeres. Turmalina negra. Santa Teresa. Carla. Baluard. Bàsquet. Zoòtrop. Mandarines. Plaça del Castell. K. Adriana. Piltrafilla. Riures. La Mussara. Xiu-Xiu. Pols d’estrella.
Els artistes necessiten tots un públic en el qual projectar el jo interior. I, això, inevitablement, requereix un punt d’exhibicionisme. Però en el cas del Fito, rere aquesta voluntat d’expressar-se, no tan sols amb la música sinó també escrivint, fent teatre o publicant tertúlies amb candidats, s’hi amaga una personalitat tímida i reservada que sovint busca la pau i l’aïllament.
No sol proclamar veritats asbolutes. És més habitual que pregunti que no que sentenciï. I si algun cop ho fa, serà a risc d’equivocar-se però sempre del cantó dels febles. Tothom que ompli el seu got. Torna a ser octubre. Ara, sí. Matarem el drac.
