En els moments pessimistes em sol venir a la memòria la cançó del gran Camaron, 'La leyenda del tiempo' quan canta: “El sueño va sobre el tiempo, flotando como un velero, flotando como un velero...”.
Des d’aquesta matinada passada la cançó m’ajuda a contenir la ràbia, la impotència que provoca la pèrdua d’algú a qui vaig conèixer un llunyà gener de 1976 formant part d’una petita expedició de gent del Camp per escoltar un dels mítics recitals del Llach, en un moment d’aquells que hem tingut la sort de compartir uns quants.
En Xavi Joanpere, des d’aquell dia de la nostra coneixença, que em va recordar ell no fa gaire temps, ha estat present en molts moments de la nostra vida.
Al Xavi, conspicu conspirador, incansable, li devem moltes coses, per comentar-ne algunes: l’activisme, amb festivals multitudinaris inclosos, de la Vilaplana de finals dels setanta, aquella taula per la pau del Baix Camp, la campanya anti-Otan amb el memorable míting de l’Ovidi Montllor, la seva implicació en totes les lluites d’alliberament a Amèrica Llatina i aquells viatges –que no cal amagar que a alguns ens feien tanta enveja– i totes i cadascuna de les mogudes de l’Associació Cultura i Solidaritat, com aquelles botifarrades de divendres sant, ja extintes.
En el meu cas particular, vam compartir molts moments professionals, moltes tasques; fa poc més de setanta-dues hores, amb un optimisme crític que solíem compartir, analitzàvem plegats la conveniència o no d’invertir més per obtenir una futura pensió que ell ja albirava i desitjava. I en més d’una ocasió, i molt especialment, també l’orgull compartit pel premi que ens ha donat la vida de gaudir de dues filles cada un de nosaltres, unes filles que han resultat tres voltes rebels, per ser d’on són i saber d’on venen.
Darrerament, el Xavi, un d’aquells que –com canta Roberto Iniesta “Robe”– “Del tiempo perdido, en causas perdidas, nunca, nunca me he arrepentido, ni estando vencido, cansado, prohibido”, formava part de l’abrandat activisme per la causa patriòtica. Potser, i amb tot el dret del món, tenia ja ganes de treballar per una causa que ell creia guanyadora.
No compartíem aquest criteri, però mai això podia ser motiu d’altra cosa que d’unes sempre divertides, iròniques i complaents disputes dialèctiques; no deixa de ser curiós que alguns hem passat de l’independentisme d’esquerres i països catalans cap al federal “unionisme” i d’altres de l’internacionalisme a la “revolució groga”. Una cosa tinc clara, però: ambdós pensàvem, pensem, que l’objectiu final de les nostres dèries havia de ser sempre un país i un món més justos, més solidaris i més divertits.
Sempre suraràs en la memòria de molta gent, com un veler, Xavi, en la de la teva companya, de les teves filles, dels teus amics i de molta, molta altra gent.
Ramon Salvat,
Soci de federalistes d’esquerres
